Ha mort bell hooks i el món se’ns encongeix un poc amb aquesta pèrdua. Fou una activista, una pensadora, una mestra de la llibertat i la transgressió. Les paraules que ens ha regalat, per sempre, ens empenyen a imaginar-nos des de la solidaritat i l’amor, des del nomadisme del desig. Avui m’agradaria partir del pensament de hooks per apropar-me a la situació de la nostra llengua. No li calen homenatges, basta rellegir-la fins a l’infinit, per fer-la present. Però des d’aquí vull llançar-li aquestes paraules.
bell hooks conta que, el primer any d’universitat, va llegir uns versos d’Adrienne Rich que la van emocionar i van despertar quelcom en el seu interior: “Aquest és el llenguatge de l’opressor/ i malgrat tot, el necessit per a parlar-te”. Aquestes paraules la van fer conscient del vincle que existeix entre llengua i dominació. Així, hooks diu que l’anglès convencional amaga la mort de moltes llengües, una infinitat de sons perduts per sempre. Però allò que fer de mort les altres llengües no és l’anglès, sinó el que fan d’aquest idioma els opressors, que el converteixen en un territori que limita i defineix. L’utilitzen com a instrument per a colonitzar.
hooks es commou en pensar el dolor que sentiren les persones africanes que foren desplaçades i esclavitzades als EUA. Pensa (més enllà de les humiliacions, els trasllats forçosos i els abusos) en la pèrdua de la seva llengua. Pensa en la tristor fonda que els degué suposar presenciar la destrucció de la pròpia llengua enmig d’una cultura colonitzadora, que convertia les veus estrangeres en silenci. Les llengües que han estat instrument de l’imperialisme traspuen els mapes de les massacres successives.
D’aquesta manera, hooks intenta apropar-se a les experiències de la colonització i l’esclavatge posant la qüestió de la llengua en el centre. La desgràcia de les persones africanes desplaçades, sense llar, obligades a habitar el món a través del “llenguatge de l’opressor”. L’angoixa d’escoltar una llengua que no entenien, el dolor d’aquells africans i africanes, que havien gestat els seus vincles en una parla compartida, en veure’s arrossegats a un món en què el so de la seva llengua materna no tenia gens de sentit.
M’és inevitable apropar aquestes reflexions sobre la llengua al meu dia a dia. La distància entre el discurs de bell hooks i el meu present és immensa però, malgrat tot, les seves reflexions m’interpel·len amb força. Fa estona que sent que em volen fer parlar el llenguatge de l’opressor, fa temps que el català és maltractat, i les que vivim en català sentim el dolor d’aquesta violència. Els debats perversos sobre el nivell de català que han de tenir els metges o sobre el percentatge de català que s’ha de fer servir a les aules és una manera d’escampar el llenguatge de l’opressor, una manera de fer que el necessitem per a viure.
Molt més sovint del que voldria, en entrar a les aules, veig com alumnes que tenen el català com a llengua pròpia deixen de parlar-lo. Aquesta autocensura és el resultat inconscient de la cultura de la dominació, que va fent camí. bell hooks diu que, si hi ha alumnes a l’aula que no entenen l’idioma en què té lloc l’explicació, tenen l’ocasió perfecta per escoltar, per anar traduint. Defensa que en l’acte pacient d’escoltar un altre idioma podem subvertir el ritme frenètic del consum capitalista, podem trastocar l’imperialisme cultural.
Tenim paraula
La llengua, com el desig, de vegades es manifesta en contra de la nostra voluntat, amb paraules i pensaments que profanen els espais més íntims de la nostra ànima i del nostre cos. Tenim món perquè tenim paraula. Aristòtil ho expressà dient que som els únics animals que tenim ‘logos’, i precisament perquè tenim logos vivim a distància dels déus i de les feres. Wittgenstein digué: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. Estam sempre a mercè del llenguatge, és la nostra primera casa, un espai per a la producció cultural i per al coneixement del món. Les paraules se’ns imposen, arrelen en la nostra memòria, ens permeten llegir el món, habitar-lo.
Cada llengua recompon el món a la seva manera. Jo vaig aprendre a viure i a estimar en català. Avui em crema el pit cada vegada que he de justificar el fet senzill, inevitable, d’habitar el món des d’aquesta llengua. Em crema el pit saber que els opressors van fent camí sota la nostra mirada còmplice. Hi ha poques colonitzacions amb més fondària que aquesta.