Mònica Parra: “L’activisme ha entrat a les institucions, però la realitat no ha canviat”

La majoria eren aficionats a la fotografia, però al llarg de quasi cinc anys s’han acabat convertint en fotoperiodistes o, com prefereix dir-ne la Mònica Parra (Barcelona, 1972), en fotoactivistes. Ella és una de les impulsores de Fotomovimiento, un col·lectiu que va néixer amb l’objectiu de retratar les protestes del 15-M a Barcelona. Quan la plaça Catalunya es va buidar, la desena de membres que quedaven al grup van continuar fent fotos -disponibles a la seva web- als moviments socials nascuts de la indignació ciutadana. Han portat les càmeres des de la capital catalana a la resta de l’Estat i, des de fa un temps, a diferents punts del planeta. El 15 de febrer van rebre al Parlament el 29è Premi Solidaritat, de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC).

El 2011 estàveu al setge al Parlament i fa poc hi vau entrar per rebre un premi. Com us vau sentir?

Molt estranys, però també molt agraïts a l’IDHC. Un reconeixement com aquest és una bufetada a la cara a tot el que és convencional. Va ser molt gratificant tenir deu minuts per dir el que pensem davant de persones a les quals els diríem quatre coses ben dites cada dia.

Vist amb perspectiva, per què va servir el 15-M?

Crec que mai cap de nosaltres havia sabut tant d’economia, de bancs, de guerres... Abans del 15-M érem analfabets en moltes coses i ara no. Parlar d’aquests problemes i visibilitzar-los ja suposa un canvi social. Ara hi ha una baixada, les diferents eleccions han fet que la gent més activista que estava al carrer entrés a les institucions.

Els moviments han quedat orfes?

Orfes no, però compten amb menys gent. En tot cas, és important no abandonar les lluites ciutadanes perquè la realitat no han canviat.

El vostre objectiu és, precisament, retratar aquesta realitat.

El nostre objectiu és denunciar i visibilitzar el que no es veu. I fer-ho amb cura. Les nostres fotos no són objectives, sovint perquè sentim amor per les persones que fotografiem. El que ens interessa és que se sàpiga què està passant al nostre entorn. Una part del problema el sabem, perquè ens l’expliquen els mitjans o els polítics, però una altra part, la de la gent, no es coneix.

¿I, per fer-ho, una imatge val més que mil paraules?

Exacte. Hi ha temes que, si els haguéssim explicat amb paraules, segurament no haurien tingut la repercussió que tenen fotografies que han arribat a tot el món. També fem algun escrit, però no en som experts.

¿Professionalment, també us dediqueu a la fotografia?

Al grup hi ha gent que viu o malviu de la fotografia, però en general treballem en camps molt diferents. Entre els membres o col·laboradors de Fotomovimiento hi ha un sociòleg, un psicòleg, un artista, gent a l’atur o fins i tot algun jubilat, i jo sóc tècnica d’un ajuntament. De fotografia n’hem après amb el temps.

Heu fotografiat moltes causes socials. ¿N’hi ha alguna per la qual tingueu especial sensibilitat?

Depèn de cadascú. N’hi ha que estan molt vinculats al cas de Juan Andrés Benítez, d’altres han tingut un vincle emocional més fort amb la PAH o els iaioflautes. Som deu persones amb deu visions i sentiments diferents. Jo ara tinc un vincle molt fort amb el tema dels refugiats.

La vostra relació amb els moviments és molt estreta. No només fotografieu, també participeu dels actes i protestes.

Els moviments són la nostra família. Cinc membres de Fotomovimiento, per exemple, vam estar a l’ocupació del bloc de Salt. Dormíem allà, corríem els mateixos riscos que la resta. És l’única manera de sentir les coses. No és el mateix fer una foto des de fora en una ocupació o un desnonament que des de dins. Participar-hi et permet fotografiar amb una mirada que no té el fotògraf que arriba, fa la foto i se’n va.

Una de les fotos de Fotomovimiento amb més ressò és la d’un mosso d’esquadra donant un cop de porra al cap a un noi, a Can Vies.

Aquella foto és la glòria de Fotomovimiento. El noi no sabia que li havíem fet la foto, l’hi vam dir nosaltres. Amb aquella imatge va aconseguir que imputessin el mosso.

Ara esteu fent fotografies a Calais, Lesbos o Idomeni. ¿La crisi dels refugiats és la més urgent?

Ho és, perquè la gent està morint, passant gana, fred i violència policial. És molt greu. Però també és veritat que a Barcelona continuem tenint problemes com el dels manters, que, a un altre nivell, també és un drama. I aquí també hi ha molta pobresa, sovint invisible.

Cap a on va Fotomovimiento?

Volem seguir al carrer i fer més temes internacionals. També ens estem plantejant fer una revista digital per generar alguns ingressos.

Ara no genereu cap ingrés?

Venem fotos a mitjans afins, hem fet llibres, calendaris, samarretes… Però sempre guanyem pocs diners.

¿Us plantegeu convertir-vos en mitjà de comunicació?

Ho hem discutit molts cops, però hem arribat a la conclusió que es podria perdre l’essència de Fotomovimiento. No hi ha cap mitjà que sigui independent i estigui vivint bé.