El Dia mundial de l’ametla
El 16 de febrer es feren actes i activitats gastronòmiques per celebrar-lo
El Consell Regulador de la Indicació Geogràfica Protegida Ametla de Mallorca, presidit per Antoni Bonafè, va celebrar el 16 de febrer el Dia mundial de l’ametla, amb diferents actes. L’objectiu és promocionar l’ametla i posar de manifest la seva relació amb l’alimentació, el paisatge i la cultura. El missatge triat va ser remarcar les qualitats organolèptiques i les propietats nutricionals del bessó. S’organitzaren activitats didàctiques amb estudiants de Mata de Jonc i del Col·legi Pius XII; el Fornet de la Soca va celebrar la diada amb una tortada reial amb ametla mallorquina, basada en una recepta del segle XVII, i les activitats culminaren en una visita a un camp de 8.000 ametlers en flor, guiada per Maria de Lluc Ribas, la jove agricultora que en té cura, amb un tast i altres activitats lúdiques i gastronòmiques.
Pla de la patata
L’objectiu és garantir la competitivitat en l’exportació d’aquest producte
La Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació i el sector productiu han aprovat el Pla regional de la patata de Mallorca. Es tracta d’un pla de control de la patata, des del punt de vista fitosanitari i ambiental, que es començarà a aplicar tot d’una. L’objectiu és garantir la competitivitat en l’exportació de la patata de Mallorca, amb estàndards de qualitat adequats als requeriments que fan els països importadors. El Pla de la patata preveu un pla de control fitosanitari, tant per a l’exportació a la Unió Europea com a països tercers, amb controls en el camp i en el laboratori. La campanya d’exportació de patata primerenca comença el primer de març i, anualment, de mitjana, surten de Mallorca cap al Regne Unit unes 5.000 tones de patates. El 70% del total de patata que exporta Espanya al Regne Unit és de Mallorca.
Els vins de Binissalem
Les sequeres castiguen els ceps, però el raïm condensa totes les aromes
Hi ha anys que hi ha molt de raïm però el vi tan sols és de passa-tu. I n’hi ha d’altres que l’anyada és fluixa però el vi és excepcional. La quantitat i la qualitat, en tema de vins, no solen anar quasi mai de bracet. A vegades, les sequeres més feixugues castiguen els ceps, però produeixen el miracle d’uns singlons de raïm que condensen les aromes més delicades i produeixen els vins més rodons i de més graduació. Quan surt una d’aquestes anyades bones es qualifica de molt bona. I així ha estat l’anyada 2020 dels vins de la Denominació d’Origen Protegida Binissalem, que ha estat qualificada de molt bona a partir de l’anàlisi dels vins feta per una taula d’experts.
‘Alcarràs’
La pel·lícula de Carla Simón parla de la realitat de la pagesia
La pel·lícula Alcarràs de Carla Simón ha guanyat l’Os d’Or del Festival de Berlín. És un un triomf important per molts de motius: perquè és el triomf d’una dona cineasta, perquè és un èxit del cinema en català, però també pel seu contingut, perquè Carla Simón, en la pel·lícula, ha volgut treure a llum la realitat de la pagesia, a partir dels seus propis records familiars i amb una innegable capacitat creativa. La directora catalana evoca el món de la seva família lleidatana, d’Alcarràs, dedicada al conreu dels fruiters, que veu en perill la seva forma de vida quan el nou propietari de les terres vol deixar de conrar-les per posar-hi plaques solars, al cap i a la fi més rendibles, i ofereix als pagesos la feina de tenir cura de les plaques i deixar de conrar la terra. La pel·lícula ha comptat amb la implicació directa de la gent del país, pagesos o no, i treu a la llum un món que sembla que s’acaba.
Un món que se’n va?
‘Alcarràs’ anuncia la mort del món pagès, arrasat per la urbanització i els costos
Alcarràs és com la crònica d’una mort anunciada: la fi d’un món que se’n va, arrasat per la urbanització, les plaques solars i, sobretot, per la impossibilitat de viure d’una activitat que sols amb grans esforços compensa la feina feta. Duim més d’un segle d’èxode del camp a la ciutat i el malalt no s’acaba de morir. La resistència pagesa ha fet pols totes les prediccions que pronosticaven la seva ràpida extinció. Però el fet que el malalt sigui resistent no vol dir que sigui etern. Arriba un moment que ja no hi ha joves i els vells desapareixen. És llavors quan les històries de resistència tenen més valor. I si la pagesia lleidatana, tecnificada i regada, pot comunicar missatges de valor universal, em deman què en podria sortir, en aquest sentit, d’una lectura semblant de la pagesia illenca, on tot és més intens encara.