PalmaTemps enrere –però tampoc no tant– els únics serveis que anaven a les cases de la gent eren els metges i els enterramorts. Ara són justament els que un no espera que vinguin a domicili: com que la població ha crescut tant, també ho han fet el nombre dels malalts i els difunts, i l’atenció a domicili s’ha restringit de manera inversament proporcional. Servidor pot contar, com a batalleta, que encara va viure els temps que el metge de capçalera feia la volta diària de visites a malalts (a les cases dels mateixos malalts, s’entén). Tu eres un infant, agafaves la grip de cada hivern –una grip reglamentària, socialment reconeguda i consensuada, no un d’aquests virus sobrevinguts amb què ara ens trobam– i el que feia ta mare era posar-te la prova, mesurar-te la temperatura i, en constatar que ultrapassaves la barrera dels 37 graus (i mig), fer-te allitar i avisar el metge per telèfon: l’avís era degudament anotat i es traduïa en la –sempre benvinguda– visita del facultatiu a ca teva, a la teva pròpia habitació, al costat del teu llit de gripós. A ca nostra hi venia don Damià Salvà (els metges tenien tractament de don, que hauríem de reivindicar i àdhuc recuperar), un home més aviat rodó i no gaire alt, amb ulleres també rodones i xerrar de cap de nas, que vestia un abric i un capell de color beix, a conjunt, ben elegants. Semblava tret d’una pel·lícula, o d’una estampa de costums vagament anglosaxona. Duia un maletí que a mi em semblava prodigiós, que don Damià obria i del qual extreia, amb extrema meticulositat, una petita làmina metàl·lica amb la qual t’aixafava la llengua per mirar-te la laringe (de vegades feia llum dins la boca amb una petita llanterna), i després la joia de la corona: un fonendoscopi preciós, amb el qual t’auscultava l’aparell respiratori (‘t’escoltava els pits’, com se’n solia dir), et feia tossir un parell o tres de vegades amb la campana del fonendoscopi aferrada al pit o a l’esquena, i finalment dictaminava:
—Això és una grip.
Cosa que ja sabíem des del començament, però que d’aquesta manera passava a adquirir categoria de veritat oficial. Com que don Damià solia prescriure unes injeccions, com a conseqüència de la seva visita en solia venir una altra: la del o la practicant, o també les monges, que venien a punxar-te (les monges de diverses congregacions feien la funció social d’anar per les cases a posar injeccions, i ben bé que feien la feina).
En fi, això ja hem dit que ha desaparegut, com els serveis funeraris també domiciliats. En canvi, però, fa anys que la tendència de molts és de quedar-se a casa i comanar que els hi duguin les mateixes coses que en altre temps solien sortir a cercar. No cal dir que la pandèmia, amb els seus confinaments i tocs de queda, ha fet anar en augment aquesta manera de fer, i que la varietat de coses que ens feim dur o fer a domicili és cada dia més àmplia.
La cosa, però, ja deim que ve d’enrere. Les primeres coses que es van començar a demanar per ser duites a casa –quasi sempre per telèfon, fins que es va començar a generalitzar l’ús de les xarxes socials– són les directament relacionades amb les pulsions bàsiques que, per a una quantitat important de conciutadans, són les úniques que donen sentit a l’existència: és a dir, menjar i sexe. El menjar a domicili es va instaurar fa molts d’anys, i ho va fer immediatament i amb una aprovació total (avui diríem aquella frase espantosa d’“ha vingut per quedar-se”). L’especialitat culinària que més aviat va consolidar l’oferta a domicili va ser la cuina italiana, i molt en particular les pizzes, sovint també acompanyades (perquè les pizzeries també en fan) d’hamburgueses, salsitxes i patates fregides. Literalment milions de sopars (familiars, d’amics, de parella o en solitari) s’han resolt en les darreres dècades, i es resolen encara avui, gràcies als oficis dels pizzers, que són aquests al·lots (generalment mascles) que recorren les ciutats i els pobles conduint perillosament els seus motorets, se suposa que per entregar el gènere encara calent. Ara ja es du a domicili qualsevol tipus de menjar, i els repartidors continuen sent joves –o no tan joves– que es juguen el físic amb un motoret, i que, a més, són explotats intensivament per multinacionals com Glovo o Delivery o qualsevol altre mercader a l’engròs d’allò que ara anomenam precarietat laboral i abans es coneixia com a esclavatge.
Sistemes de cites
Pel que fa al sexe, l’operació va consistir a incloure als anuncis de contactes (que han desaparegut dels diaris per instal·lar-se a internet) l’opció que, en comptes de ser el puter qui es trasllada fins al bordell de torn, és la prostituta (o el prostitut, en els casos que n’hi ha) qui es trasllada a casa del puter: puters i, a sobre, ganduls, per tant. També hi ha qui ofereix o cerca sexe que no sigui de pagament, sinó a través dels diferents sistemes de cites que s’han posat de moda a les xarxes, amb l’aplicació Tinder al capdavant. I darrerament han aparegut els anomenats supermercats fantasma, als quals se suposa que es pot comanar la compra per telèfon o per xarxa, amb el compromís que te la fan arribar a casa en deu minuts. En menys de mitja hora, per tant, qui vulgui pot organitzar una bacanal a ca seva, amb l’únic i prou reconegut requisit que, pagant, sant Pere canta. No fa falta ni prendre’s la molèstia de moure conversa amb aquells que vindran a casa, encara que sigui a fer sexe. Qui sap, tal vegada sigui aquest el punt de culminació de la nostra societat.
