La mirada de Sebastião Salgado

A LA PEL·LÍCULA DOCUMENTAL ‘LA SAL DE LA TIERRA’, EL FOTÒGRAF SEBASTIÃO SALGADO explica com després de tornar de Ruanda va tenir una forta depressió. Va deixar de creure en l’ésser humà. Estava esgotat. Completament decebut. Xocat. Perdut. Buit. Salgado coneixia el país africà de l’època en què vivia a Londres i treballava com a economista en el negoci del cafè. Quan va començar el genocidi, el mes d’abril de l’any 1994, va decidir viatjar fins a Tanzània per entrar a Ruanda a través de la frontera del pont que creua el riu Akagera. Una vegada allà l’esperava la visió horripilant dels cadàvers de totes les edats, dones embarassades, nens, adolescents, milers de morts assassinats a cops de martell i a ganivetades, arrossegats per les aigües desbocades que baixaven en direcció al llac Victòria. Però el que va veure aquell dia només seria el principi de les atrocitats que l’esperaven durant els següents dos anys en un mateix escenari: primer, el genocidi contra els tutsis; pocs mesos després, la mort massiva causada per una epidèmia de còlera als camps de Goma, a l’antic Zaire, on més d’un milió d’hutus s’havien refugiat fugint del país sota la protecció de l’operació Turquesa francesa, i, finalment, en el seu últim viatge l’any 1996, la trobada amb centenars de milers d’hutus que, assetjats per les forces tutsis ruandeses, ja al poder a Kigali, es van amagar a les selves congoleses, on la majoria serien assassinats o bé moririen de gana i de cansament.

Els escassos sobrevivents d’aquell èxode apocalíptic -es calcula que hi va haver 150.000 desapareguts- Salgado se’ls va trobar quan sortien de la selva i els boscos tropicals i, una vegada més, va retratar les persones. Les seves fotos ens ensenyen la singularitat del patiment humà, i cadascuna de les mirades és una mirada única enmig d’una massa humana a la deriva, famèlica, espantada, esgotada, enfollida. El cicle infernal de la violència i la barbàrie havia donat en aquell últim viatge una volta sencera: les víctimes d’ahir eren els assassins d’avui, mentre les noves víctimes es preparaven per a nous assassinats. I encara havia de començar la guerra a l’antic Zaire, ja convertit en República Democràtica del Congo, on haurien de morir més de tres milions de persones.

Escoltar Sebastião Salgado mentre explica a la pel·lícula -rodada per Wim Wenders i pel seu propi fill Juliano- aquelles últimes imatges dels refugiats ruandesos resulta gairebé insuportable, però -i d’aquí el geni de la seva fotografia-, al mateix temps que se’t fa un nus a l’estómac, no pots defugir enfrontar-te sense subterfugis al patiment humà; a un passat no tan llunyà de la nostra història que, sabem, és també el nostre present en tants altres escenaris del món actual, per molt que hi girem l’esquena. Mentre Salgado parlava des de la pantalla, enmig del silenci sepulcral de la sala, el plor desconsolat, silenciós, gairebé com una pregària, d’una senyora sola, amb els cabells blancs, em va evocar els llocs de les matances. Era el mateix plor que jo havia sentit dels sobrevivents, un sanglot que sembla que arrenca més enllà del cos i del temps, potser el lament de la Història, la certesa que tots plegats formem part d’una mateixa humanitat, d’aquest caminar que combina la joia amb la barbàrie des dels segles dels segles. Potser aquella dona que plorava, i que amb tota probabilitat no havia estat mai a Ruanda, plorava pels seus propis morts, la seva guerra, plorava per tots nosaltres des de l’empatia per les vides destruïdes dels ruandesos. I és aquí on es produeix, al meu entendre, un nou fenomen que converteix la fotografia de Sebastião Salgado en una fotografia única, una fotografia que, més enllà del temps i de la història, agafa una dimensió èpica sobre l’ésser humà. Salgado estima els homes, diu Wenders amb tota la raó.

Després d’aquella experiència ruandesa, el fotògraf de La mà de l’home i Èxodes, el fotògraf nascut a Minas Gerais que havia retratat les mines a cel obert i les ocupacions camperoles de terres, el fotògraf aventurer que havia fet la volta al món tenint com a subjecte l’ésser humà, es va submergir en un nou projecte que es diria Gènesi, consagrat a la natura. Una “carta d’amor al planeta”, com diu el mateix Salgado. La història de la bellesa del món que ens envolta, convertida en l’exposició que es pot veure aquest dies a Barcelona. Com sempre, va ser la seva dona, Léila, qui el va encoratjar en aquesta nova aventura, molt criticada per alguns sectors del fotoperiodisme, convençuts que Salgado s’endinsava en un terreny artístic en què la seva mirada quedaria eclipsada pels fotògrafs especialitzats a retratar la naturalesa. Aquesta nova etapa de Salgado també ha estat molt criticada per certa premsa francesa, el seu país d’acollida, la mateixa premsa que abans l’acusava de fer “estètica de la misèria” i que ara deplora que s’hagi finançat gràcies a una empresa minera, Vale, que no es caracteritza, precisament, per la conservació del planeta.

Sigui com sigui, La sal de la Tierra ens ensenya la trajectòria humana i personal d’un dels grans fotògrafs dels nostres temps. És una història del món feta de l’aventura de la pròpia vida, amb una fotografia extraordinària, única, que sap mirar i pensar més enllà de la mirada ordinària, amb la passió dels que es neguen a sucumbir a la barbàrie.