Marx, de vocació literat (i III)

Marx tanca l’etapa juvenil amb una carta escrita al pare des de Berlín, el 10 de novembre del 1837. En aquest valuós document escrit a 22 anys, justifica la vocació lírica davant del pare com una etapa vital necessària, però superada, i dirigeix una mirada retrospectiva cap a la seva producció literària. En fa un balanç molt autocrític, especialment de la seva poesia, la qual considera excessivament romàntica i intel·lectualista. En la part més punyent, s’acusa a si mateix d’escriure sentiments desordenats i construïts a l’atzar, fer “reflexions retòriques en comptes de pensaments poètics”, i caure en un romanticisme idealista. Ens diu que ja havia intentat posar-hi remei introduint la sàtira i l’humor en alguns poemes, i a través de l’escriptura de la novel·la experimental Escorpí i Fèlix i el drama Oulanem.

La lectura de la carta ens dona algunes claus per comprendre el lloc que ocupen els experiments literaris en el conjunt dels interessos acadèmics i vitals del jove Marx, ens aporta un índex detallat de les lectures literàries, filosòfiques i jurídiques i permet fer una certa reconstrucció de la seva evolució intel·lectual. Les confessions epistolars li serveixen per orientar les passes a seguir, i informen el pare de la decisió presa de posar fi a la carrera literària i centrar-se en els estudis, conscient de les enormes limitacions i manca de talent.

Al principi de la carta, Marx ja deixa entreveure que es troba en un moment vital molt transcendent, de transició, i ho diu clarament amb aquestes paraules: “hi ha moments que són com a fites que assenyalen una època ja viscuda, i que, al mateix temps, semblen apuntar decididament cap a una nova direcció”.

La carta ens dona a conèixer els motius que el duen a abandonar la visió romàntica i a adoptar successivament l’idealisme subjectiu proper a Fichte, l’idealisme objectiu de Hegel, que concep la vida com el desplegament de l’esperit; i un darrer moment representat per la conversió al hegelianisme d’esquerra, de la mà del seu amic Bruno Bauer.

Marx comparteix amb el pare el costum de fer resums dels llibres que llegeix, amb anotacions i comentaris. Així sabem que havia llegit l’assaig d’estètica Laoccont del teòric de l’art, escriptor i pensador, Lessing, Erwin o quatre converses sobre la bellesa i l’art del filòsof alemany Solger, la Història de l’art de Winckelmann, i també la Història del poble alemany de l’historiador Heinrich Luden, i la teoria del dret penal d’Ernst Ferdinand Klein, amb gran influència en la discussió sobre la culpa i la imputació.

Tradició jurídica alemanya

Afirma haver-se dedicat durant un temps a introduir-se en la tradició jurídica alemanya amb la lectura de dos dels grans clàssics, Heineccius i Thibaut, amb la finalitat de construir un tractat de filosofia del dret omniabarcant, que valora negativament en la mesura que es basa en una distinció idealista falsa entre ser i deure ser, la qual dona lloc a una metafísica del dret basada en conceptes i classificacions arbitràries que l’allunyen del dret real. És a dir, elabora un tractat acientífic i dogmàtic, tan abstracte com les matemàtiques. Sembla que Marx està reconeixent haver caigut en un error metodològic relacionat amb la comprensió de la dialèctica hegeliana.

Dins l’àmbit del dret, diu haver traduït a l’alemany fragments del dret de Pandectes, el Digest, una compilació de jurisprudència romana, promoguda per l’emperador Justinià I, fonamental en el desenvolupament del dret civil europeu. Marx reconeix haver aprofundit en els estudis de dret positiu, i més concretament, en el dret civil i la teoria de la possessió de Savigny; però també en el dret penal de Feuerbach i Karl von Grolmann; i en el dret romà a través d’un recull de definicions jurídiques a cura de Cramer. Ha conegut l’actualització del dret romà feta per Wening-Ingenheim i Mühlenbruch; a més, ha llegit obres sobre el procés civil de Lauterbach; i sobretot, textos de dret eclesiàstic, com la primera part de la Concordia discorclantium canonum, de Gracià, i Les Institucions, de Giovanni Paolo Lancelotti. De filosofia, recorda haver llegit Sobre el progrés de les ciències, de Francis Bacon, i amb profunditat, a Hegel i els seus deixebles. També sabem que va llegir un llibre sobre etologia i conducta animal titulat Reflexions generals sobre els instints dels animals, especialment sobre els instints artístics, de Hermann Samuel Reimarus.

S’adona de la importància que té la vinculació entre forma i contingut a l’hora de desenvolupar una filosofia del dret, i supera l’error d’haver cregut que l’aspecte formal del dret podia separar-se i desenvolupar-se al marge del contingut. En les seves paraules: “la forma no potser més que el desenvolupament del contingut”.

A la carta garanteix al pare el seu compromís amb la filosofia, i el tranquil·litza dient-li que havia cremat els seus relats i poesies, la qual cosa no és certa, perquè si ho fos no ens haguessin arribat fins a nosaltres. Li comenta que ha escrit un diàleg breu a l’estil platònic titulat Cleantes o el punt de partida i del progrés necessari en filosofia, avui desaparegut, a partir de la confluència d’art i filosofia, i de la idea d’una divinitat que es manifestava com a potència, religió, naturalesa i història, que li va suposar un gran esforç de posar-se al dia sobre les ciències naturals, la història i la filosofia idealista de Schelling.

A finals del 1839, comença a llegir, transcriure i traduir passatges seleccionats del llibre De Anima d’Aristòtil. Sembla que anteriorment havia transcrit i traduït fragments de la Retòrica del filòsof estagirita, dels quals no hi ha cap rastre documental. Entre 1839 i 1841, Marx escriurà textos preparatoris de la seva tesi doctoral sobre la diferència entre la filosofia de la natura de Demòcrit i Epicur.

La poesia

La passió poètica i literària juvenil no desapareix de sobte, i encara que es va temperar amb el pas del temps, i que el seu interès principal passa a ser la lluita revolucionària i l’emancipació del proletariat, va continuar llegint poesia i escrivint-ne molt esporàdicament. De fet, Marx no va abandonar el seu projecte juvenil d’explorar els conflictes socials i polítics a través d’una diversitat de gèneres literaris, com demostra el fet que, a les darreries de la vida, encara concebé la idea d’escriure un drama tràgic sobre els Gracs, nom amb què eren coneguts els germans Tiberi i Gaius Grac. Marx volia convertir els Gracs en protagonistes de l’obra, perquè eren figures històriques representatives del republicanisme romà preocupat per la justícia i la reforma social. Tanmateix, l’estil humorístic i satíric, així com els jocs dialèctics adoptats a les produccions literàries de joventut, no desapareixeran i continuaran presents en els articles periodístics i textos polítics posteriors.

Els escrits de joventut estan a l’abast dels lectors, però únicament en castellà. Així, el drama Oulanem, la novel·la Escorpí i Fèlix, i la carta al pare, formen part d’un llibre titulat Experimentos literarios de juventud (1837-1841) (Mnemosyne, 2024). Aquest llibre reprodueix íntegrament l’edició de la novel·la del professor Joan González Guardiola, publicada el 2018 a Libros Singular. D’altra banda, la poesia amorosa està editada sota el títol de Poemas (El Viejo Topo, 2000). I finalment, el llibre Escritos de juventud (Fondo de Cultura Económica, 1982), recull l’interessant treball de batxillerat titulat Reflexions d’un jove a l’hora d’elegir una professió.