Com era Mar Grimalt segons la seva mestra Margalida Estelrich:“Té la lluentor dels éssers tocats de lluna, especials i màgics”

PalmaÉs impactant quan una persona parla d’algú d’una manera tan lluent que sembla que tregui espurnes per la boca. Ens parlen de l’artista Mar Grimalt, nascuda a Felanitx l’any 1996. I qui posa les paraules, el foc i tot l’amor del món és Margalida Estelrich, que va ser mestra de cinquè i sisè de Primària de Mar, i també professora de teatre. I ho té clar: “És d’aquelles persones que estimes tant si vols com si no”

“Na Mar era una nina molt aplicada i propera als companys, una gran companya i amiga. Tot d’una li veies una sensibilitat especial per les paraules, una creativitat de caràcter literari i una estima cap a la lectura rellevant. Això la feia destacar entre els seus companys. Era, com deim a vegades, una nina de 10: responsable, feinera i amb bones actituds que la feien excel·lir”, conta Margalida, que en cap moment amaga l’alegria que li travessa el cos parlant de Mar. “Record especialment el projecte de poesia que fèiem a l’escola aquells anys, on ella tenia una sensibilitat molt acurada per trobar els matisos. Hagués d’escriure sobre un poll o un viatge, sabia trobar aquella paraula justa, el to i el matís”.

Després de l’escola, quan Mar va entrar a l’institut, varen continuar el contacte al taller de teatre que impartia Margalida: “De seguida captava el caràcter i la història del personatge. Tant li feia ballar, com cantar o fer qualsevol altra cosa, sempre hi posava la mateixa entrega. A part, tenia molt bona memòria: li donaves un text avui, i demà se’l sabia. Acabava sabent-se el text dels altres!”, apunta qui va ser la seva mestra.

Per explicar com era Mar de caràcter, a Margalida li basta una anècdota, que per ella és un regal, un d’aquests detalls que et pessiguen el cor de tal manera que els recordes tota la vida: “Em va fer un regal molt especial quan devia fer 1r o 2n d’ESO. Amb els del taller de teatre, representàrem l’obra l’Amor de les tres taronges a la plaça, davant tothom. Al final de l’obra, na Mar va treure la seva guitarra blava. Tots els altres intèrprets varen sortir a l’escenari amb un paper i es varen posar a cantar una cançó. Jo, que era la professora, d’això no en sabia res. Ho havia preparat ella en secret i va ser una sorpresa preciosa. Na Mar havia compost tota sola la lletra i música, però va voler, i va aconseguir, que fos un regal col·lectiu. Només repetia que allò no era mèrit seu, sinó de tots”, relata Margalida emocionada, encara avui, quinze anys després. “Na Mar sempre ha mostrat gratitud i estima per tot el que ha après i per les persones que l’han ensenyat. Ha crescut molt, ho vàrem veure tots els que érem al concert que va fer –aviat farà un any– a la fàbrica de ciment de son pare, però manté la humilitat i la dolcesa de quan era un infant”.

El pare de Mar va morir fa pocs anys, i a aquesta s’hi han sumat altres pèrdues. Si bé la vida li ha donat cops durs, Margalida assegura que Mar ha sabut transformar el dolor en “creació i en vitalitat”. Diu, de l’artista, que és “una persona vital, que es menja la vida a glopades, que sap veure la part més sensible i bella de l’existència”.

Sobre el concert a la fàbrica, la mestra recorda que Mar “va transmetre els darrers moments i converses amb son pare amb tanta bellesa i sensibilitat, que tothom quedà corprès”. Malgrat tot, diu, “ella somreia”: “Si l’hagués de definir, diria que és una persona d’ulls lluents, d’aquella lluentor que tenen alguns éssers tocats de lluna, especials i màgics”.

Ara, Margalida, a vegades es troba amb la mare de Mar Grimalt a ioga, qui li diu: “Ai, Margalida! Que una part de tot això és culpa teva!”. La mestra, però, ho té clar: “Si na Mar fos una peça de fang, l’escultora seria sa mare”.