Llorenç Brunet: "El Manacor del segle XX no era gens guapo"

ManacorLlorenç Brunet (Manacor, 1971) és arquitecte per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallés des de 1996 y fundador de Llorenç Brunet i Associats SL l'any 2006. Fa uns dies va celebrar que fa 30 anys que exerceix i intenta transformar la fesonomia de l'illa des de la ciutat perlera. Una bona oportunitat per parlar amb ell sobre com ha vist aquesta evolució a partir d'una forma de fer molt particular i reconeixible.

Com veu la seva posició com a referent en l'arquitectura local i com creu que es llegeix ara la seva obra?

— El més difícil és entendre com ho interpretaran les noves generacions. Tots els artistes hem de trobar una línia pròpia on ens sentim còmodes. Els primers anys són de recerca per trobar aquesta forma d'expressió que t'identifiqui, la qual cosa és transcendental.

I com ha evolucionat el seu enfocament en els darrers trenta anys?

— Ha canviat moltíssim, ha canviat la civilització. El que es demanava a finals del segle XX era completament diferent al que es demana ara. La manera de viure, la relació amb l'habitatge i la feina s'han transformat, en part per la manca d'informació global que teníem llavors, la qual cosa ens feia ser més 'toscos' conceptualment. La relació amb els clients també ha canviat, abans eren més conservadors i seguien mètodes tradicionals, el que generava un cert caos quan un intentava introduir un disseny coherent i detallat. A poc a poc, tant nosaltres com la indústria local vam anar adaptant-nos per poder construir els projectes de manera ordenada.

Obra pública o obra privada?

— Són posicions molt diferents. En l'obra privada, ets un canalitzador de les necessitats del promotor, una relació en què ens sentim còmodes. L'obra pública és el contrari: un procés impersonal basat en concursos, on tu proposes una solució i no hi ha una interacció directa amb el 'client'. Els equips també són diferents i la relació professional no té res a veure.

La gent reconeix els seus edificis, diuen «això és den Brunet»...

— Sí, i que identifiquin la nostra feina és un motiu d'orgull. Encara que de vegades s'equivoquin i ens atribueixin obres d'altres arquitectes joves amb estils similars, el fet que la gent reconegui una línia que vam començar a introduir a Mallorca és una satisfacció.

Aquesta identitat ve de l'arquitectura nòrdica o de propostes més senzilles en forma i estructura?

— La meva formació es va basar en els grans mestres del segle XX: Mies van der Rohe, Le Corbusier, Frank Lloyd Wright..., i en una generació brillant d'arquitectes espanyols i referents internacionals nòrdics o japonesos. No obstant això, avui l'arquitectura s'ha de localitzar. Aquella arquitectura global d'edificis de vidre sense identitat pròpia s'ha acabat. Hem evolucionat cap a una apreciació més gran de la tradició ben interpretada, cercant un equilibri entre la forma, el continent i l'ús que seria el contingut. Un edifici ha de ser pràctic i eficient, no només hermós.

Un arquitecte necessita l'admiració dels altres?

— Al principi sí, sobretot per la formació rebuda que t'empodera per canviar la societat. Però aviat em vaig adonar que el més valuós és tenir un bon equip de projecte i d'obra. El lideratge individual o les 'medalles' han perdut importància per a mi. Un projecte moderat però ben construït dona un resultat molt millor que un de molt ambiciós però mal executat. El conjunt és més compost i rodó.

Hi ha més Brunet pels propers 30 anys?

— M'agrada molt el que faig i la gent amb qui faig feina, així que no pens a retirar-me aviat. La fase de projecte, amb la maduresa professional, es torna més còmoda. La fase de control d'obra, en canvi, sempre és exigent, ja que les reunions se centren en resoldre problemes. No obstant això, quan l'equip és bo, tot es resol positivament. Per això són importants els reconeixements, per centrar-se en el que hi ha de positiu.

Parlant de canvis, aquella visió nostàlgica del passat en general i de Manacor en particular era un miratge, no?

— No era gens guapo el Manacor del segle XX. L'arquitectura és un reflex de la societat, i Manacor, per exemple, es va convertir en una espècie de barram esportellat urbanísticament parlant, amb quatre edificis molt alts i una trama urbana desequilibrada que fan que ja sigui poc poble. Tot i que encara queda molt per fer, les polítiques públiques d'embelliment i la iniciativa privada han millorat molt l'entorn. També hi ha ajudat l'acadèmia Nadal, amb defensors i detractors, però que atreu mirades i inversions cap al poble. El client i el mercat en general han canviat per a millor.