Mamballetes, alens i rialles
"El ball de bot frueix d’una salut ferma, manifestada gairebé cada setmana en forma de multitudinàries ballades populars"
CuinerNo hi cap una agulla, una gernació omple la plaça, la música inunda d’alegria tots els racons; la gent, vinguda d’arreu de l’illa, interactua com si ja es coneguessin de tota la vida: boten, giren, riuen. Alguns fan un rotllo; uns altres, una fila, i alguns formen parella, i entre tots creen un harmònic i meravellós desordre caòtic. Mamballetes, alens i esclafits de rialles, comentaris sobre els punts marcats i bromes pels passos errats; no hi ha descans, els músics arenguen una altra vegada els balladors i tot torna a girar... Va de jotaaa!
Meravellosa normalitat
El ball de bot frueix d’una salut ferma, manifestada gairebé cada setmana en forma de multitudinàries ballades populars; les nombroses agrupacions locals i també els centres d’ensenyament recullen ja fa uns anys la feinada feta en les passades dècades per mantenir, defensar i popularitzar el ball tradicional mallorquí. El que resulta més meravellós és la normalitat en què conviuen els balls de mostra i les ballades populars. Adesiara, les agrupacions ens delecten amb espectaculars vestimentes i cuidades coreografies, ambdues respectuoses al màxim amb els costums d’antany. Les ballades de plaça representen la part orgànica de la cultura, mentre posen de manifest el canvi funcional i social que ha sofert el ball; antany es ballava en parella, ja que servia per insinuar i festejar; ara es balla en rotllo per facilitar l’aprenentatge i també per pal·liar la manca d’homes. De manera natural, la festa ha adquirit un caire molt més lúdic i familiar.
El que ha passat amb el ball de bot ens hauria de servir per extrapolar-ho a altres camps. Mantenir i atiar el caliu cultural resulta imprescindible, però només serveix per cobrir mínims: mentre una part important dels nostres habitants no ho assumeixi com a propi i en faci un ús normal, no tindrà la supervivència garantida. Cultura ve de conreu, tant se val si parlam de ball, de llengua o de gastronomia; només es perpetuarà allò que siguem capaços de convertir en habitual. Com digué Jean-Baptiste Lamarck, allò que no s’usa s’atrofia i tendeix a desaparèixer.
Hi ha un munter de plats i maneres de fer autòctones que han estat suplantades per altres de foranes no pel seu major valor gastronòmic, sinó per connotacions socials i pel poder de seducció de la publicitat. Pel que fa al que donam de menjar als infants, tot està cada vegada més processat: pa de motlle, embotits, hamburgueses industrials, pizzes congelades, brou de bric i resta d’exquisideses. Quan era nin, el que més m’agradava menjar eren les raoles de carn que em feia la padrina: sucoses, mengívoles i gustoses... Encara ara les fa boníssimes. El més divertit és que per ella les raoles són fast food ; totes com aqueixa.