SI AVUI DIC que m'agraden les reivindicacions assossegades és perquè crec, més o menys fermament, que qui té arguments per defensar el seu posicionament no té cap necessitat ni de cridar de més, ni de perdre el respecte als altres, ni de sortir de mare en cap sentit.
La manifestació per l'autodeterminació que aquest dimarts ha transcorregut pels carrers de Palma n'ha estat una bona demostració. Si s'ha acabat la crema de banderes, de camisetes i altres accions que s'havien vist en anys passats, vol dir que els motius estan més assentats, que els qui els defensen els tenen més clars i que es consideren amb prou força i maduresa com a col·lectiu per no haver de fer cap acció que pugui crear rebuig.
D'aquesta actitud n'han estat bon exemple les mobilitzacions per l'educació de qualitat i contra el TIL. D'aquesta manera d'exigir els drets en va ser exemple l'Orquestra Simfònica. I d'aquesta manera de posicionar-se n'han servit de model totes i cadascuna de les darreres Diades a Catalunya. He de confessar que sempre que he observat una reivindicació assossegada, fins i tot quan no l'he compartida, m'ha fet pensar que qualque bona raó hi ha d'haver per demostrar així, de manera tan serena, un convenciment.