La màgia de la llengua en aquell infant de casa bona

Filòloga I EscriptoraJosep M. Llompart, que estimà els mots d’aquesta terra, es confessà “ciutadà de dúctil territori”, com si visqués en estrany lloc, on la paraula del poble sovint és silenciada. Abans de defensar-la, hagué d’endinsar-se pels recambrons de la nostra història, suprimida dels llibres escolars que li tocà estudiar. Va néixer el 23 de maig de 1925 a Palma, en el carrer de la Missió, número 13, envoltat de randes, de mantellines i de sospirs de vellut. Va créixer isolat del bullici infantívol en el si d’una família conservadora i benpensant. Va tenir “una infantesa pentinada com un assolellat diumenge de gener, dreta com aquells ciris que portava a la Sang si els exàmens rutllaven com calia...”, ens diu a Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona. És en aquest context que la figura del poeta adquireix tota la seva grandesa. Va ser educat en un ambient familiar que respirava un aire castellanitzant i conservador, afavorit tant per l’origen andalús de la seva mare (Dolores de la Peña) com pels càrrecs militars que ocupaven el pare (Miquel Llompart, coronel d’Infanteria), l’avi i el besavi materns. L’avi matern, Eduardo de la Peña i Arévalo, era tinent coronel de la Guàrdia Civil, que, en el dir del poeta, “empaitava pel camp els lladregots, furgava pels vilatges i les possessions, i, si s’esqueia, collia els vagabunds del camí, com si fossin margarides”.

Quan el poeta encara era un infant de mesos, el pare va ser destinat a la Corunya. Allà, de la mà del pare, va començar a respirar la flaire gallega de Rosalía de Castro, que el coronel li volia traduir al castellà. El 1930, Miquel Llompart passà a la reserva. Es retirà a Mallorca amb la família per gaudir de l’hivern a Palma i de l’estiu a Sóller, on el poeta va conèixer Antonieta, una nina d’ulls profunds, “dolços i misteriosos”, que va ser l’amiga dels jocs d’infantesa. Passaven el dia plegats “jugant de sol a sol” i sovint s’extasiaven davant d’un sumptuós cap al tard.

Poc temps després, el poeta patí una nefritis que l’obligà a reposar durant mesos al llit. La “Malaltia” l’acostà “a la ciutat dels llibres” i li revelà la pròpia llengua. Cada capvespre, mentre durà la convalescència, el pare l’entretenia, unes vegades, amb la lectura dels contes d’Andersen i de Perrault, i d’altres, amb la de les Rondalles mallorquines. Encara que el coronel d’Infanteria, al principi, volgué llegir-les en castellà al seu fill, ben aviat en desistí, incapaç de traduir la riquesa expressiva del llenguatge de mossèn Alcover, diu a Vocabulari privat (1993): “Tanmateix, com que jo era castellanoparlant per decret de família, mon pare va trobar que les havia de traduir. Mon pare, militar de professió, no devia ser gaire expert en matèria de lingüística ni d’estilística, i es pensava que seria capaç de traduir de viva veu la prosa de mossèn Alcover. [...] A mitja pàgina suava i panteixava. Retut, va deixar el llibre damunt el comodí i es disposà a mudar de lectura. Jo, emperò, li vaig insinuar que seguís en mallorquí, que n’Antonieta me n’havia llegides algunes, de rondalles, i ben bé que les havia entès. Hi va consentir. De llavors ençà, aquella llengua de la màgia i de la meravella va ser, íntimament, la meva llengua”.

La llengua, el lligam més pur

La llengua refusada pel pare fou, sense que el coronel se n’adonàs, el lligam més pur que els uní en una emoció íntima i sincera: “Amb mon pare no vaig arribar a bescanviar-hi mai ni una sola paraula; el castellà fou sempre, entre ell i jo, la llengua de relació. Però sé cert que un dels goigs més purs de la seva vida va ser el de compartir amb mi els prodigis de n’Elionereta i el Vell Orquès, d’en Joanet de sa Gerra i en Martí Tacó, de n’Estel d’Or i n’Espardanyeta, de sa jaia Xaloc i sa jaia Bigalot...”. El tresor lingüístic d’aquestes imatges meravelloses arrelà en el seu si i, amb el temps, aflorà en la seva poesia, com un retorn al verger mític d’aquella infantesa enyorada. La lectura de les rondalles mallorquines fou el primer contacte de Llompart amb la llengua catalana, perquè era un infant “de casa bona”, al qual ensenyaren el parlar de casa, el castellà de família, de militars mallorquins, i a menysprear “aquells altres que parlaven paraules del carrer, mots d’ala curta”, diu a Memòries i confessions...

Amb Antonieta, el poeta practicava el que avui s’anomena “bilingüisme passiu”: mentre “Ella emprava sempre un preciós dialecte solleric, ple de vocals fosques i de so profund, com de pou o de mina de font”, ell “li parlava en un castellà de llibre”, com li havien ensenyat. Llompart va fer els primers estudis a les monges de la Puresa, un col·legi per a fills de casa bona on la “llengua catalana estava tan prohibida com la blasfèmia o com el pecat de luxúria”. Aquell estudiant modèlic que omplia de goig els anhels dels seus pares i, quan sonava el seu “nom polidíssim de coronel: José María Llompart y de la Peña”, li posaven un “floc color de cel” que el distingia per la seva perseverança i bonhomia, les dones de casa seva “s’estremien agombolant futurs d’aigües ben clares: primero en español y en catecismo ”. Però vet aquí que el destí havia de portar-lo a les antípodes. Llavors descobrí que el món no s’avenia amb les aspiracions de l’entorn familiar, en què vivia emmotllat com en una campana de vidre. Reflexionà (“No és ver allò que diuen l’avi i el confés”) i encetà una altra senda amb diversos companys de viatge que l’ajudaren a emprendre el vol pels confins de la poesia, de les lletres i de la cultura catalanes.

Companys de viatge

A l’institut, esporgat de lliurepensadors, va conèixer Miquel Llodrà, un amic de tota la vida, que li obrí la finestra d’un vast horitzó i l’acostà a la realitat lingüística i cultural del país. La primavera de 1942 Llompart començà a les classes particulars de “José M. Eyaralar, excatedràtic de l’Escola Normal, d’on havia estat expulsat” per roig. Aquí conegué Encarnació Viñas, amb qui es casà més tard. Amb Llodrà assistí a les lectures poètiques a casa de Francesc Sureda Blanes, que tenien tot l’encís de la clandestinitat. Llodrà també el guià fins a la Congregació Mariana de Monti-sion, un dels primers nuclis de la resistència cultural contra el franquisme. Aquí, amb la complicitat del pare Miquel Batllori, Llodrà organitzà una Acadèmia d’Història i Literatura de Mallorca, on es llegien versos i es feien conferències i per on passaren tots els lletraferits, que l’ajudaren a decantar-se pel català com a llengua literària.

En desembarcar a la Barcelona derrotada dels anys quaranta per examinar-se de Dret a la Universitat, l’ànima li caigué als peus. Amb Llodrà conegué Josep Benet i Lluís Casassas, que li descobrí la poesia de Joan Maragall, de Salvat-Papasseit, de Josep Carner i dels noucentistes. Quan el 1947 acabà la llicenciatura, corria el perill de convertir-se en l’advocat que en el fons refusava ser. Però “Encarna Viñas, amiga, muller, companya”, el va salvar definitivament de ser el que no volia ser, perquè amb ella va recórrer tots els camins de la poesia, l’autèntica vocació. Amb ella conegué Cèlia Viñas, germana seva, d’una intel·ligència descomunal que tot d’una endevinà l’oreneta, la poesia, que niava en el cor del nostre poeta.

El 1951 va debutar en el mester poètic a l’antologia Els poetes insulars de postguerra, on Sanchis Guarner aplegà les veus novelles de B. Bonet, Ll. Moyà, Llompart, J. Vidal Alcover, B. Vidal i Tomàs, C. Viñas, M. Villangómez, M. Dolç... L’antologia va originar les trobades dels Amics de les Lletres, en les quals Llompart participà activament. En una d’aquestes excursions, sorgí la idea de crear la revista Raixa i Moll en fou l’ànima, “una mica el pare espiritual de tots, a part de l’editor”. El 1953 aparegué el primer quadern de Raixa. Però quan el segon ja era a punt de sortir, l’editor va rebre la denegació del permís. Raixa desaparegué per la censura, però Moll aplegà el material que havia d’aparèixer aquell any al volum Raixa. Miscel·lània de literatura catalana.

Etapa prolífica i enriquidora

Per aquells anys Camilo José Cela vingué a Mallorca i el 1956 fundà la revista Papeles de Son Armadans. Josep M. Llompart en va ser secretari de redacció i subdirector. Per això llegia, corregia i preparava la maquetació de cada número de la revista, que tenia un plantejament molt artesanal. Fou una etapa prolífica i molt enriquidora perquè conegué Jorge Guillén, Tristan Tzara, Joan Miró, Américo Castro... Papeles..., de gran volada literària, estava escrita en castellà, girava entorn de la literatura castellana i mirava la germana catalana, més pobra i fràgil, amb ulls paternalistes. Llompart maldà per trencar aquesta inèrcia incorporant-hi ressenyes d’escriptors en llengua catalana, com Carles Riba, Blai Bonet, Salvador Espriu... Volgué encetar una nova col·lecció de poesia catalana titulada ‘Joan Roís de Corella’, que no arribà a veure la llum.

Ben aviat s’adonà que el seu esperit bategava pels mots de la gent del poble i comprengué que, al costat de Cela, es desviava de la cultura pròpia i fugia de l’autèntica veu literària. Arribà l’hora de desar al calaix dels records aquesta etapa de la seva vida. I a la tardor de 1961 deixà Papeles de Son Armadans. És el moment en què Moll, coneixedor de la vàlua intel·lectual i humana de Llompart, li oferí feina a la seva editorial. A Els altres quaranta anys, Moll explica que demanà una entrevista al poeta i tot d’una s’entengueren: “vingué a veure’m i acceptà tot seguit l’oferta i les condicions. La seva entrada en el nostre equip significà un bon reforçament per a la secció de literatura: admissió d’originals, correcció d’estil, problemes a resoldre amb els autors...”.

A l’Editorial Moll, Llompart també exercí el paper de guia de les noves generacions de poetes, perquè -com diu Moll- “Les qualitats humanes d’en Llompart per a l’orientació dels joves tingueren moltes ocasions de manifestar-se [...]. Crec que són pocs els escriptors mallorquins joves que no hagin freqüentat aquest despatx i aprofitat el generós mestratge d’aquest digne successor de Miquel Ferrà i de Joan Pons Marquès”. En un moment concret, Llompart, en no donar a l’abast, hagué de penjar al seu despatx de can Moll un cartell que deia: “No faig més pròlegs ni més presentacions, ni pregons...” i tanmateix en va fer.

El 1961 Moll encetà una col·lecció nova de poesia, anomenada ‘Balenguera’, que fou inaugurada amb Poemes de Mondragó, amb el qual Llompart s’iniciava en la poesia i albirava l’enigma de la mort a la llunyania del capvespre. Però, com que tot estava per fer, hagué de sacrificar moltes hores al poeta per consagrar-les al crític, a l’historiador de la literatura, al “ciutadà de dúctil territori” que va ser per enaltir culturalment la societat mallorquina. Tanmateix, la poesia trobà aixopluc en el jardí de ca seva amb una producció prou fructífera.

Llompart es decantà per les paraules planeres del poble, per aquells “mots d’ala curta, propis d’aquella gent que el pare comandava i l’avi empresonava i el besavi jutjava”. Ja no hi hagué retorn possible per a aquell infant de casa bona, perquè s’havia convertit en un homenot amb ulls d’infant i en el poeta del poble que volia ser per defensar a tot vent la llengua catalana i la seva cultura. La imatge enyoradissa de Josep M. Llompart és avui la d’un poeta que estimà les paraules d’aquesta terra i maldà per salvar-nos-les enmig dels difícils carrers de la ventada, on va viure i on va morir el 28 de gener de 1993.