Quin és el vostre escriptor de capçalera?

BarcelonaMaria Barbal: “La narrativa d’Antònia Vicens és intensa, el seu món colpeix”

Maria Barbal publicarà el dia 2 de setembre la novel·la En la pell de l’altre (Columna), la història de dues amigues d’infantesa, Ramona Marquès i Mireia Ferrer, que es retroben anys després a través de l’associació Memòria i Llibertat, que lluita pel reconeixement de les víctimes de l’Holocaust. Inspirada pel cas d’Enric Marco, que es va fer passar durant anys per un dels deportats al camp de Flössenburg -i que va arribar a presidir l’associació Amical de Mauthausen fins que va ser desemmascarat, el 2005-, Barbal no publicava novel·la des d’ Emma (2008).

L’autora de Pedra de tartera (1984), una novel·la que ha sigut tot un fenomen a Alemanya, tria com a referent l’escriptora mallorquina Antònia Vicens. “La seva narrativa és intensa, el seu món colpeix i fa obrir els ulls a la complexitat de les relacions i de l’individu dins de la societat -explica Barbal-. La seva obra en prosa és extensa des de 39º a l’ombra. Darrerament ha publicat dos llibres de poesia, Lovely (2009) i Sota el paraigua el crit (2013), on la vida esclata en imatges impactants però que es poden dir en veu baixa”. Vicens encara és poc coneguda pel gran públic, però s’ha dedicat a la literatura durant més de quatre dècades. Amb 39º a l’ombra va guanyar el premi Sant Jordi l’any 1967, i amb Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, el Ciutat de Palma el 1981. Entre els seus últims títols, a més dels poemaris, destaquen Tots els contes (2005), una bona entrada al seu món tèrbol i d’impacte, i la novel·la Ungles perfectes (2007).

Francesc Serés:“Llegint Coetzee, cadascú s’ha de trobar el pecat” Francesc Serés:

“Se’m demana quin autor m’ha acompanyat els darrers anys i el primer que em ve al cap és John Maxwell Coetzee -explica Francesc Serés, que a l’octubre donarà a conèixer La pell de la frontera, un conjunt de cròniques i entrevistes, que en alguns moments deriven cap a l’assaig o la ficció, amb les quals l’autor analitza la complexa realitat de Ponent a través de la immigració-. El verb acompanyar és exacte, Coetzee fa companyia mentre et preguntes on vas, d’on véns, què pots fer i esperar i quanta estona durarà el trajecte, i no sé dir fins a quin punt parlo de vida o de literatura. Els jos del lector, del narrador, de l’autor i els dels personatges es confonen. Suposo que això passa, entre altres raons, perquè tinc la sensació que Coetzee es fa amic dels problemes que narra, se situa en tots els punts de vista possibles. Fins allà on la pietat que mostra pels personatges està per sobre de qualsevol altra consideració. Potser, per a l’autor de Foe, Temps d’estiu o Esperant els bàrbars, és només una altra manera de perdonar-se a ell mateix i aconseguir així que el lector també ho faci. Després, llegint, cadascú s’ha de trobar el pecat”.

Premi Nobel de literatura 2003, J.M. Coetzee ha estat molt traduït al català, amb novel·les com L’edat de ferro (2003), Home lent (2005), Diari d’un mal any (2007), els tres llibres de memòries -reunits a Escenes de la vida a províncies (2012)- i La infantesa de Je sús (2013).

Vicenç Villatoro: “M’interessa Amos Oz perquè no tots els seus llibres m’agraden”Vicenç Villatoro:

L’obra d’Amos Oz va arribar en català molt abans que en castellà. La traducció d’Eduard Feliu d’ El meu Mikhael l’any 1973 va ser la porta d’entrada de Vicenç Villatoro a l’escriptor israelià. Des de llavors no l’ha deixat de llegir: “Oz arrisca. M’interessa perquè no tots els seus llibres m’agraden. Per a mi, aquesta característica és clarament una virtut. En més de quatre dècades de trajectòria ha anat fent provatures tant des del punt de vista temàtic com inventant gèneres. Recordo, per exemple, que a El mateix mar (1998) va aconseguir fer una novel·la a través de poemes, i que a Una història d’amor i de foscor (2003) fa l’exercici de reconstruir la biografia familiar: en aquest sentit, el meu últim llibre hi està emparentat”. El 18 de setembre arribarà Un home que se’n va (Proa), en què l’autor d’ Evangeli gris i Tenim un nom explora les raons per què el seu avi va marxar d’Andalusia als 60 anys a una Catalunya que imaginava derrotada com ell, que havia passat de ser regidor de l’esquerra moderada en un municipi col·lectivitzat pels anarquistes, comerciant de teixits sense sentit del negoci, a ser condemnat a mort pels franquistes i finalment emigrant. “Oz combina l’anècdota personal amb la situació literàriament dramàtica del Pròxim Orient i amb idees de tots els temps”, conclou.

Joan Daniel Bezsonoff: “Les novel·les de Pierre Benoit són alhora populars i dignes”Joan Daniel Bezsonoff:

Al llibre Matar De Gaulle, que Empúries publicarà al setembre, Joan-Daniel Bezsonoff recrea un episodi real: el complot d’una colla de militars i civils francesos que van planejar un atemptat contra el general per assassinar-lo. “Ara que tinc cinquanta anys és una bona edat per fer un balanç dels meus autors de capçalera -assegura l’escriptor-. Uns gegants com Gustave Flaubert, Lev Tolstoi, Marcel Proust, Leopoldo Alas Clarín i Henry de Montherlant m’han impressionat, però l’escriptor que m’ha influït més deu ser Pierre Benoit. Aquest novel·lista mig oblidat va inaugurar Le Livre de Poche, una col·lecció en què un autor que hi sigui absent no existeix a França. Si no hi surts, ja pots plegar. Pierre Benoit té alguna obra traduïda al català -com ara El pas dels gegants - i quasi totes les novel·les al castellà”.

Entre la prolífica producció de l’autor francès, que va viure entre el 1886 i el 1962, hi ha novel·les com La Atlántida (1919), El lago salado (1921) i Sol de medianoche (1930). “Benoit és el novel·lista de l’aventura, del somni, de l’exotisme, de les colònies i també del país natal. Sense pretendre revolucionar la història de la literatura, va saber seduir generacions de lectors, com un bon artesà, amb llibres populars i dignes alhora”. Bezsonoff recorda que el 1922, l’any de la mort de Proust, el llibre de text per ensenyar literatura a les escoles, de mossèn Desgranges, “considerava Marcel Proust i Pierre Benoit com les dues grans esperances de la literatura francesa; s’equivocava a mitges”. Irònicament, no especifica on hi havia l’error.

Pilar Rahola: “Tots som meres còpies de Marcel Proust”Pilar Rahola:

Quan Pilar Rahola va publicar la novel·la El carrer de l’Embut (RBA - La Magrana, 2013), va dir que la seva intenció era continuar escrivint ficció. Un any i mig després de la incursió, aquest octubre publicarà una novel·la, Mariona, ambientada al barri de Gràcia entre el 1820 i el 1870, en què la protagonista va prenent consciència social fins que s’afegeix a la Revolta Popular de les Quintes. “Si hagués de triar un nom, el primer que em vindria al cap seria Tolstoi, perquè m’agrada molt la càrrega històrica que arrosseguen els seus personatges -diu-. Però si hi penso una mica, he de dir Gustave Flaubert i, sobretot, Marcel Proust, dos autors de qui m’ho vaig menjar tot fa anys”.

Rahola recorda el seu enamorament literari amb l’autor de A la recerca del temps perdut, una obra dividida en set volums que està sent traduïda al català per Josep Maria Pinto (a Viena) i per Valèria Gaillard (Labutxaca). “M’interessa molt la capacitat que té Proust per crear un univers simbòlic que acaba convertint-se en la història de qualsevol -resumeix-. Té una gran capacitat per combinar la descripció i la subjectivitat: rere la voluntat memorística hi trobes els abismes interiors de l’autor i els teus”. Per Rahola, “tots som meres còpies de Marcel Proust”. La sedueix “la precisió de cirurgià pels detalls, el gust per l’estètica i la capacitat per explorar els personatges a fons”.