L’abraçada dels óssos
EL GEST. Amb el pas del temps s’ha constatat que l’aplaudida abraçada entre Artur Mas i David Fernàndez, la nit de l’anomenat procés participatiu del 9 de novembre, va ser una pèssima inversió per a totes dues bandes. Va ser una abraçada de l’ós (dels óssos), un xic inconscient, un xic calculada. Artur Mas, després d’aquella nit, es va sentir l’amo del tauler de joc: es creia que havia domesticat la CUP deixant pel camí ERC; es va pensar, també, que els 2,3 milions de vots a les urnes de cartró li donaven marge per fer i desfer. Per tant, va congelar el procés durant un any, potser amb l’esperança que Madrid faria un pas. Després va imposar la llista unitària convençut que ningú no li prendria el timó, i que la CUP seria tan manejable com ho havien estat, en el passat, les successives escissions d’ERC. Pel que fa a Fernàndez, el seu gest envers Mas (possiblement més espontani per part seva) va tenir dues conseqüències funestes. D’una banda, va inflar el vot de la CUP, i li va donar un pes decisiu al Parlament. La pega és que aquest botí no el va recollir el carismàtic diputat de la sandàlia a la mà, sinó els cupaires més radicals, que havien contemplat l’abraçada del 9-N amb irritació, i estaven decidits a venjar-se’n enviant Fernàndez a la reserva i Mas a “la paperera de la història”.
SAINET. Junts pel Sí va obtenir un resultat impressionant (inèdit en la història del sobiranisme) però no suficient per no dependre de la CUP. Totes dues formacions van arribar al típic acord in extremis que tant agrada per aquests verals, amb un discurs maximalista que ja no es corresponia amb el tempo polític, i així es va donar pas a l’actual sainet del Parlament, on l’acció del govern de JxSí, fruit d’un generós esforç de consens per part de dos partits que, en el fons, es detesten, queda sistemàticament enterrada per la percepció d’inestabilitat i de navegació sense rumb. Si no s’aprova el pressupost, el procés queda molt tocat; però si s’aprova a l’últim minut, s’imposarà la sensació que la política catalana està en mans de l’anticapitalisme més irredempt d’Europa. I qui pensi que així “s’eixampla la majoria sobiranista” és un autèntic il·lús.
RUI. Com que els fets són tossuts, i Espanya continua sent un negoci ruïnós i sense perspectives reals de millora, l’independentisme té garantit un paper central en el tauler polític català. Però si perd força, en favor de les esquerres pseudofederals connectades amb Madrid, les possibilitats d’un canvi en el nostre estatus seran cada cop més minses. Sorgeixen veus molt autoritzades que reclamen un referèndum unilateral; és un concepte que pot generar consens, però està per veure que l’actual govern autonòmic pugui garantir la seva celebració amb normalitat. I els teòrics còmplices del tema -els comuns - segurament sortiran amb el ciri trencat de la resposta múltiple o qualsevol argúcia que remeti a una solució sine die d’àmbit espanyol -i per tant, no sobirana-. Però si és així, serà que no mereixem altra cosa: la llista d’errors comesos és massa llarga.