Joan Oró, l''aixafaguitarres' de la NASA

La NASA ha trobat proves de l’existència de vida a Mart. Ho comunica al govern dels Estats Units, que autoritza fer pública la notícia l’endemà a la tarda. Al matí, al Jet Propulsion Laboratory de Pasadena, a Califòrnia, els autors del descobriment l’expliquen a un grup de col·legues científics. Tothom queda bocabadat. L’estupefacció i un entusiasme contingut omplen la sala.

Un dels oients, però, sospita. Vint anys enrere, mentre feia la tesi doctoral, havia descobert un procés químic que experimenta l’àcid fòrmic, la substància que fan servir les formigues i les ortigues per defensar-se. Mentre escolta l’explicació dels biòlegs, s’adona que estan descrivint exactament aquell procés, en el qual la vida no hi pinta res. Demana la paraula. Mentre exposa el seu argument, les cares de l’auditori es van tornant més i més llargues. L’entusiasme es transforma en un silenci tens.

A la tarda, en una sala abarrotada de periodistes, el coordinador del projecte, Harold Klein, explica que els biòlegs Gilbert Levin i Patricia Straat consideren que han trobat proves que hi ha vida microbiana a Mart, però que un membre de l’equip d’anàlisi molecular ho nega. Alguns periodistes recullen totes dues versions i n’hi ha que es decanten per publicar-ne només una. Gilbert mor el 2021 encara convençut que ha trobat vida a Mart. L’oient que ha aixafat la guitarra als biòlegs de la NASA en un dels anuncis més importants de la seva història es diu Joan Oró i és fill d’una família de forners de Lleida. Tot això passa l’any 1976.

Preguntes sota les estrelles

La capacitat d’escrutini i l’interès per estudiar l’origen de la vida del lleidatà Joan Oró, que, en certa manera, van alentir els plans de la NASA per enviar missions tripulades a Mart, s’havien forjat molt abans de descobrir la reacció de l’àcid fòrmic. Quan era adolescent i la seva mare li donava diners per anar al cinema, ja se’ls gastava en llibres de ciència i filosofia.

L’educació que rebia al col·legi marista de Lleida on estudiava havia suscitat algunes preguntes (d’on venim?, quin sentit té la vida?) a les quals el jove Oró no trobava respostes satisfactòries en la visió religiosa del món. Per això va començar a llegir filòsofs com Schopenhauer i científics com Darwin, Flammarion o Haeckel. Mentre devorava tots aquests llibres, va arribar a la conclusió que la filosofia era una mena de prolongació de la religió perquè, deia, no es fonamentava en proves incontestables. La biologia, però, era tota una altra cosa.

I una nit, mentre caminava pel carrer Anselm Clavé, un pensament el va travessar com un llamp. Si Darwin deia que els éssers més complexos venen dels més simples, es podria tirar enrere fins a arribar a l’ésser viu més senzill possible. La pregunta que calia respondre era, doncs, d’on sortia aquest ésser. I per fer-ho, Oró estava convençut que necessitava les eines de la ciència i no les de la filosofia o la religió. Contravenint, doncs, els desitjos paterns que el situaven al deixant familiar com a forner, el 1942 es va matricular a la Universitat de Barcelona per estudiar química.

50 cartes de paper

A la capital, Oró s’enyorava tant que es va descentrar i va suspendre l’assignatura de química analítica. Aquell estiu, però, va construir un laboratori al terrat de casa, a Lleida, i es va passar mesos manipulant i combinant productes. Sense ser-ne del tot conscient, s’havia convertit en un experimentador meticulós i persistent.

Un cop llicenciat, va emprendre dos projectes empresarials, una fàbrica de sabó i un laboratori per abastir la indústria farmacèutica. Van fracassar tots dos. El sabó era massa bo per a les exigències de l’època i una empresa farmacèutica li va cancel·lar un encàrrec molt gros quan el tenia a mitges, cosa que va provocar unes pèrdues irrecuperables.

Va tornar, doncs, a treballar al forn. Es llevava abans de les quatre per fènyer la pasta i tallar-la en forma de barres i panets. Mentre es coïen, sortia a prendre la fresca al carrer. Encara era de nit. Oró sempre explicava que en aquestes estones sovint aixecava la vista i la contemplació de les estrelles que palpitaven al cel tornava a excitar les seves inquietuds més profundes. "¿I si allà dalt hi ha un altre forner que també mira cap amunt?", es preguntava. Tot i que tenia un sou assegurat, la vida de forner no podria donar resposta al magma de preguntes que li bullia al cap.

Així que va començar a escriure cartes a universitats dels Estats Units per veure si hi havia alguna beca que pogués demanar. Va contactar amb més de cinquanta universitats i va rebre algunes respostes positives. Finalment, es va decidir pel Rice Institute de Houston. Hi estudiaria enginyeria química, que no era ben bé el que volia, però almenys entraria a l’ecosistema científic.

Tot i la recança de deixar la dona i els fills a Lleida, el 1952 va fer les maletes i va marxar cap als Estats Units. Un cop allà, la sort va voler que en un sopar a casa d’uns amics conegués Donald Rappoport, professor de l’Escola de Medicina de Baylor, també a Houston, que li va proposar fer un doctorat en bioquímica.

Estar a l’altura

Tot i que el càncer, que era el tema de la tesi que li proposava Rappoport, no tenia gaire a veure amb l’origen de la vida, Oró s’hi va dedicar en cos i ànima, potser perquè el seu pare havia mort de càncer el 1949. Abans, però, es va abaixar el sou. Rappoport li oferia 300 dòlars de l’any 1953 cada mes, l’equivalent a més de 3.000 dòlars actuals. Com a primer sou en el món de la ciència, no estava gens malament. ¿Era massa, però? Per a Oró, sí. Li feia por no estar a l’altura d’aquella nòmina, de manera que va acordar amb Rappoport que cobraria 200 dòlars al mes.

Al cap de dos anys, Oró ja havia enllestit la tesi, un procés que acostuma a durar uns quatre anys –el degà de la facultat fins i tot li va recomanar que s’esperés un any més a publicar-la, perquè no semblés que a Baylor es regalaven els títols–. Aquells dos anys havia estudiat amb tot luxe de detalls com s’incorporava l’àcid fòrmic als teixits vius i com es transformava en diòxid de carboni. En el procés, havia descobert algunes reaccions que vint anys més tard li permetrien aixafar la guitarra als biòlegs de la NASA i, d'altra banda, li facilitarien el descobriment més important de la seva carrera científica.

Va passar el dia de Nadal del 1959. Oró ja era professor de la Universitat de Houston, però havia rebut una carta oficial que l’informava que se li acabava el permís de residència. Ho va comentar a una coneguda, Margaret Root, d’una de les famílies més riques de Texas, que va traslladar el problema al senador i futur president dels Estats Units Lyndon Johnson. Al cap de dues setmanes, Oró rebia una carta de Johnson en què li explicava que havien presentat una llei per regularitzar la situació de les persones que es trobaven en la seva mateixa situació.

La veritat de la natura

La regularització va permetre que el 1958 la família d’Oró anés a viure a Houston amb ell. Establert ja com a professor, havia guanyat la credibilitat i la independència per treballar en el que més li interessava, l’origen de la vida. Però havia anat encara més enrere que quan va tenir l’epifania al carrer Anselm Clavé aquella nit lleidatana de principis dels anys quaranta.

No s’havia quedat en l’ésser viu més simple possible, sinó que havia aplicat les idees de Darwin a l’evolució de les molècules. Si els éssers vius complexos venen d’éssers més simples, les molècules complexes, que són la base perquè en algun moment es pugui constituir aquell ésser viu tan simple, també s’han de formar a partir de molècules més simples.

Stanley Miller havia mostrat el 1952 que a partir d’aigua, metà, amoníac i nitrogen es podien formar aminoàcids, els components de les proteïnes. També es produïa –i d’això Oró se’n va assabentar per casualitat en una conversa informal– cianur d’hidrogen, una molècula que conté un àtom d’hidrogen, un de carboni i un d’oxigen.

Oró va començar a experimentar amb aquest compost i el dia 24 de desembre del 1959 el va barrejar amb amoníac i aigua. L’endemà al matí, sol al laboratori, va apagar els llums i va il·luminar una mostra de la barreja amb llum ultraviolada. Va aparèixer una gran taca. Era adenina, un dels constituents de l’ADN. "Se’m va posar la pell de gallina. [...] Era com si el Creador m’estigués dient: «Mira, aquí t’ensenyo la veritat de la natura»", recordava sempre Oró.

El descobriment el va catapultar a l’elit científica mundial, com ho demostren les publicacions que va fer a les revistes científiques més prestigioses i fets com que el premi Nobel de química Melvin Calvin el convidés a treballar amb ell el 1962 o que el 1963 la NASA el convidés a formar part d’un dels seus grups de treball.

Així va ser com Oró va participar en el projecte Apollo que el 1969 portaria els primers homes a la Lluna. Hi va contribuir amb el disseny dels instruments de la missió i l’anàlisi de mostres procedents del satèl·lit. Més endavant, va proposar dos dissenys per a la missió Viking: el d'un aparell que permetria analitzar les mostres sobre el terreny marcià i el d’un retropropulsor per facilitar l’aterratge de la sonda al Planeta Vermell i evitar que quedés coberta de pols i es fessin malbé els instruments.

Una tornada fallida

A mesura que Joan Oró anava guanyant prestigi internacional, des de l’estat espanyol es van fer nombrosos intents perquè tornés dels Estats Units. Primer a la Universitat de Granada, després amb la creació d’una plaça de professor extraordinari a la Universitat Autònoma de Barcelona, més endavant a l’Institut de Biofísica i Neurobiologia, creat el 1975 i adscrit al CSIC, i, finalment, el 1980, quan va ser escollit com a diputat en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la dictadura. Tot i la bona predisposició d’Oró, cap d’aquests intents va prosperar. Segons ell, no podien fer ombra als recursos i la llibertat amb què investigava als Estats Units.

Malgrat això, Oró va participar en la creació de l’actual Centre d’Estudis Avançats de Blanes i de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Un cop jubilat, a partir del 1994 i fins al 2004, quan va morir, també va contribuir de manera decisiva a la creació del Parc Astronòmic del Montsec, format per unes instal·lacions consagrades a la divulgació de l’astronomia (a la comarca de la Noguera) i per un conjunt de telescopis dedicats a l’observació professional del cel (al Pallars Jussà), entre els quals hi ha l’anomenat Telescopi Joan Oró.