Joan Lluís Ferrer: “La gent veu Eivissa com una mercaderia de la qual treure diners”

EivissaEl periodista Joan Lluís Ferrer (Eivissa, 1967) relata en més de 470 pàgines el declivi de l’illa. Es tracta del llibre recentment publicat Ibiza: la destrucción del paraíso, un repàs del declivi que va més enllà de l’àmbit turístic i urbanístic. Aquesta destrucció també s’emportà la vida de desenes d’eivissencs amb l’arribada de l’heroïna i altres drogues. Era el final dels anys 70, coincidint amb la irrupció de la primera discoteca. Però aquesta destrucció també s’estengué al patrimoni de l’illa per l’ansiós desig d’aixecar edificacions. Ferrer fa referència a la destrucció d’un jaciment d’època púnica sense donar opció a conservar-lo. Era el 1986 i, per desgràcia, no fou l’únic atemptat arqueològic que es cometé. De fet, amb la construcció de les autovies, ja el 2004, el formigó catapultà, de nou, les reminiscències dels nostres ancestres. Ferrer parla de com es destruí i qui ho destruí.

Per què aquest llibre?

Els diaris et donen una visió molt fragmentada de l’assumpte i del dia a dia i no et permeten veure’n el conjunt. El que vaig voler fer és el conjunt de com s’ha destruït Eivissa. En aquest paradís que era en els anys 60, va començar una dinàmica cada cop més accelerada que ha portat a una destrucció tant des del punt de vista turístic com ecològic.

És una visió negativa de l’evolució i situació d’Eivissa?

És negativa com la realitat mateixa. És difícil pintar un panorama optimista amb la realitat que tenim. Resulta que l’illa continua sent igual de petita que fa 40 anys, però ens estan venent una allau cada vegada més gran de turistes. Els rècords de turistes cada any se superen, el nombre de cases es multiplica de manera exponencial. El nombre de cotxes no para de créixer, la quantitat d’aigües residuals que van a la mar és cada vegada més gran i, mentrestant, l’illa continua sent igual de petita. Amb això és difícil veure que la cosa vagi bé. De fet, no veure aquesta situació és el que ens ha portat que vagi cada vegada a pitjor. Si en fóssim conscients, almenys hi posaríem algun remei. No hi ha indici de prendre’n consciència, perquè encara celebram els rècords turístics com si fossin una cosa bona, tot i que jo pens que haurien de ser considerats negatius. És una qüestió de qualitat de vida per als que som aquí tot l’any. També parteix de la base que tota la riquesa que porten els cada vegada més turistes ja no queda a Eivissa, se’n va fora. Les empreses dels cotxes de lloguer, majoritàriament, són franquícies amb seu a Londres. Ens quedarem amb els embossos i ells amb els diners.

En algun moment aquests diners van quedar a Eivissa?

Sí, al principi del boom i fins no fa gaire han quedat aquí, i era el consol que teníem. Els diners de la destrucció quedaven. Anaves a West End i els cambrers eren eivissencs, repartidors, empleats, en general, que dins aquesta brutícia fastigosa que és el West End es donava feina als d’aquí. Ara no, són anglesos.

És una fal·làcia la qualitat turística que venen?

És vera que hi ha una certa millora en la qualitat turística d’Eivissa, és indubtable, perquè els hotels pugen de categoria. Però ja no és qüestió de qualitat, sinó de quantitat. Seria igual si tots els turistes que arribassin a Eivissa fossin de màxima qualitat. La qüestió és que el nombre és insostenible pels recursos que tenim. No hi ha ni una depuradora d’Eivissa que no rebenti a l’estiu i això és igual si el turisme és de qualitat o no. Hi ha massa gent i s’ha de posar un límit de numerus clausus i de creixement zero, perquè si no limitam les infraestructures i els recursos per a tanta gent, l’illa no ho podrà sostenir de cap manera.

Qui és, segons vós, el culpable d’aquesta destrucció?

N’hi ha de diverses categories. Hi ha els polítics; polítics de diferents partits, perquè aquí tots proporcionalment han estat culpables. Més el PP, perquè ha manat més anys que l’esquerra, i l’esquerra, és veritat, ha intentat fer-hi alguna cosa, però no ha aconseguit aturar la tendència. Hi ha també els empresaris que, amb les ànsies de guanyar més, fan el que sigui i els polítics tampoc els controlen gaire. Abel Matutes hi té un capítol especial, però no és l’únic, també hi ha els discotequers. Finalment, el conjunt de ciutadans, perquè des del moment en què qualsevol eivissenc té una parcel·la en sòl rústic i no l’edificació és considerat ximple, això indica que hi ha una destrucció compartida per tots. Així com a Mallorca i Menorca la gent viu als pobles i el camp és buit, aquí la gent s’ha construït la casa familiar a la parcel·la. Quan les finques eren grans, d’acord, però cada un dels fills s’ha segregat la finca segons el nombre de fills que ha tingut i així successivament. Això és la garantia de la urbanització total del sòl rústic. Eivissa corre el perill de convertir-se en una gran urbanització. No hi ha cap zona mínimament extensa que puguis dir que no es pot edificar.

Però, algun culpable en concret?

Crec que en realitat són els eivissencs, perquè al final els polítics es trien. Un cas concret és Sant Jordi, on es permeté un creixement brutal de cases i posà fi als aqüífers. Avui la gent de Sant Jordi beu aigua salada perquè no en té de dolça, però aquesta mateixa gent que ho veia continuava votant José Serra Escandell [alcalde durant més de dues dècades]. La gent s’ha cercat una mica el que té . Els polítics n’han estat el braç executor, però no hauria passat si no se’ls ho hagués permès.

En el llibre parlau que cap normativa fixa un màxim de població.

A Eivissa s’han fet multitud de normatives, plans generals, normes subsidiàries, i el Pla Territorial Insular, DOT i altres, però no n’hi ha ni una, tot i ocupar milers i milers de folis, que digui quin és el nombre màxim d’habitants. Això significa que les portes són obertes a continuar creixent indefinidament i esperant el boom urbanístic. Ara hem tingut una crisi i, malgrat tot, s’ha continuat creixent de l’ordre de 100.000 metres quadrats a l’any a Eivissa, i això durant la crisi. Així que quan torni a venir un boom, les portes legals continuaran obertes perquè no hi ha cap llei ni normativa restrictiva.

Creis que l’Eivissa d’ara té solució?

Jo la veig molt difícil, perquè ha de venir de la població. N’hi hauria prou d’adquirir consciència que és una illa molt petita i ja tindrem molt de guanyat. Però la gent veu Eivissa com una mercaderia de la qual treure diners més que no un lloc on viure-hi. El dia que la vegem com el lloc on viure-hi, ho veurem d’una altra manera. No es fa cap plantejament ni una reflexió global i decidida que això ha de parar. Som pessimista perquè no es veuen signes de millora més enllà d’algun empipament concret.

Què opinau del model turístic que l’administració ven, en què impera la crida al turisme familiar i la necessitat de desestacionalitzar?

La desestacionalització la consider la propera amenaça. No em crec que el turisme d’hivern serà més tranquil. Al principi ho serà, però ja s’encarregaran les discoteques i els party boats de descobrir el negoci. Pensar que allargar la temporada només servirà perquè vinguin turistes guais és viure a Alícia, al país de les meravelles ’. El que hem de fer és reduir el turisme d’estiu i oblidar-nos del d’hivern, que l’hem de tenir per a nosaltres.