Com era Joan Aguiló, segons la seva parella: “Entre els cabells llargs i que estava ben prim, semblava Jesucrist”

PalmaUna infecció bacteriana va complicar la seva arribada al món el mes de novembre del 1983, una malaltia que el va deixar ben esprimatxat durant la infància. Res impedí, però, que aquell nin de Palma que passava els estius sencers i caps de setmana a Can Picafort corregués alegre damunt les roques esquerpes de devora la costa i ser un cul inquiet que trescava per amunt i per avall amb els cosins, un bon grup “de trapelles”: “S’han criat en comunitat, sobretot de petits. Es colaven als hotels i espantaven la gent que estava en remull sortint de cop de davall l’aigua”. Un dels cosins trapelles és l’artista visual Joan Aguiló, i ens parla d’ell l’actriu Catalina Inès Florit, la seva parella, amb qui es varen conèixer entre els colors blau i arena dels estius.

Joan li pren quatre anys a Catalina, però es coneixen de tota la vida perquè els seus padrins eren veïns de terrassa a Can Picafort –en aquest poble, les terrasses donen al carrer, una característica que fa que hi hagi molta relació amb els veïns. “Ens hem criat junts, juntament amb els seus cosins. La seva padrina paterna, per mi, era la tia Àngela”, diu Catalina, que quan era petita veia en Joan com “el cosí gran simpàtic”. Amb els anys, en Joan va començar a fer-los gràcia, a ella i a les seves amigues: “Nosaltres érem adolescents i ell estudiava Belles Arts a Barcelona. Duia els cabells llargs i tenia un aire bohemi”, conta, i recorda que, “entre els cabells llargs i que estava molt prim, el meu germà li deia Jesucrist, perquè ho pareixia”.

Catalina explica que la relació de Joan amb l’expressió visual ve perquè sa mare era professora de Plàstica i, des de molt petit, feien moltes manualitats junts. “Els dissabtes dematí ella volia dormir i ell l’anava a despertar per fer manualitats. La mare té moltíssima paciència i dedicació”. L’actriu, a més, destaca el caràcter “determinat” de Joan, i ho fa amb una anècdota: “De petit estava apuntat al club de natació de La Salle. Ell i el seu germà eren molt bons nedadors, però li va sortir una al·lèrgia a les mans i no estava molt satisfet amb això de nedar. Un company li va dir que anava a classes de pintura i en Joan li va demanar si li podia dur la targeta de la professora. Quan la va tenir, la va dur a sa mare i li va dir: ‘No vull fer natació, vull anar a pintura’”.

“I encara és així”, diu Catalina: discret a l’hora de resoldre conflictes, tranquil, calmat. Segons la parella, tothom que coneix Joan hi coincideix: “Està més en pau amb ell mateix que ningú. Amb els amics li deim, mig de broma, que és un mestre zen, i que viu la seva darrera vida. Ha construït molt la persona que vol ser. És la persona més sàvia que conec”, reflexiona l’actriu.

Tornam a la infantesa i joventut a Can Picafort, una experiència que, sense cap dubte, ha marcat l’obra d’Aguiló: “Crec que tot el seu imaginari ve dels estius. És on ell era completament feliç: cosins, padrins, la mar, macarrons… Té molt idealitzada aquesta imatge. Els murals ho transmeten: una Mallorca que no sabem si realment existeix, però que per nosaltres era idíl·lica quan érem petits”. De fons, la música i lletres d’Extremoduro, grup que li ensenyà el seu germà gran.

Durant una època, Aguiló i Florit varen viure a Berlín. Un dia feren una tour d’art urbà. En Joan tot d’una va tenir la idea de dur fins a Mallorca aquella proposta, i en arribar a l’illa es posà a fer plantilles i a col·locar-les pel carrer, sense cap expectativa de res. Catalina l’acompanyava molts de vespres i recorda una conversa entre ella, Joan i un altre amic: “Era de matinada a la plaça dels Patins. Parlàvem de si havia de signar amb pseudònim o amb el seu nom. Com que era art urbà… l’amic i jo diguérem que millor pseudònim. Però en Joan ho tenia clar: volia posar-hi el seu nom. Estava orgullós del que feia i volia signar-ho”. I tanta sort, que ho va tenir clar.