PalmaCan Gazà deu ser un dels indrets de Mallorca que irradien un conjunt d’energies més potent. És difícil definir què és Can Gazà: en principi és, com diu la seva pàgina web, un institut contra l’exclusió social, on conviu una comunitat de vint homes sense sostre, que no disposen de cap tipus de suport familiar ni institucional, i que pateixen malalties relacionades amb la vida al carrer i les addiccions a les drogues i l’alcohol. En principi és això. Però també és una finca de foravila amb hort i animals, és un lloc per pensar, per llegir, per escriure, per fer-hi una vaga de fam o per comprovar com la bellesa de l’home, que deia Miquel Àngel Riera, s’imposa per damunt la desolació i el mal. La bellesa compareix entre les desferres, se sol dir, i a Can Gazà aquesta idea es converteix en certesa. Des de fa uns anys, al polígon de Can Valero hi trobau els Tallers Marginàlia, on es recullen, es restauren i es posen a la venda els mobles, la roba i els objectes que restauren els membres de la comunitat.
Can Gazà també és un lloc per pregar si el fundador de la comunitat, Jaume Santandreu, no us fa canviar d’idea, cosa que pot succeir amb facilitat. Santandreu mira el món d’una manera que no és la de tothom: és algú que ha renunciat a la por i al seu domini. No que no tingui por: que ha decidit no deixar-se doblegar per ella. “No som orgullós, però sí vanitós”, somriu, “i això, la necessitat de merèixer aplaudiments, m’ha salvat, m’ha fet fer coses”. Es diu a ell mateix vanitós per donar un missatge de vertadera modèstia. En Jaume Santandreu l’oxímoron és freqüent, i d’aquí, del contrasentit aparent, en sorgeixen idees, fulguracions. De jove va fer d’ajudant de cuina a un hotel a Cala Bona i, a Can Gazà, sempre ha cuinat ell. “Faig cuina mallorquina, i la cuina mallorquina només té una recepta: amb el que tens, fer-ho bo”. I reflexiona sobre el que ara s’anomena proximitat i quilòmetre zero: “Aquí tenim hortet i animals, i això fa que el menjar sigui molt bo. La diferència entre la verdura viva i la que venen als supermercats, vinguda Déu sap d’on, no es pot ni imaginar. Un temps érem pobres, però les bledes i el julivert, els collíem de l’aljub. Tu saps què és, això?”.
Jaume Santandreu ens rep a l’entrada de Can Gazà, vestit amb un ponxo imponent (“és l’hàbit”, diu). Cati Castell i el també poeta Jaume Mateu ens han guiat des del polígon de Can Valero fins a la possessió de Can Gazà, on els animals –hi ha porcs, hi ha ovelles, ànneres i gallines– són feina i menjar, però també alguna cosa més. “La gent que viu aquí està molt atabacada, molt capolada emocionalment, i els animals ens fan molta companyia a tots”, conta Jaume Santandreu. “Molts d’aquests homes, que n’han viscudes de tots colors, els veus que s’emocionen quan neix un menet. I quan hem de matar un animal, n’hi ha que se’n van per no veure-ho”.
La pandèmia a Can Gazà
Com ha impactat la pandèmia en una comunitat com Can Gazà, els membres de la qual són tots d’alt risc? “Aquesta pregunta te l’he de respondre de dues maneres, quin ha estat l’impacte damunt la comunitat i quin ha estat per a mi”, m’avança. “Em fa feliç poder dir que a la comunitat, d’ençà que ens vam confinar, no hi ha hagut contagis. N’hi ha hagut al Refugi, a les residències, a tot arreu, però aquí no, i és perquè ens hem organitzat i tothom ha respost molt bé. Molts no confiarien que una vintena d’exclosos, de marginats irrecuperables, siguin capaços d’organitzar-se, però sí que ho són. El coronavirus ha estat un desafiament a la convivència, ens ha forçat a un límit que no coneixíem. Ara sabem que Can Gazà, a l’hora d’estrènyer, treu molt de suc. Era una llimona guapa per defora, però és que, a més, per dins, ha estat plena de suc”. Jaume Santandreu no pot evitar –tampoc ho intenta– que tota la cara li rigui en dir això.
“Si no fos per tot el mal que ha causat, hauria de dir que el virus, per a mi, ha estat un gran regal”, afirma. “Perquè m’ha regalat un any de vida de monjo, una experiència de què he gaudit. En mi sempre hi ha hagut un home d’acció i un contemplatiu, i l’home d’acció sempre ha guanyat al contemplatiu. Però ara, a 82 anys que tenc, he pogut dedicar un any sencer a fer un exercici d’acceptació, fins i tot gojosa, de la mort. M’he fet amic de la meva mort, l’he acceptada no només de cap sinó tot jo, tot el meu cos, fins a la darrera cèl·lula del dit petit del peu esquerre. I et dic que, a mesura que acceptava plenament la mort, he avorrit aquells que no deixen morir els altres. Què és això de tenir un home entubat? Si m’he de comanar a una santa, seria santa Eutanàsia. Jo només vull morir sense patir, però que em deixin morir. En pau, com una ovelleta o un cabrit, o un arbre. Jo no som més que ells, per què ho hauria de ser?”.
L’acceptació de la mort l’ha duit a la reconciliació amb la figura d’un altre capellà heterodox, Lluís M. Xirinacs, “de qui no vaig aprovar en el seu moment com va triar morir, però ara ho entenc bé”. I la conversa continua, plena de fogonades: “El coronavirus no és una tempesta que hem d’esperar que ens passi per damunt, és un avís, un esdeveniment molt especial que ens hauria de dur a entendre més la vida, que també és la mort”. O també: “Val més una persona que t’escolta i t’entén que mil que et suporten”. O també: “Del naufragi que per a mi ha estat l’Església, la doctrina, la religió, em suren els Evangelis, el missatge de les Benaurances”. O també: “Pregària, meditació? Jo em dedic a mirar els animals, els arbres. Els pobres ja estam agenollats, no importa que ens agenollem més”. Està escrivint: un autobiografia gens a l’ús, a partir d’objectes que l’han acompanyat al llarg dels anys i de les històries que, per a ell, duen associades. I l’alegra un fet: “Ara he aconseguit pair el llatí que al Seminari vaig tenir tan mal d’aprendre, em ve al cap a les cinc o a les sis del matí, quan m’aixec i em pos a pelar patates”.
