Com era Jaume Carrió, segons sa mare: “Era més de consola que no de cine”

PalmaLa música sonava fort i arribava a totes les habitacions de la casa: de Raimon i Maria del Mar Bonet a Los Suaves, passant per Metallica i Scorpions. “Deu ser perquè teníem la música a tota hora que s’ha quedat amb els nostres gustos musicals, sobretot els de son pare”. Ho diu Antònia Artigues, mare del director de cine Jaume Carrió (Esporles, 1983). “A 12 o 13 anys vàrem anar a veure Los Suaves i li varen caure les llàgrimes enmig del concert. És un nin molt sensible. També plora al cinema. Encara avui, si anam a veure junts una pel·lícula i ell s’emociona i jo no, em mira i diu: Joder, mamà”.

De quan era petit, Antònia conta que va ser un nin “més de consola que no de cine”. Passava gust de jugar a la maquineta, però també dibuixava molt bé i llegia còmics. Als pares els sorprenia la imaginació que tenia: “Sovint venien els amics de l’escola a ca nostra perquè ell tenia molts de jocs de videoconsola i s’ho passaven pipa. Ara bé, quan sortien a jugar a defora, a córrer o a pegar xuts a la pilota, en Jaume sempre quedava a casa”, recorda.

En aquella casa no hi hagué mai cap vincle professional amb l’audiovisual. De fet, diu que a casa no varen tenir cap càmera de vídeo fins que Jaume no se’n va comprar una. Però hi havia una cosa que Jaume, la germana i son pare i sa mare compartien: l’interès per veure pel·lícules. Ho conta Artigues: “Teníem un reproductor de VHS i anàvem a llogar pel·lícules a Son Sardina, perquè a Esporles no hi havia videoclub. Un pic per setmana sortíem a Palma i anàvem al cinema i miràvem les estrenes de la setmana. La primera pel·lícula que va veure al cinema va ser Los Masters del Universo; que, per cert, eren les seves joguines preferides. Devia tenir uns vuit anys”, rememora Antònia.

A cals Carrió Artigues, tradicionalment, només se celebraven els Reis. Però quan es va posar de moda això del Pare Noel, es va instaurar una nova tradició que cada Nit de Nadal es compleix: “Compràvem una pel·lícula en VHS per a cada un (quatre en total), i en miràvem una aquell mateix vespre”. Antònia destaca que Jaume, des de ben jove, va sentir una forta fascinació pel cinema de por, i que encara en gaudeix.

El cinema ha estat un punt d’unió fortíssim en aquesta família de quatre (qui sap si és per això que Jaume Carrió va decidir que volia dedicar-se a dirigir pel·lícules): “A son pare li agradava mirar les pel·lícules en bucle fins que copsava tot el que passava. N’hem vist tantes, tantes vegades… Encara avui hi ha frases de pel·lícules que empram com a codis entre nosaltres; a vegades la gent se’ns queda mirant amb cara de no entendre res”, relata, mentre riu, la mare del cineasta. Amb pocs anys, just abans de l’adolescència, Jaume li demanà a sa mare: “Mamà, jo som cinèfil?”. Poc després, ja deia que “volia treballar al cinema, encara que fos granant platós”.

Quan va arribar l’hora de triar carrera, ja tenia clar que volia estudiar cinema. A Mallorca no hi havia estudis relacionats i Jaume va dir que deixava d’estudiar i es posava a fer feina: va fer de picapedrer, d’electricista… fins que va decidir estudiar Magisteri. Va ser fent el grau que va emprendre una primera aventura audiovisual, un treball de classe de l’enyorat professor Antoni Artigues.

La mare descriu el fill com una persona “creativa, observadora, empàtica, treballadora, responsable i sacrificada”, que “de les dificultats en treu força”. També diu que “només el fet que pugui exhibir una pel·lícula a la pantalla gran és haver contribuït al fet que pogués complir el seu somni de fer feina al cinema”, perquè va ser un esforç econòmic per a la família. La carrera professional de Jaume, per sa mare, “ha estat un camí de satisfaccions”.