Jan Gómez: “L’armari és no ser feliç perquè significa no ser qui tu ets”

PalmaSembla que es consolida la manifestació de l’orgull a Palma.

Sí, abans la junta de Ben Amics estava més per la festa que per la reivindicació. Però el 2013 l’assemblea antipatriarcal convocà per primera vegada la manifestació de l’Orgull. El 2013 va anar molt bé, però la següent convocatòria es va desinflar. Ara Ben Amics ha d’assumir agafar la bandera i donar-li la importància que es mereix. Hem fet un gran esforç i esperam que vingui molta gent aquest dissabte. Hi participaran sindicats (STEI-i, CCOO), partits polítics, associacions, el Consell d’Estudiants de la UIB, el Consell de Joventut, l’Assemblea Antipatriarcal, Feministes en Acció i anirem amb els ritmes dels Tambors per a la Pau.

Quin és el futur de la proposició de llei per garantir els drets de LGTBI?

La llei es va presentar el 29 de desembre, però no va arribar ni a la taula de debat del Parlament. Esperem que s’hi dugui una altra vegada, com més aviat millor. Des de Ben Amics tenim molt clar que tot i que l’actual govern ha mostrat suport, nosaltres continuarem reclamant el mateix governi qui governi.

Com qualificaríeu aquests anys de govern del PP?

D’indiferència total davant qualsevol activitat, campanya o denúncia que hem fet. Per exemple, abans de les eleccions, els vàrem remetre la nostra proposta del vot rosa i ha estat l’únic partit que no ens ha donat cap resposta, tot i que hi hem insistit amb cridades telefòniques i correu electrònic. Aquesta indiferència també ha fet que per primera vegada sigui impossible la celebració de la festa de l’Orgull, per aquesta llei autonòmica pensada perquè puguin organitzar actes només les grans empreses, ja que per un informe d’un enginyer cal pagar 4.000 euros, una xifra a què no podem fer front.

Què esperau aconseguir aquesta legislatura?

Entre altres projectes, volem tornar a posar en marxa els projectes d’educació sexual. El 2012 es varen fer 150 sessions als instituts i ara, sense cap finançament, n’hem fet com hem pogut entre 15 i 20. És clar que la diferència es percep, com també ha augmentat l’assetjament. El curs que ve volem fer-ne més de 150. També amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació i l’Ibestat volem elaborar un estudi sobre percepcions i actituds davant la diversitat sexual.

Quins casos ateneu darrerament a l’associació?

Ens hi han arribat recentment dos casos d’intent de suïcidi per patir LGTBfòbia en les seves vides que hem pogut reconduir. I és que has d’estar preparat perquè entri qualsevol cas per la porta de Ben Amics. Feim des d’acompanyar persones transsexuals a l’ambulatori perquè el metge de capçalera no sap on els ha de derivar fins a casos d’assetjament i discriminació laboral. Darrerament n’han arribat un parell. Un és el d’una persona LGTBI amb VIH que ha estat acomiadada de manera improcedent que estam estudiant denunciar. També hi ha una al·lota trans a qui no deixen anar vestida com vol a l’escola perquè li diuen que és un al·lot; un home trans que ja té el nom canviat al DNI i quan ha anat a demanar un canvi de nom en el seu expedient acadèmic li han posat problemes; o dones lesbianes que no poden accedir al servei de reproducció assistida, malgrat que a Andalusia, per exemple, les han incloses dins els serveis complementaris. Nosaltres ho vàrem sol·licitar a principi d’enguany, però la Conselleria no ens ha donat cap resposta. Ho tornarem a demanar quan estigui format el nou govern.

També hi ha persones LGTBI que viuen amb tranquil·litat.

És clar. Ser LGTBI no té per què ser un fet traumàtic. Hi ha gent que viu amb tranquil·litat, excepte qualque comentari, excepte qualque mirada, excepte qualque broma, o d’un amic o un familiar que he deixat de veure. Tenim tendència a minimitzar-ho. Estam tan avesats a la discriminació en la nostra quotidianitat... Per exemple, un dia que tornàvem d’una concentració de besades amb les banderes, ens varen cridar: “marietes”. I no vàrem pensar a denunciar-ho. Ho tenim interioritzat, com que no hi ha solució. Per això els “exceptes” em fan molta ràbia.

Què significa amagar la teva orientació o identitat?

L’armari és no ser feliç perquè és no ser qui tu ets en realitat. Jo tampoc he estat gaire temps a l’armari; el vaig perdre quan tenia 14 anys. Me’n varen treure. Un dia, quan anava a primer d’ESO, tenia 14 anys, un parell de companyes em varen demanar si m’agradaven els al·lots. Vaig dir que sí, i excepte [riu] un comentari o dos, no va tenir més incidència. I amb la meva família no va fer falta perquè quan tenia 16 anys vaig començar a coordinar el grup jove de Ben Amics; record que eren les campanyes que feien perquè encara el TC no s’havia pronunciat en relació al matrimoni igualitari.

I què passa quan l’homofòbia surt d’un mateix?

Jo no l’he viscuda. Mai m’he definit per l’armari, però per les meves amistats sé que l’armari interior, l’homofòbia interioritzada, és més difícil de canviar que el fet que no t’afecti l’exterior. Però en realitat no són coses separades, perquè el concepte de l’homofòbia cap a un mateix no surt del no-res, sinó de la construcció social que t’ha dit que això és negatiu.

Per què són importants els referents?

Si t’has criat en una família tradicional, has anat a una escola on no es treballa la diversitat sexual i no tens amistats LGTB, i arriba un moment que quan els teus amics parlen de les seves parelles tu no ho fas perquè és del mateix sexe... l’únic que t’ajuda a no sentir-te rar és saber que hi ha persones com tu que tenen una vida feliç, és com una llum que il·lumina el teu camí [diu entre rialles]. També són importants per a la resta de la ciutadania, perquè pugui veure que hi ha exemples, perquè el que no es coneix es discrimina o fa por. Conec famílies on abans es feien bromes homòfobes i quan han descobert que el seu fill o filla és gai o lesbiana, han estat els primers que no toleren aquests comentaris.

I a Mallorca, quina sensibilitat hi ha?

A les Illes podem veure la doble moral: per una banda es promou el turisme LGTBI alhora que la discriminació cap al col·lectiu a les zones rurals és el doble de potent que a la Península. Hi ha molts joves que han vingut a viure a Palma per poder sortir de l’armari, n’hi ha d’altres que viuen amb l’etiqueta del marieta del poble. No és el que existia als anys 70, però encara hi ha por pel rebuig. Hi ha gent a qui l’anonimat l’ajuda a sortir de l’armari. Conec persones que viuen fora de Mallorca i els coneguts més propers d’aquí no coneixen qui són realment.