Ja heu acabat la sèrie o encara no l’heu començada?

PalmaHi ha discussions lingüístiques que només interessen als filòlegs i n’hi ha d’altres que, encara que molts parlants no ho sàpiguen, apareixen constantment en converses quotidianes. Aquesta n’és una. Probablement heu sentit (o heu dit vosaltres mateixos) frases com “la sèrie ja l’he vista”, “les entrades encara no les he comprades” i “ja ens hem arreglades per sortir”. I probablement aquestes frases també conviuen, dins el vostre entorn més immediat, amb formes com ‘l’he vist’, ‘les he comprat’ i ‘ens hem arreglat’.

La concordança

Des del punt de vista estrictament normatiu, totes aquestes opcions són igualment vàlides. Ara bé, des d’una perspectiva gramatical no funcionen exactament igual. En les primeres es produeix un dels fenòmens sintàctics més característics del català (i especialment del català de Mallorca): la concordança de participi.

Aquest fenomen consisteix en el fet que el participi dels temps compostos concordi en gènere i nombre amb el complement directe o amb el subjecte d’alguns verbs. Així, en lloc de mantenir la forma considerada no marcada (que en català és el masculí singular), el participi adopta els trets d’un altre element de la frase. Per això podem sentir construccions com ‘les entrades ja les he comprades’ (amb el participi en femení plural, igual que el complement directe) i ‘aquesta novel·la encara no l’he llegida’ (amb el participi en femení singular).

Llengües romàniques

El funcionament de la concordança de participi en català és força particular dins el conjunt de llengües romàniques. En castellà, per exemple, la concordança gairebé no existeix en els temps compostos. Ningú no diria, perquè no és gramatical en castellà, “*las he compradas” ni “*hemos llegadas”, el participi queda sempre invariable: ‘las he comprado’, ‘hemos llegado’.

En francès, en canvi, la situació és gairebé la contrària. Un francòfon ha de dir “elles sont venues” i no “*elles sont venu”, i també és habitual la concordança amb determinats complements directes: ‘Les lettres que j’ai écrites’ (‘les cartes que he escrites’) i ‘les chansons que j’ai écoutées’ (‘les cançons que he escoltades’).

Amb l’italià passa una cosa similar. Expressions com ‘mi sono alzata’ (‘m’he alçada’), ‘l’ho sentita’ (‘l’he sentida’) i ‘le ho comprate’ (‘les he comprades’) formen part de la llengua estàndard i sonen completament normals.

Històricament, el català havia presentat més concordança de participi que avui, però el fenomen es va anar reduint progressivament en moltes varietats. Actualment, en català general, la concordança es manté sobretot amb pronoms febles de tercera persona, especialment femenins. Per això frases com ‘la pel·lícula ja l’he vista’ i ‘les fotos encara no les he penjades’ continuen essent habituals a bona part del domini lingüístic.

A Mallorca

El català de Mallorca, però, conserva una casuística molt més àmplia. Per exemple, hi ha parlants mallorquins que diuen espontàniament “m’has avisada massa tard” i “ens haurien enganades si no haguéssim partit prest” i, per tant, fan concordar el participi amb pronoms de primera persona. També és possible la concordança amb pronoms reflexius: ‘S’han vestides igual per sortir’ i ‘t’has arreglada molt’.

Un altre context especialment característic en què el català mallorquí pot fer la concordança és el de les interrogatives i les relatives amb el complement directe davant el verb. Per això encara es poden sentir frases com ‘quines fotos has penjades avui?’, ‘quants de capítols has mirats?’ i ‘la nota de veu que m’has enviada no se sent bé’. Aquest tipus de construccions són especialment interessants perquè gairebé han desaparegut en moltes altres varietats del català.

També hi ha concordança amb verbs de canvi d’estat o verbs inacusatius. Quan qualcú diu “la roda ha rebentada anant cap a la universitat” i “no pot ser que la llibreta hagi desapareguda”, el participi concorda amb el subjecte. En aquests casos, el català mallorquí conserva fins i tot restes de l’antic sistema d’auxiliars del català, perquè encara hi ha parlants que poden dir “som arribades” en lloc de la forma “hem arribat”.

Aquest punt és especialment rellevant des d’una perspectiva històrica. Diversos lingüistes han relacionat la concordança de participi amb el sistema d’auxiliars de les llengües romàniques. Les llengües que mantenen una alternança entre ‘ser’ i ‘haver’, com el francès i l’italià, tendeixen a conservar més contextos de concordança. En canvi, les llengües que han generalitzat l’auxiliar ‘haver’, com el castellà, gairebé han eliminat el fenomen.

Situació intermèdia

El català es troba, una vegada més, en una situació intermèdia. Tot i que avui l’auxiliar majoritari és ‘haver’, el català mallorquí encara conserva alguns usos residuals de ser amb verbs com ‘arribar’ i ‘anar’. Igualment, fins i tot quan no selecciona l’auxiliar ‘ser’, es continua mantenint la concordança.

Ara bé, avui dia no tots els contextos tenen la mateixa vitalitat. Els estudis recents sobre la concordança de participi indiquen que les construccions més acceptades continuen essent les que apareixen amb pronoms febles de tercera persona, especialment femenins. En canvi, altres tipus de concordança (com ‘quines coses has dites?’ i ‘la noia que he vista’) són menys habituals, sobretot entre parlants joves.

Això no significa necessàriament que aquestes construccions es considerin incorrectes (perquè no ho són) ni tampoc que hagin desaparegut. Molts parlants encara les identifiquen com a pròpies o naturals quan les senten. Amb tot, es produeixen menys que en les generacions anteriors. Avui, doncs, sembla que la concordança de participi no és ni una regla rígida ni tampoc una relíquia folklòrica, sinó una possibilitat gramatical relativament viva en català i, especialment, en el català de Mallorca