Un islam sense Déu?

BarcelonaExisteixen una sèrie de prejudicis que, com bé diu la mateixa paraula, vénen abans de qualsevol judici, de qualsevol ús de la raó i la necessitat de ser equitatius, justos amb allò que se’ns presenta. Els prejudicis són la gran llosa que arrosseguem, el mur que erigim amb la vana esperança que ens protegeixi. Amb termes com islam els prejudicis, sovint, ens arrosseguen per les riuades del conflicte, la por i la tergiversació. És un fet que pertoca a musulmans i a no musulmans, ja que qui més qui menys tothom apel·la als prejudicis quan es troba amb aquest mot-trampa anomenat islam. Per què un mot-trampa? Perquè s’ha conformat més amb allò que diuen que és que no pas amb allò que és. Conceptes com religió, Déu, dogma o fe han estat generalment definits i conceptualitzats des d’una òptica homogènia. Però no tot el que solem anomenar religió és una religió o es pot encabir dins d’una mateixa definició. D’aquí la necessitat de prejudicis.

El valor de la llengua

Abdelmumin Aya és un pensador sevillà especialitzat en pensament islàmic. Gran investigador de les arrels filològiques de l’àrab per poder desmuntar els tòpics, afirma: “Quan un musulmà immigrant vol traduir els termes àrabs fonamentals es veu obligat a recórrer a les identificacions forçades que van idear els que van escriure els primers diccionaris, és a dir, els missioners cristians que es van establir als països islàmics. El resultat és que un musulmà que no es replantegi la traducció de totes les paraules àrabs que utilitzi, i que vulgui comunicar la seva experiència espiritual, l’única cosa que aconseguirà és predicar una mena de cristianisme passat de moda que fa ressuscitar a qui l’escolti tots els fantasmes del seu tenebrós passat amb l’Església: el pecat, la culpabilitat, l’infern, l’expiació...” “En el millor dels casos -continua- el compadiran, com es fa amb algú culturalment subdesenvolupat, i el tractaran com a un pobre home o dona que necessita urgentment una Il·lustració, i en el pitjor dels casos en sortiran espantats i hi tallaran tot vincle”. Aquestes traduccions no han copsat tots els matisos de la llengua semita -basada en les arrels de paraules aparentment inconnexes, però que comparteixen un sentit comú- i prefereixen tirar pel dret i, senzillament, adjudicar conceptes aliens (com ànima, paradís, infern, pecat, àngel, religió, resar, fe, dogma, infidel, Déu...) desenvolupats teològicament molt lluny d’aquelles terres i maneres d’entendre el món. La necessitat dels musulmans d’explicar-se en altres llengües també ha fet que utilitzessin aquests mateixos termes. Treballs com els de l’Abdelmumin Aya (amb els llibres El islam sin Dios o El islam no es lo que crees, ambdós publicats per Kairós) busquen tornar a dotar de significat termes mal traduïts. Del que es tracta, segons aquest autor, és de tornar a palpar l’islam, de tornar a assaborir-lo gràcies a aquestes famílies lèxiques que s’allunyen d’un pensament teològic ortodox per acostar-nos a l’experiència de vida semita al desert, on el llenguatge havia de ser clar i concís perquè els més humils i senzills l’entenguessin i participessin en el procés espiritual que portava aquell missatge.

Un dels molts exemples el tenim amb el mot kaffir, que s’ha traduït de manera nefasta com a infidel. Malgrat això, si anem a la família semàntica d’aquesta paraula formada per la triliteral k-f-r trobem que els seus significats giren entorn de l’acció de tapar, d’amagar (no sempre en un sentit pejoratiu: un pagès també entra dins d’aquesta família semàntica quan tapa les llavors amb la terra, o la nit quan cobreix de foscor el dia). Per tant, el kaffir no seria un infidel, com es tradueix habitualment el terme, entès com algú que no creu ni combrega el mateix que tu. A l’islam, el kaffir no és un infidel religiosament parlant, sinó “algú que tapa la bellesa del món”. Per tant, no estem en un debat ideològic ni teòric: com és habitual en la cosmovisió islàmica, el que s’assenyala són els efectes pràctics d’aquell comportament i no la seva perspectiva intel·lectual. El terme kaffir com a destructor del món (i no com algú que es nega a creure en l’islam o en Déu) és tan fort per als musulmans que les llengües europees han heretat el terme: cafre (en català, castellà, portuguès, alemany...) és una persona amb comportament brutal, indigne i perillós per a la societat i per a ell mateix. Un cafre no és un ateu o algú que pensi diferent de tu, sinó una amenaça latent.

El sentit original

Aquest exemple del cafre despullat del seu sentit etimològic per convertir-se en infidel (quan s’ha passat del món dels fets al món de les idees) és un més de les desenes de termes que cal replantejar per desfer-nos de prejudicis i començar un veritable diàleg. L’Abdelmumin Aya proposa que molts termes no es tradueixin, per no encabir-hi definicions o tòpics que no s’ajusten al sentit original. Igual que fem amb ioga o zen, amb Brahma o Buddha, mantra i dharma, a l’islam no és tan senzill extrapolar cada terme a un equivalent cristià. “Tractem els textos d’una tradició i de l’altra sense falsos amics en el llenguatge per arribar a l’essència última de cadascuna de les vies espirituals de l’ésser humà: només així el diàleg que mantinguem després podrà arribar a ser un veritable diàleg”, conclou l’islamòleg.

Si bé l’estudi filològic dels termes pot resultar una manera poc habitual d’acostar-nos a una tradició espiritual com l’islam, cada vegada hi trobem més sentit precisament perquè sorgeix d’una comunitat de forta tradició oral i on la paraula, revelada o inspirada, amb una llengua altament poetitzada i arrelada a la terra i a la natura, construeix un món de significats que no podem eludir tan fàcilment. Un cop submergits en aquest món lèxic podrem entendre, potser, que paraules com Déu o religió fan més nosa que servei si realment volem deslliurar-nos dels prejudicis i fer allò tan musulmà de trencar amb tots els nostres ídols, també el del llenguatge.