La insularitat juga a favor de les races autòctones de les Illes Balears
En un context de canvi climàtic, l’aposta per espècies adaptades al territori, fruit de la selecció evolutiva de segles d’experiència, és una garantia de futur
PalmaEls nostres avantpassats talaiòtics tenien porcs, ovelles, cabres, gallines i vaques. Si analitzàssim els gens dels seus descendents del segle XXI, probablement hi trobaríem traces d’animals arribats amb les diferents civilitzacions que han passat per l’Arxipèlag. Si a això hi afegim els processos de selecció dels ramaders, majoritàriament basats en criteris de millora de la producció, i aspectes territorials i mediambientals, tindrem el perfil de les races autòctones que es conserven avui a les Balears.
Actualment, les Illes tenen 20 races autòctones, 15 de les quals són ramaderes i 5 són de cans. “Es tracta d’una quantitat rellevant si es té en compte que a Espanya hi ha un total de 165 races autòctones”, explica la directora de l’Institut de Recerca i Formació Agroalimentària i Pesquera (IRFAP) del Govern, Georgina Brunet. Per una vegada, la insularitat ens ha jugat a favor. Llorenç Payeras, un dels estudiosos més reconeguts d’aquest tema, explica que “dins del món de les races autòctones, les Balears han estat pioneres”. “Com que hi ha unes grans poblacions, tenim més variabilitat que ningú”, afegeix, i explica que “això es deu a la pluriinsularitat, perquè cada illa té els seus propis animals i els ha conservat”. Encara que, com tot a la vida, aquesta diversitat té una contrapartida, i és que “hem de fer un esforç més gran per conservar-les que a altres bandes perquè tenim molts més animals”, assenyala.
Una història complicada
L’expert recorda que la situació era ben diferent fa 40 anys, quan un grup de pagesos i criadors, entre els quals es trobava Payeras, va donar el senyal d’alarma i, així, es va iniciar el procés de recuperació. “L’any 1979 estèvem en mínims, mínims. Estam parlant de xifres com 12 porcs negres, 15 cavalls mallorquins o 600 ovelles mallorquines. La situació era molt greu”, diu. I reconeix que, després de 30 anys de feina, la situació s’ha invertit en la majoria dels casos.
Un bon símptoma és que, “en general, la gent coneix les races autòctones”,perquè valorar el producte és un element clau per a la supervivència. “Si un fa un formatge d’ovella mallorquina ho ha de fer diferenciat: de llet crua, amb el quall vegetal com s’havia fet sempre, i el que compra ha de saber que compra més que un formatge”.
Hi coincideix la responsable de l’IRFAP, que apunta altres factors com la feina conjunta de tot el sector i l’administració, que s’ha traduït, per una banda, en iniciatives com el manteniment del banc de germoplasma, que permet assegurar genèticament la raça i, per una altra, línies d’ajuts per a la creació i el manteniment dels llibres genealògics, per a programes de cria, de difusió i de promoció de productes, a més de participació de congressos i materials divulgatius. Destaca especialment la posada en marxa de la marca 100% Raça Autòctona, que en breu traurà ajuts específics. “És una marca que ajuda que identifiquin els productes de races autòctones i els establiments que els comercialitzen”.
El futur és local
Aina Canyellas, presidenta de l’Associació de Ramaders d’Ovella Roja Mallorquina, que ja en compta 3.500 exemplars reconeguts, agraeix el suport de l’Administració, “tot i que la burocràcia és farragosa”, i hi afegeix un aspecte cabdal pel context d’emergència climàtica que s’acosta. “Ja no és que s’hagi demostrat que les nostres ovelles fan molt bon formatge i tenen carn i llana d’alta qualitat, sinó que estan adaptades a sobreviure en les condicions pròpies d’aquesta terra”.
Les races autòctones actuals, fruit de l’evolució de tants de segles, són les més adaptades al territori. Hi ha casos en què potser no són les més productives, però sovint viuen més temps, i s’adapten amb facilitat a la disponibilitat d’aliment i a les exigències del clima de les Balears. Payeras explica que “s’han anat fent a poc a poc per part de l’home, combinant els exemplars per aconseguir animals adaptats a les seves necessitats”. Tot això ha fet que les races actuals conservin una gran ventall genètic, i aquesta variabilitat és la que fa que es puguin adaptar amb facilitat als canvis.
Les fonts consultades veuen el futur amb optimisme, però tal com apunta Payeras, també s’ha de mantenir l’esforç. “En el futur tindrem ciència per manejar els éssers vius, però no tindrem material on aplicar-la si no conservam el màxim de les races i varietats possibles”.
