El mite conta el viatge d’Orfeu a l’infern per rescatar Eurídice, la seva esposa. Descriu com Orfeu aconsegueix esquivar tots els perills gràcies a la música de la seva lira, i com finalment Hades, el déu de l’infern, reté Eurídice, perquè Orfeu es gira i la mira, incomplint la seva promesa. El relat acaba amb la mort d’Orfeu a mans de les bacants i el retrobament dels amants en el més enllà. La fidelitat ha estat la causa de la seva mort. Les interpretacions filosòfiques del mite s’han centrat en la figura d’Orfeu i han descuidat Eurídice. A la Grècia antiga, Orfeu representava el poder de la música sobre les forces de la natura. Plató va incorporar la idea òrfica de la immortalitat de l’ànima al nucli de la seva filosofia, com a fonament de la seva teoria del coneixement i l’ànima. Sèneca recrea el mite posant en relació Orfeu amb Hèrcules, l’altre heroi que va davallar a l’infern. I interpreta el poder salvífic del cant d’Orfeu com una exaltació de l’art. Boeci, a la seva obra més famosa, La consolació de la filosofia, explica el mite en clau platònica i cristiana. En la seva interpretació, Orfeu es deixa seduir pels plaers carnals d’Eurídice, cau en la temptació del mal i el pecat de l’infern, i s’allunya del bé suprem i la màxima felicitat que només pot proporcionar el coneixement de Déu. L’Orfeu boecià projecta un missatge moralitzant: cal renunciar als béns terrenals per assolir l’autèntica felicitat. Després de Boeci, Orfeu és identificat amb la figura de Crist. El mite continua el seu recorregut per l’Edat Mitjana fins arribar a la Modernitat. Reynal Sorel, en el seu llibre Orfeu i l’orfisme, destaca la funció didàctica del mite. Segons Sorel, Orfeu ensenya a acceptar la mort a través del dol i el record de l’ésser estimat. La pèrdua esdevé un element constitutiu de l’amor. Herbert Marcuse, en el seu llibre Eros i civilització, oposa l’harmonia amb la naturalesa d’Orfeu, a la fe positivista en el progrés i la raó humana de Prometeu. Presenta Orfeu com un heroi romàntic que guia les seves accions a través del passat i la memòria. Lewis Mumford pensa la música d’Orfeu com una metàfora optimista de la capacitat humana per gestionar el llegat de Prometeu, posar la tècnica al servei de la vida, recuperar l’equilibri natural i imposar límits a la tecnologia. L’experiència límit de l’ésser humà davant la mort enllaça el mite amb la filosofia existencialista, amb la pregunta per la vida. Orfeu ajuda a prendre consciència dels límits de l’existència humana. L’existencialista Gabriel Marcel pensa la vida a través de l’exemple de superació de la mort que proporciona Orfeu. Per a Marcel, el mite és un estímul per donar sentit a la vida, un convit a assumir metes que vagin més enllà d’un mateix. Tan sols la preocupació per l’altre pot ajudar a enfrontar amb dignitat la mort pròpia. Estimar és la manera de superar la por i l’angoixa que provoca la mort.
Ignacio González Orozco: “La maldat té a veure amb la por, la impotència i la ignorància”
La cultura podria ser útil perquè l’home abandoni l’horda, si la cultura no estigués dominada per l’individualisme que ens fa incapaços de solucionar els problemes que ens crea l’instint
PalmaIgnacio González Orozco (Madrid, 1963) es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona, on també va estudiar Treball Social. Ha desenvolupat una àmplia trajectòria com a redactor i editor per algunes de les més prestigioses editorials de llibres de text i enciclopèdies en llengua castellana. En l’àmbit de la filosofia destaquen els llibres que ha escrit per resumir el pensament d’Averrois, David Hume, Thomas Hobbes i Friedrich Schelling, per a la col·lecció ‘Aprendrer a Pensar’ de l’editorial RBA, de la qual és editor. Ha escrit guies de viatges i llibres de divulgació del patrimoni. En l’àmbit de la literatura, és autor del llibre de relats Prefiero a Mae West ; l’obra dramàtica La farsa de Gandesa, i les novel·les Los días de Lenín (Izana, 2013), Rapaces (Moixonia, 2014) i Orfeo se muda al infierno (Hades, 2017), una recreació lliure del mite d’Orfeu. Actualment, les seves dedicacions principals són el periodisme i l’edició. Treballa com a editor en el Grupo Océano, una tasca que combina amb la feina de redacció per a les revistes Rambl@ i Culturamas i altres mitjans digitals. A l’entrevista parlam de la seva trajectòria com a novel·lista i de la seva darrera novel·la.
Alguns filòsofs com Voltaire i Albert Camus han desenvolupat el seu pensament a través de la literatura. En el vostre cas, què us mou a escriure novel·les en comptes d’obres d’assaig o textos filosòfics?
Des que era jove he sentit la necessitat d’explicar històries. Vaig entrar en contacte amb la literatura abans de fer-ho amb la filosofia. Ara estan molt interconnectades. Escriure, per a mi, és com una pulsió interna. Mai no m’havia pres seriosament això d’escriure, fins que va morir la meva dona, ara farà un any. A vegades, pens que vaig estudiar Filosofia per tenir més temes sobre els quals poder escriure. La novel·la és el mitjà d’expressió més adient per expressar pensaments d’una certa complexitat intel·lectual i fer-los arribar a la gent. La tragèdia grega ja tenia la funció d’explicar grans problemes filosòfics d’una manera atractiva.
La novel·la és el gènere més privilegiat per explorar la psicologia humana?
La novel·la té un cert avantatge per expressar la psicologia humana, en relació amb els altres gèneres literaris. La novel·la és el gènere que permet assolir més plenitud descriptiva, mitjançant l’ús de gran diversitat d’imatges i fets. En canvi, la poesia pot ser molt intensa, però no assoleix la riquesa d’escenaris i fets que caracteritzen la novel·la, excepte en cas que adopti el caràcter d’epopeia, a la manera homèrica, una orientació que tanmateix està poc de moda avui dia.
Un dels temes que apareix de manera insistent a les vostres novel·les és el de la naturalesa humana, especialment l’animalitat, la maldat i la violència. L’animalitat que es manifesta com a brutalitat i instint violent és una característica universal dels éssers humans?
Heu introduït un tema apassionant sobre el qual s’han escrit milions i milions de pàgines i se n’escriuran moltes més. En les meves novel·les la maldat té poc a veure amb la naturalesa humana i es relaciona molt més amb circumstàncies que semblen naturals, però que, en el fons, tenen un origen social. La maldat té a veure amb la por, la impotència i la ignorància, que són sentiments i estats que apareixen en les relacions socials. Camus deia que la ignorància és la font de la maldat. La maldat és més social que natural, amb això som rousseaunià.
I si, com deis, la maldat és més social que natural, es podria combatre per mitjà de l’educació i la cultura?
M’agradaria que fos així, però no hi ha les condicions necessàries. Hi ha filòsofs com Sloterdijk que pensen que l’humanisme ha fracassat, que la condició essencial de l’home és formar part d’una horda, d’una massa submisa i obedient, que es manté sotmesa pel vassallatge i la força. La cultura podria ser útil perquè l’home abandoni l’horda, si la cultura no estigués dominada per l’individualisme que ens fa incapaços de solucionar els problemes que ens crea l’instint. A la Fenomenologia de l’esperit, Hegel ja parla d’una raó que, malgrat ser capaç de donar llum a la humanitat, es queda enamorada de si mateixa i reacciona amb violència. El principal obstacle per fer front al mal i la violència són els valors culturals i comunitaris. S’ha de repensar el projecte il·lustrat, com deia Habermas. També hauríem de considerar la nostra minoria d’edat filogenètica, la nostra joventut com a espècie, que ens fa especialment susceptibles al mal.
Les vostres històries es desenvolupen en contextos de conflicte: la Guerra Civil en el cas de la novel·la Los días de Lenin, el caciquisme a Rapaces o la marginalitat i la delinqüència a Orfeo se muda al Infierno. Enteneu la vida com un conflicte permanent entre els instints i la raó, com pensava Nietzsche?
Partir del conflicte obre moltes possibilitats narratives, és una oportunitat que s’ha de saber aprofitar. El conflicte és un caramel per al novel·lista perquè és el moment en què les persones surten de l’anonimat, es posicionen i actuen, i es defineixen pels seus actes com a bones o dolentes, i passen a ser personatges atractius per als lectors. A més, la vida és conflicte, l’ésser humà crea conflictes amb els seus dubtes i dilemes i amb la seva incapacitat per entendre el sentit de l’existència. Hi ha moments en què el conflicte es pot reconduir per vies raonables i d’altres en què això no és possible i apareix amb tota la seva força la maldat.
A la vostra darrera novel·la, Orfeo se muda al Infierno feis una adaptació lliure i contemporània del mite d’Orfeu. Orfeu representa l’heroi que estima més enllà de la mort?
Sí, el que passa és que l’amor és un sentiment bell i bo, que tothom ha experimentat, però també és un sentiment encegador. L’enamorat, a vegades, creu que està per damunt dels altres, que la noblesa del seu amor li dona dret a menysprear les raons i conductes de la gent. Orfeu és un personatge paradigmàtic, un foll d’amor, i el seu sentiment és bo, però els obstacles que va trobant pel camí, a la vida real, li impedeixen satisfer els sentiments i el duen a la violència.
Quines característiques comparteix l’Orfeu de la novel·la amb els herois de la tradició literària, amb l’heroi aristocràtic del món antic i l’heroi romàntic de la modernitat?
La moral de la novel·la és que entre un heroi i un criminal només hi ha uns quants morts de diferència, és a dir, que un heroi potser pitjor que un assassí. Habitualment, els herois són personatges creguts, que tenen serioses dificultats per respectar els codis ètics de la societat, són personatges que es consideren moralment superiors. Per a mi un heroi, tot i la seva utilitat, és una persona poc recomanable per assolir certes finalitats polítiques i socials.
El vostre heroi literari sembla seguir el model clàssic de no fer-se càrrec de les conseqüències de les pròpies accions, però és capaç de mantenir-se fidel als sentiments, a l’amor que sent per Eurídice. L’amor redimeix i justifica els mitjans?
Els herois com Orfeu, que tenen una forta història sentimental, estan gats d’amor i viuen obsessionats per l’estimada, posen l’amor per davant de les seves obligacions ètiques, morals i socials. Però l’amor no pot justificar la mort i la crueltat. Si ho fes, tornaríem a la llei de la selva.
En l’actualitat es continua parlant d’herois, però d’herois de còmic i pel·lícula, dels superherois. Què representen els superherois contemporanis, i per què són tan presents a la nostra cultura?
Els grecs tenien clar que els herois estaven per sota dels déus, perquè eren mortals i tenien limitacions greus. Per als grecs, els herois destacaven per les seves qualitats humanes, com la valentia i la intel·ligència. Ara, els herois de ficció tenen unes qualitats sobrehumanes, són com déus que resolen els problemes de la gent normal i corrent. Els superherois estan de moda perquè la gent ja no confia en l’ajuda d‘un amic o un veí, en l’heroisme humà. Ja ningú no es fia de ningú. Aquesta desconfiança mútua s’ha instal·lat en la consciència col·lectiva i està causada per l’individualisme i l’egoisme. Hem caigut en el fatalisme més terrible i esperam que el capità Amèrica ens salvi dels nostres problemes.
A la novel·la descriviu l’infern de la droga i la marginació, del crim organitzat i la prostitució. Aquest infern fa referència al mal que habita dins l’ànima humana, però també al mal social relacionat amb la misèria?
L’infern, per a mi, representa el patiment material, terrestre i mundà relacionat amb la pobresa, la marginació i la drogoaddicció. I aquest infern té les seves arrels a la nostra ànima, perquè tot ho hem fet nosaltres. Però l’infern personal té un origen social. Vivim dins una societat classista que provoca desigualtats i exclusions. És veritat que la pobresa no és un fenomen nou, que no l’ha inventat el capitalisme, però el capitalisme és responsable d’haver fet una sèrie de falses promeses de prosperitat que no es produeixen en la realitat.
La novel·la es pot interpretar des d’un punt de vista filosòfic, com un assaig sobre la funció del narrador i els límits que separen la realitat de la ficció?
Sí, la meva novel·la té dos pols. El pol nord seria la concepció de l’heroi i l’altra pol seria la reflexió sobre les dificultats de la creació literària. Són dues qüestions que es mesclen al llarg de l’obra. En la creació literària, la realitat i la fantasia s’entremesclen, com a la vida mateixa. La meva posició davant els fets està determinada per influències ideològiques i emocionals.
Com a narrador i autor teniu un lloc a la novel·la i manteniu amb els vostres personatges una relació molt especial, que accentua la confusió entre realitat i ficció i em recorda el diàleg que Unamuno estableix amb els seus personatges a la novel·la filosòfica Niebla.
El narrador i autor observa una sèrie de personatges que li criden l’atenció i els dona certes característiques amb tota la seva energia creativa i imaginativa. En la mesura que els continua observant, van revertint aquesta energia cap a l’autor. Hi ha una relació bilateral, un joc que alimenta la confusió entre la realitat i la ficció i que dona forma a la novel·la.
Heu experimentat alguna vegada la sensació que els personatges de les vostres històries assoleixen certa autonomia i vida pròpia, fins al punt de girar-se contra la vostra voluntat?
No sé si els meus personatges han arribat a assolir tanta independència, però sí que és ver que els personatges de les novel·les t’estimulen a pensar o fer coses imprevistes. És interessant la relació que es pot arribar a establir entre el creador i els productes de la seva creació. Des d’un punt de vista psicoanalista, aquesta qüestió es podria pensar més a fons en relació amb l’inconscient.
