Imane Raissali (Miss Raisa): “Hi ha pràctiques culturals que no s’haurien de tolerar”

Barcelona"Es mi historia y aún llevo velo. Ya no soy tímida, ahora siempre miro al cielo. Me siguen molestando por llevar este pañuelo, pero sí que me defiendo. A ver quién me gana este duelo", cantava la rapera Miss Raisa (Tànger, 1997), nascuda al Marroc, però crescuda a Barcelona, quan portava vel islàmic i la discriminaven. Ara, que ha rebut amenaces de mort després de deixar de cobrir-se els cabells, canta en referència a la comunitat musulmana: “Vuestra hipocresía no tiene fin, aplaude la violencia y el machismo de manera ruin […]. Ya que nadie os frena, dejadme hacer los honores”. Artista, psicòloga i comunicadora, Imane Raissali –aquest és el seu nom real– sap millor que ningú què suposa ser dona, d'origen immigrant i viure entre dos mons.

¿Les noies d’origen immigrant són pressionades per la família i per la comunitat perquè segueixin les tradicions dels països dels seus pares?

— Sí, és una obvietat perquè, vulguem o no, tots eduquem els nostres fills segons el que creiem que és el correcte.

¿Això vol dir que no es tracta de casos puntuals, sinó d’una situació generalitzada?

— Exacte, una situació generalitzada de la qual es parla molt poc. I com que se'n parla poc, es té la percepció que són casos aïllats. També passa que les noies mateixes no ho perceben com una limitació a la seva llibertat, sinó que consideren que és el que toca. Des de ben petita t’ensenyen que el teu valor resideix en seguir el camí que t’han dit que és el correcte. Això fa que una mateixa es posi limitacions.

En quin sentit?

— Veus que les teves amigues fan coses que a tu t'agradarien, però no les fas perquè saps que no les pots fer. Coses molt simples: anar a la piscina, de colònies... A mi mateixa m’ha passat de petita. No em deixaven els meus pares, però no ho deia a ningú. Has de construir una mentida que t'acabes creient i que defenses a mort. Et sap greu explicar aquesta diferència cultural, perquè ni tu mateixa l’acabes d’entendre.

¿I també t’acabes creient que és millor no relacionar-se amb nois a partir d’una certa edat?

— L’objectiu de la teva família és que et casis. I perquè algun home es vulgui casar amb tu, és molt important la teva reputació i imatge. A mi, per exemple, em diuen ara que no valc res perquè ja no porto el vel.

O sigui, el vel forma part d’aquesta bona reputació.

— Si portes el vel es considera que ets una bona noia, se’t respecta i tens valor. Des de ben petita et fiquen això al cap i que has de protegir el teu entorn i no barrejar-te amb qualsevol persona. I aquest discurs et cala molt si no coneixes altres realitats. Però és una cosa que no es fa amb maldat, sinó que és un tema cultural que es propaga de pares a fills i que és molt difícil qüestionar perquè, si ho fas, sembla que estàs qüestionant tota una comunitat, tota una religió i tota una tradició.

Per això se’n parla tan poc?

— Se'n parla menys del que se n’hauria de parlar. Si tu en parles, t’acusaran de racista o islamòfoba. I si ho faig jo, la meva comunitat dirà que soc una traïdora. Tot plegat t’acaba silenciant. No se'n parla per evitar el conflicte.

Aleshores és millor no parlar-ne?

— Dies enrere vaig fer una xerrada en un institut i em van explicar que hi ha dues alumnes de Mali que són menors i que les volen casar aquest estiu contra la seva voluntat. Què fas? Si parlem del tema, generarà racisme. I si no en parlem, serem còmplices d’un matrimoni forçat. Moltes vegades les mateixes noies no diuen res, perquè tenen por que hi hagi conseqüències contra la seva família. Des del meu punt de vista, però, hi ha pràctiques culturals que no s’haurien de tolerar.

O sigui, no podem mirar cap a una altra banda.

— Jo crec que no. Estem en una societat amb uns valors molt clars que són els universals i que són els que hem de respectar. Sí a la diversitat, però si aquesta diversitat amaga patiment de persones, no es pot acceptar.

A les teves mítiques cançons Una niña o No lo soy pero, denuncies que hi ha racisme a Catalunya.

— El racisme existeix i hi ha persones racistes, però no considero que aquest país sigui racista. Catalunya és un país molt acollidor, que ha donat la benvinguda i oportunitats a moltes persones, mentre que els nostres països d’origen no ho han fet. I crec que s’ha de ser agraït amb la terra que ens ha acollit.

Però el racisme del qual parles a les teves cançons no deu ajudar que aquestes noies d’origen immigrant alcin la veu.

— Si no portes el vel, passaràs més desapercebuda, però patiràs la pressió de la teva comunitat. I si el portes, la teva comunitat et respectarà més, però aquí et miraran com si fossis estrangera. Per tant, mai acabes d’encaixar. Com a dona patiràs sempre, perquè si no et mira malament el català, et mirarà malament el Mohammed de la teva comunitat i tota la seva família, perquè t’han vist sortir amb un company del col·le que és un nen, i tu ets una nena i no podeu estar junts.

Sembla un carreró sense sortida.

— Jo rebo missatges de moltes noies a través de les xarxes socials que m’expliquen que no poden alçar la veu, perquè si no la seva família les rebutja. És una realitat molt amagada i molt oculta a la nostra societat. I fa que et trobis sola, molt molt sola.  

Què podem fer per ajudar aquestes noies?

— Cal apreciar la diversitat i utilitzar-la per créixer i perquè ens faci millors, no pas per distanciar-nos. Quan una persona va a un altre país a buscar-se la vida, s’ha d’adaptar a la realitat d’aquell país. Pots trobar-te amb els teus paisans, fer comunitat, però no pots convertir Catalunya en el Marroc. Això pot sonar superfatxa, però jo no crec que sigui fatxa. Es tracta de respectar la diversitat, però també la terra on estàs.

I això com s'aconsegueix?

— Jo crec que el canvi l’impulsa l’educació, i també la responsabilitat individual de cadascú. Jo què vull per a mi? En quina persona em vull convertir? Seria important crear espais on persones que no han seguit el camí tradicional mostrin que és possible fer-ho i conviure amb harmonia.

Quin rol han de jugar les administracions en tot plegat?

— Jo crec que moltes vegades les administracions es posen l’etiqueta de ser supermulticulturals i tolerants, però no tenen recursos per gestionar tot això ni intenció de fer-ho. I això és un greu error perquè pot acabar explotant.