Alma García: “Hi ha un interès del sistema a crear una ciutadania passiva”

PalmaVa escriure Contra Ana fa tres anys, una obra on s’enfronta als tabús i els prejudicis que envolten l’anorèxia i amb la qual ha guanyat el premi Max al millor espectacle revelació. Alma García (Manises, 1996) és dramaturga, actriu, investigadora i directora, i desenvolupa part de la seva tasca amb col·lectius de persones que tenen problemes de salut mental, amb diagnòstic o sense –a Mallorca, col·labora amb l’associació La Nostra Veu i dirigeix l’obra El retaule dels monstres. Ha participat en la jornada Teixir xarxes d’afectes. Teatre i literatura per a la transformació social –al Casal Sa Fàbrica d’Inca– on parla precisament del procés de creació de la seva obra.

Quant poder de transformació hi ha en el teatre i la creació escènica?

— L’art en general és transformador, però el teatre ho és molt més. És una eina que canvia l’essència de moltes coses, i aquí és on es troba el seu gran potencial: la transformació és a la base del teatre, acabes sent una persona diferent. En les meves obres, hauria estat un error cercar com a objectiu la sanació. El que he fet és un crit cap a un lloc que necessita ser atès.

Què va primer, la transformació individual o la col·lectiva? Es retroalimenten?

— A la sala d’assajos ja succeeix la màgia. L’inici del motor de transformació comença amb els actors i l’espai escènic. Però com que és una cosa tan col·lectiva, només es completa quan hi ha un públic que ho rep. Es crea energia transformadora i reflexiva. Veus llocs que mai no t’havies plantejat. És una combinació de totes aquestes coses. Reivindic molt aquest potencial de canviar les coses, que és gairebé polític. Quan llegeixes pots sentir moltes coses, però no es genera cap sentiment col·lectiu. Manca més teatre social, no ens adonam del poder que té. D’altra banda, se sol pensar que el fet social és propagandístic, i en cap cas és així. M’interessen les obres que incomoden, que generen dubtes, amb les quals l’espectador surt diferent de com havia entrat, en lloc de ratificar un pensament que ja té. El teatre social no és un pamflet.

Com va ser el procés de creació de Contra Ana?

— És una obra que ha tingut un camí miraculós des que la vaig escriure fa tres anys, gairebé com un vòmit. Primer vaig trobar un equip, i vàrem començar amb una precarietat extrema. Vàrem fer un laboratori per trobar els actors i un amic meu i jo hi vàrem posar els doblers. Després vàrem passar a una sala independent de Madrid, on va tenir un èxit enorme. Posteriorment, arribaren la gira i el premi Max. Aquest recorregut i la resposta del públic em fan plantejar la necessitat d’escoltar aquesta mena d’històries. I mira que vaig començar amb por d’exposar-me tant, perquè és posar el cos en tot. El meu cos pot contar coses, encara que parli de dolor. De cop canvia el focus sobre això que he odiat tant i ho puc utilitzar com una eina molt potent, perquè hi ha molt desconeixement i prejudicis sobre els trastorns de la conducta alimentària (TCA) i es frivolitza de seguida. A l’obra parl molt poc del pes, de menjar i del cos, perquè això ja es veu. El que has de veure és que és una ferida que intentes tapar amb l’alimentació, una mala gestió de la tristor. Per això tampoc no vaig voler que fos un monòleg, sinó que volia que es veiés que cadascú té les seves ferides, els seus petits inferns. Necessitava que hi hagués altres personatges per mostrar-ho.

Com us ha transformat aquesta obra?

— Hi ha alguna cosa que ha fet que vagi més lleugera per la vida. Ha estat un alliberament i m’ha fuit tota la vergonya. Quan passes segons quina malaltia, tens molta por de contar-ho. De manera que m’he alliberat de la vergonya que m’havia duit a amagar-me. Quan t’amagues tant, acabes perdent l’essència de la persona que ets.

Quant a la feina amb persones que pateixen, amb malaltia mental o sense, què us ha aportat?

— Quan treballes amb altres persones, t’adones que el diagnòstic serveix de ben poc. Ens ajuntam uns quants i cadascú ve d’un lloc diferent. L’encert més gran d’El retaule dels monstres és que treballam de manera col·lectiva i deixam de banda el diagnòstic. Mai no he tractat la gent que hi és com a actors amb els quals hagi de tenir especial cura, sinó que ho he fet de la mateixa manera que amb qualsevol altre company. Això té les seves dificultats, però no hem de deixar de banda que treballar en grup sempre és complicat, que, en el fons, tothom és complicat. Tothom té les seves inseguretats i el seu ego.

La cultura en general, i el teatre en particular, moltes vegades són la darrera prioritat per al sistema institucional. Això fa minvar el nostre potencial transformador com a societat?

— [Queda uns segons en silenci] En general, interessa més tenir la població adormida.Si alguna cosa fan el teatre i l’art és generar pensament crític. A més a més, hi ha un concepte de la política que és molt reduccionista. Com més pensament crític i despert hi hagi en la societat, més complicat és atreure les persones cap a determinades opcions. Sincerament, crec que sí que hi ha un interès del sistema a crear una ciutadania passiva.u