El Govern balear ordena enderrocar la piscina il·legal del periodista Pedro J. Ramírez a Son Servera

PalmaEl conseller balear de la Mar i del Cicle de l'Aigua, Juan Manuel Lafuente, ha signat una resolució que alguns creien impossible: l’autorització definitiva per enderrocar la piscina, l’embarcador i la terrassa del xalet propietat del periodista Pedro J. Ramírez a la costa dels Pins (Son Servera, Mallorca), que ocupen el domini públic sense la corresponent autorització en vigor. D'aquesta manera, pràcticament es posa el punt final a una història que va començar fa 25 anys i que ha suposat un litigi maratonià entre Ramírez i un grup d’entitats i ciutadans liderats per l’activista i independentista mallorquí Jaume Sastre.

L’origen del cas es remunta al 23 de gener de 2001, quan el Ministeri de Medi Ambient va atorgar a Giuliana Arioli una concessió per ocupar uns 350 metres quadrats de domini públic maritimoterrestre (la franja litoral que no es pot ocupar per a usos privats) i poder accedir a la mar directament, a més de gaudir d’una piscina privada. Aquella decisió es va prendre en temps de Jaume Matas com a ministre i incloïa un element clau: les instal·lacions, especialment la piscina, només s’acceptaven sota la premissa que tindrien un ús públic, general i gratuït. L’any 2013, l’Estat va autoritzar la transmissió de la concessió a Pedro J. Ramírez, que havia adquirit la propietat uns anys enrere.

La Llei de costes estableix que només es pot ocupar el domini públic maritimoterrestre per a activitats que, per la seva naturalesa, no poden tenir cap altra ubicació. “Una piscina o una terrassa privada difícilment encaixen en aquest criteri, si bé és cert que al llarg de la història hi ha hagut casos semblants, sempre emparats en suposats usos públics”, explica un tècnic de Costes que demana l’anonimat.

De fet, a les Balears i a la resta de l’Estat hi ha centenars de casos de petites construccions irregulars, algunes amb ordre de demolició i d’altres immerses en processos en què els propietaris intenten demostrar que el valor històric de l’edifici (com un escar d’antics pescadors) justifica l'incompliment de la Llei de costes. En aquests moments, el Govern tramita una llei del litoral que pretén, com ja ha fet el País Valencià, legalitzar part d’aquestes edificacions. Però el Ministeri de Transició Ecològica i els tribunals han duit a terme diverses actuacions, sempre en el mateix sentit: els primers metres de costa (20 o 100, en funció de la situació) són intocables i no s’hi pot fer cap construcció per a ús privat que hi quedi per sempre.

Jaume Sastre i un conjunt d’activistes varen demanar l’expedient a la demarcació de Costes el 2004. No va ser fàcil, però varen combinar concentracions públiques i acció jurídica per demostrar que no era possible construir una piscina, una terrassa i un embarcador per a ús privat en la franja de domini públic.

Algunes accions directes varen acabar en un enfrontament físic entre els manifestants, que volien gaudir de la piscina tot accedint-hi des de la franja pública, i els vigilants de seguretat contractats per Pedro J. Ramírez. Aquells aldarulls també varen acabar als jutjats. Durant uns anys, el clàssic de l’estiu mallorquí era el desembarcament dels manifestants als dominis del periodista i les escenes de l’equip de seguretat expulsant-los a la força.

El 2006, amb el Ministeri de Medi Ambient en mans de la socialista Cristina Narbona, es va introduir una de les justificacions més controvertides del cas: la possibilitat que alumnes de Son Servera visitassin la piscina per fer-hi activitats de caràcter mediambiental. Va ser una estratègia per intentar demostrar que la piscina d’un xalet podia tenir un sentit per molt que ocupàs domini públic. Aquesta proposta es basava en un document signat per l'aleshores conseller d’Educació del Govern balear, Francesc 'Tito' Fiol, qui, per a sorpresa de molts, va assegurar que una piscina i un embarcador a una zona de xalets de luxe són un recurs educatiu.

Però aquest ús no es va materialitzar: no hi va haver programes estables ni visites regulars. En la pràctica, la piscina va funcionar com un espai privat, mentre la cobertura d’ús públic quedava en paper banyat.

Malgrat aquests antecedents, el Ministeri va decidir ampliar-ne la concessió. El 2014 es va atorgar una pròrroga i el 2016 es va fixar la durada fins al 27 de febrer del 2074, una data que suposava 60 anys més d’ocupació del domini públic.

La decisió va ser impugnada judicialment per Jaume Sastre, que va provocar un pronunciament clau de l’Audiència Nacional. El tribunal recordava en la seva sentència del 2021 que la pròrroga de concessions no és automàtica, sinó una potestat discrecional de l’Administració, que ha d’estar degudament justificada i orientada per l’interès general i la protecció del litoral. Segons la Sala, no n'era el cas. La sentència és especialment crítica amb els arguments de l’Administració estatal, que havia acceptat teories com que les instal·lacions estaven integrades en l’entorn i que la demolició podia generar impacte excessiu.

A més, el tribunal destaca una contradicció clau: la concessió original només es va acceptar perquè la piscina i la terrassa tenien ús públic. L'ús essencialment privatiu suposa una modificació substancial del títol concessional. També assenyalava que la pròrroga no pot servir per consolidar situacions que vulneren l’essència del domini públic maritimoterrestre, que és inalienable i destinat a l’ús lliure, públic i gratuït. En aquest sentit, la sentència recorda que existeixen raons d’interès general per denegar la pròrroga i recuperar l’espai i garantir-ne l'ús comú per a activitats com passejar, banyar-se i accedir a la costa.

Amb aquest raonament, l’Audiència Nacional va declarar nul·les les ordres ministerials del 2014 i del 2016 l'any 2021, a més de donar la concessió per extingida. També va imposar les costes a l’Administració i al titular. Però, tot i la victòria de Jaume Sastre i d'entitats ecologistes i ciutadanes com el GOB i l’OCB i partits polítics com el PSM i els Verds, que donaren suport a la causa des del principi, encara quedava un llarg camí. Els recursos dels representants del periodista intentaven allargar el procediment.

N'hi havia fins i tot que donaven per fet que el Govern de Marga Prohens intentaria, mitjançant la tramitació en curs de la llei litoral, salvar la construcció. Però fonts del Ministeri confirmen a l’ARA Balears que “era competencialment impossible". "La sentència de l’Audiència Nacional és claríssima i les Balears no tenen prou competències per imposar altres usos al domini públic maritimoterrestre”, assenyalen.

Ara, confirmada l’execució de la sentència per part de l’Administració autonòmica, encara queda una passa: aconseguir una llicència d’obres municipal per dur a terme l’enderrocament. Segons fonts coneixedores del procediment, "no hi ha res a fer: la piscina i la resta d’instal·lacions irregulars estan sentenciades i seran enderrocades". "L’Ajuntament de Son Servera no s’hi pot negar", conclouen.