Gervasio Sánchez: “No investigar què fa un polític o un banquer és corrupció periodística”

PalmaVa néixer a Còrdova fa 57 anys, però en fa més de 35 que viu pel periodisme sense adjectius. Premi Nacional de Fotografia al 2009, ha editat nombrosos llibres i ha fotografiat les guerres i postguerres del segle XX. Un professional que denuncia i no calla.

Sou un periodista honest?

Totes les nits em miro al mirall i li pregunto: he traït algun dia els principis d’aquesta professió? He fet entrevistes pactades? He acceptat la censura? He deixat d’investigar perquè m’ho han demanat? I el mirall em diu que vagi a dormir tranquil.

La corrupció també esquitxa aquesta professió?

Jo no crec que els periodistes rebin sobres per apostar per una línia política.Es paga d’una altra manera, a través de subvencions, publicitat...si estàs a favor del govern reps més diners. Que no investiguis un banc o una caixa perquè financia el teu mitjà és corrupció; encoberta, però corrupció. Tot el que no sigui vigilar el poder polític o econòmic ho és.

A vós us queda ben lluny tot això, sempre sou fora.

És cert, som un privilegiat perquè he pogut fer un periodisme allunyat dels acords infernals entre els poders i els mitjans.Jo puc posar un titular que digui ‘El president de Llíbia és un assessí’, però mai podré posar ‘El president del Banc Santander és un corrupte’.

No soportau que us diguin que sou un periodista compromès.

Perque és reiteratiu. Som periodista i això ja implica estar compromès, no és un adjectiu.

Per què el blanc i negre?

Quan vaig començar a fer fotos em servia per amagar els errors i oblidar-te una mica de la precisió. Després, vaig veure que també em permetia donar intensitat al que volia mostrar, oblidar-me de la part tècnica i centrar-me en la documental. El blanc i negre serveix per explicar històries.

I no són les víctimes el pitjor d’una guerra?

No. Al principi era el que cercava i el que em demanaven. Amb el pas dels anys vaig aprendre que el pitjor d’una guerra no són els morts. Aquest és el menor dels problemes. El més difícil és la pura supervivència. Com les persones es comporten enmig de la tragèdia, com continuen sortint al carrer tan dignament. Vaig pensar que mostrant aquesta cara de la guerra canviaria la percepció de la gent i aconseguiria que no desviàs la mirada en veure un mort. Volia que diguessin: fixa’t en aquests nins jugant a pilota enmig de les bombes.

De fet en el llibre El cerco de Sarajevo que vau publicar al 94 només hi apareixen dues imatges de morts.

Sí, i et puc assegurar que cada dia tenia oportunitat de fotografiar-ne centenars.

Com se sobreviu a una guerra?

Has de tenir motius de pes per anar a aquests llocs. El pitjor moment de la meva vida és quan he de pitjar el 0 a l’ascensor de casa meva. Quan surto de casa sé que deixo una dona amb qui duc més de trenta anys, un fill que és a punt de fer els 18, una gelera amb cerveses, olives, calefacció. Aleshores em pregunto què se m’ha perdut a Irak, l’Afganistan o Síria.

Què us emporteu a la maleta?

Roba, material, una armilla antibales, plaques...60 kilos en total. Està clar que hi vaig per motius de pes, mai millor dir. Però aquesta és l’unica manera que la gent sàpiga què està passant. Com va dir un dia el fotògraf Joao Silva, un mort sense documentar és un mort oblidat. A ningú se li ha perdut res a la guerra. O hi vas per motius de pes o no aguantes.

Creieu que s’està explicant bé la situació que viuen els refugiats?

Et posaré un exemple. Al novembre vaig anar en cotxe fins a Grècia per documentar les fronteres. Tanmateix, vaig haver de barallar-me a mort amb alguns dels mitjans pels quals treballo i que sempre han respectat la meva feina (Heraldo de Aragón, La Vanguardia o la Ser). Em deien que no ho podien publicar perquè ja n’havien parlat el mes anterior o bé no tenien prou espai. L’altre dia un diari nacional dedicava 6 pàgines a una entrevista a Felipe González, un senyor que no té res a dir i que no li importa a ningú. Bé, en tot cas al director del diari. Tot plegat, aquest greu error l’acabem pagant els periodistes, perquè la gent ja no confia en nosaltres, està farta de llegir el mateix guió.

Vaja, que la professió no té futur.

Jo el que li dic als estudiants és que denunciïn, investiguin i expliquin el que veuen i no el que els hi diuen. Jo mai he signat un contracte de feina i no m’ha anat tan malament.

Hi ha imatges que mouen conciències. La d’Ailan, el nin refugiat que va morir a una platja de Turquia, n’és una.

Aquest nin va aconseguir una cosa que semblava impossible: que aquesta comunitat econòmica de merda multiplicàs per quatre el nombre d’assil de refugiats.

Sempre s’ha de publicar?

Sempre. Qui decideixi no publicar una imatge està destruint informació. Qui cregui que una foto pot ferir la sensibilitat o espatllar-li el berenar, és que té un greu problema psicològic.