Palma“Millennials descobreixen que les coalicions es fan amb l’objectiu de guanyar les eleccions”.
“Els centennials, a diferència dels millennials, ja no ballen tant als bars”.
“Bitcoin és l’or dels millennials”.
“Si millennials i centennials sortim en massa a votar, tot aquest estrès s’acaba ben aviat”.
“Els millennials es boomeritzen”.
“Els debats sobre si el reggaeton és música sorgeixen perquè permetem als boomers tenir opinió, i jo personalment canviaria això pel bé de la societat”.
“Un altre boomer [en referència al pianista James Rhodes] que no entén que hi ha música per a cada context”.
“Per què discutiu amb boomers? És com discutir amb la meva tia, aquella dona no escolta més que Roberto Carlos. Mai s’aventuraran més enllà”.
“Els que vàreu fer BUP i COU sou tan imbècils com els que vam fer ESO, i segurament més drogoaddictes”.
Són piulades recents (algunes eren escrites originalment en català, d’altres han estat traduïdes del castellà, totes han estat reescrites en una forma gramaticalment comprensible) que fan al·lusió, per un motiu o un altre, a l’anomenada ‘guerra generacional’ que suposadament enfronta boomers contra millennials (i centennials), i viceversa. El primer forma part de la sèrie ‘Millennials descobreixen’, que fa burla de la presumpta ignorància i ineptitud de la joventut d’ara amb frases que sempre comencen amb aquestes dues paraules: “Millennials descobreixen”, i a continuació el que sigui: els doblers en efectiu, la democràcia, estendre la roba. Els altres es fiquen amb els boomers, és a dir, aquells que ens trobam en les edats entre els quaranta-i-tants i els seixanta anys, i que representa que som obsolets, tancats de mollera, reaccionaris i incapaços de comprendre el món que ens envolta i els canvis que s’hi produeixen (quan érem al·lots se sentia una altra paraula que més o menys era equivalent de l’actual boomer: ‘carrossa’).
L’enfrontament de vells contra joves (tot i que, moltes vegades, ni tan vells els uns ni tan joves els altres) és, diguem-ho d’una vegada, artificial, i tan sols és una excusa bastant grollera per delimitar franges de mercat i vendre’ns coses, des de roba fins a tecnologia passant per tot tipus de propostes d’oci: música, viatges, menjars, el que vostès vulguin. La tecnologia, de fet, és l’element que marca la principal línia divisòria entre els dos grups: els millennials i centennials han nascut de ple dins l’era digital, mentre que els boomers ens hi vam haver d’adaptar quan ja érem granadets (servidor, la primera vegada que va enviar un correu electrònic tenia 26 anys). Però, com a fita generacional, aquesta de l’ús de la tecnologia resulta extremament difusa, com tot en aquesta història. Ni tan sols queden clares les edats: se suposa que els boomers serien, en principi, els fills del baby boom posterior a la Segona Guerra Mundial, és a dir, nascuts entre el 1946 i el 1964, però s’ha estirat la denominació per incloure-hi els que van néixer entre el 1950 i el 1970 (tot i que, per extensió, hi hem acabat també els nascuts dins la dècada dels setanta, com l’esmentat James Rhodes, que té 46 anys). Per la seva banda, els millennials serien dins la dècada dels vuitanta fins a l’any dos mil; és a dir, els que estan entre la vintena i els quaranta estrenats de fa poc; ara bé: els centennials se superposen amb ells, atès que serien els nascuts dins la dècada dels noranta fins a l’actualitat, de zero a vint-i-tants anys. Encara més: existeix la generació Z (Gen Z), que tampoc queda clar si és formada només pels centennials o bé per la suma de centennials amb millennials.
És a dir, les generacions sembla que apareixen a una velocitat cada vegada més alta, fins al punt de superposar-se. No és que els cicles reproductius de l’espècie huamana s’hagin accelerat, sinó que el mercat (el capitalisme, si ho preferiu) no es cansa mai de vendre. Els qui ara tenim edat de ser catalogats com a boomers també la vam tenir per ser inclosos dins un altre invent que es va conèixer com a generació X, anomenada així per una novel·leta d’un autor americà, Douglas Coupland, que tenia exactament aquest títol, Generation X (no passeu pena, que també existeix el terme ‘generació Y’: són els mateixos millennials, que tant poden ser adscrits a la Y com a la Z, segons quin sigui el producte a vendre). Els de la generació X havíem nascut entre el 1965 i el 1981, i érem descrits als programes de ràdio i televisió, i a una quantitat inesgotable d’articles i reportatges, com a ferotgement individualistes, abúlics, materialistes i interessats només en la nostra satisfacció immediata. Exactament el mateix, en resum, que es diu dels joves d’ara (i que s’ha dit més o menys sempre dels joves de cada moment).
Es repeteixen els mateixos tòpics perquè sempre funcionen, perquè són hereditaris (alguns joves d’avui els repetiran demà) i perquè compleixen una funció, que és la d’establir bàndols: els humans som animals gregaris i ens encanta sentir que formam part d’un grup (i que, per tant, ens oposam a un altre grup). Joves contra vells és una guerra en principi incruenta, però absolutament artificial i mancada de sentit. Tret, això sí, quan s’intenta treure o rebaixar el sistema de pensions i alguns, a sobre, ho aplaudeixen: treure doblers de les pensions no significa llevar-ho als vells perquè s’ho quedin els joves, com a alguns millennials particularment espavilats els agrada imaginar, sinó que s’afebleix o es retira un dels pilars de la societat del benestar i un dels (pocs) bons sistemes de distribució de la riquesa que hem estat capaços de construir. I si això succeeix, som tots, vells i joves i els d’enmig, els que en sortim perjudicats.
