Fumigació

PalmaHa aturat la ràdio de la furgoneta: hi tornava a xerrar una d’aquestes feminazis, i ha decidit que ja no les aguanta més. En els sermons, perquè són sermons, d’aquestes ties, el que hi veu és una trampa per acorralar els homes, fer-los sentir culpables per coses que o bé no han fet o bé no tenen res de dolent, trampes per arribar als llocs de poder que no podrien aconseguir d’una altra manera. Feministes falses, ja ho va dir bé aquell del futbol, però també prou que li han donat pel sac. Aquest ja no ho conta, i com ell, tants d’altres que no són famosos ni surten enlloc, però que se’ls carreguen per imbecil·litats per l’estil. On s’ha vist mai que una besada petita als llavis sigui una agressió sexual? O una broma, o un toquet al cul? Què li passa, a tothom, hem tornat beneits o què collons passa? No basten les amargures que ja venen soles, i encara ens hem d’amargar més. Arribarà que en veure una dona no sabràs si li has de dir hola o has de sortir corrents. I per anar al llit, ja ni et dic res. Encara haurem d’omplir una instància.

Nazis, això és el que són aquestes ties. Els emprenya que els ho diguin, però els emprenya perquè ho són: nazis que volen imposar una dictadura. Ara n’està ple, d’això. No només les feministes, hi ha nazis pertot arreu. Nazis que volen manar a la gent normal què podem o què no podem fer. I si no fas el que ells diuen, et persegueixen. Et castiguen, es riuen de tu, et foten al carrer. Els del canvi climàtic, per exemple. Hòstia, quin muntatge, com si de tota la vida no hagués fet calor a l’estiu, i no hagués plogut fort i no hi hagués hagut incendis. De sempre, no? O els catalans, aquests volen que tot déu hagi de xerrar català per collons. A ell que no li venguin amb aquestes comèdies. Ell és mallorquí ben mallorquí i ben espanyol i molt orgullós de ser espanyol i mallorquí i abans que ser català s’estimaria més pegar amb el cap a la paret. Uns altres nazis, aquests catalanets. Ara volen xerrar català al Congrés. Al Congrés. No, si aviat el futbol haurà de ser de dones i en català, per fer contents tots aquests amargats. I amargades. I nazis. A sobre, això del Congrés ho du n’Armengol, aquella que se n’anava de copes mentre feia tancar els bars a tothom, amb la moguda aquella del covid, una altra comèdia per tenir-nos controlats. No, ell no es va vacunar, a ell no li fan por amb una historieta de virus que pareix treta d’una pel·lícula dolenta. Historietes que s’inventen els nazis per tenir-nos callats, i cop-pius, i amb por, i que no protestem. Idò a ell no el doblegarien. Ell sempre ha estat un tio lliure i ho continuarà sent.

Lliure i rebel. Ell és del rocanrol, no com el mort del seu company, aquest tal Juan que seu al seient del copilot i no diu mai res. Fa dos mesos que van plegats a fer aquesta feina de control de plagues i no hi ha manera que en digui ni una. L’altre dia ell es va haver de discutir amb un moro perquè no li deixava aparcar la furgoneta davant de la seva botiga. Era un moment, només havien de baixar i fer una cosa en cinc minuts i ja estava, i no hi havia déu que aparcàs en aquell poble, perquè estaven tots els carrers envaïts de cotxes. De manera que es va aturar davant de la fruiteria, i tot d’una va sortir el moro fet una fera, amb la gel·laba i la gorreta aquella que duen, cridant en aquell idioma del dimoni que xerren. I ell, clar, el va haver d’enviar a cagar a la piscina. No n’hi ha a bastament que tenen més drets que nosaltres, que ens passen davant al metge, que els donen un pis quan arriben i una paga per cada fill que tenen (a posta en tenen tants, que aviat tots serem moros), i a sobre resulta que no et deixen ni aparcar on vulguis? Jo si vull aparcar davant de ca un moro, aparc davant de ca un moro i s’ha acabat, li va haver de dir. I després va afegir: m’entens o no m’entens, moro? I quatre o cinc insults més, mentre l’altre també cridava, cada vegada més fort. Bé, idò en tota aquella escena –que es va acostar gent a mirar, perquè van arribar a moure un merder important– en Juan, el company, va estar allà sense moure un dit i sense dir aquesta boca és meva. S’ho va mirar fumant un cigarret, com si la cosa no anàs amb ell, com si no tingués un company que era aquell que es barallava amb un moro que s’havia posat beneit. Després, dins la furgoneta, tampoc va sortir del silenci. No en va dir ni una.

Tothom pensava que la seva feina era horrible, però a ell li agradava. Matar rates, ratolins, cuques molles, formigues. Parar les trampes amb el verí, repartir les càrregues, i més tard recollir-ho tot amb els animalons morts. No, a ell no li feia gens d’oi, tot allò. Al contrari, encara s’hi divertia. Pensava que els ratolins eren moros o xinesos, que aquests sí que li feien oi, i les cuques molles, feminazis. O catalans. O politiquetxos.

—D’aquestes escoles els infants en surten o tarats o marietes.

El va haver de mirar dues vegades: era en Juan, que en un moment realment històric havia obert la boca i havia pronunciat, clares i llampants, aquelles paraules. El fet era tan inusual que va dubtar de si havia sentit mai abans la veu del seu company. En tot cas, després de dir el que havia dit, en Juan havia tornat a quedar-se mut, com si hagués fet un esforç excessiu. Però ho havia dit. I tenia tota la raó. Ell estava aparcant la furgoneta al davant de l’escola on anaven a fer el control de plagues (al davant de les escoles i els instituts sempre n’hi ha, d’aparcament, perquè, ja se sap, mestres i professors són privilegiats) i en Juan havia dit la veritat i res més que la veritat. De les escoles només en surten infants depressius, violents o LGTB o com es digués, mascles que volien tornar femelles i un desgavell que també era un puta oi. I els feien xerrar català i no mallorquí, perquè els mestres són uns nazis catalanistes de merda. Mentre baixava les trampes i el verí de la furgoneta sentia que s’anava encalentint, i començava a desitjar trobar-se el director de l’escola per dir-li nazi a la puta cara de mestre babau que segur que tenia. Que ell és lliure i no s’arrufa, hòstia.