Història
Societat27/11/2021

La foto de la discòrdia de Damià Huguet

Amb motiu de l’Any Huguet, l’ARA Balears reuneix per primera vegada els dos protagonistes principals de la famosa instantània que fa 49 anys capturà el poeta campaner i que feu la volta al món com a símbol de la violència al futbol

PalmaLa foto es convertí en tota una icona de la violència al futbol. La publicaren diaris de tot el món. Fins i tot es diu que fou proposada per als premis Pulitzer. Quaranta-nou anys després, per primer pic, els dos protagonistes principals, Tomeu Timoner i Antoni Bujosa, es veuen les cares. Ho fan al mateix camp vell de futbol de Campos, on diumenge 8 d’octubre de 1972 el poeta i periodista Damià Huguet immortalitzà la famosa instantània de la discòrdia. Al cap de dos dies, 10 d’octubre, el Diario de Mallorca la tragué en portada amb el titular “Lamentable espectáculo”. “La foto –hi coincideixen tots dos– és espectacular, però es va treure de context”.

La suposada ‘víctima’ de la persecució retratada per Huguet és Tomeu Timoner, avui de 75 anys. L’antic jugador del Murer treu ferro a l’assumpte. “Per culpa d’aquell clic –assegura–, el poble de Campos s’endugué una mala fama que no es mereix. Allò no va ser res en comparació amb l’ambient de guerra que vaig viure en altres camps de futbol de Mallorca i que cap càmera capturà. Avui, amb tants de mòbils, la gent se sent més vigilada. Record un partit al camp del Consell. Una part del públic ens volia pegar. Vaig trencar una botella de vidre i la vaig empunyar, amenaçant, perquè ens deixassin sortir”.

Els protagonistes de la històrica foto de Damià Huguet expliquen la seva versió del que va passar

This browser does not support the video element.

Cargando
No hay anuncios

Rere una botella

Timoner encara manté viva la seqüència dels fets ocorreguts en aquell partit entre el Campos i el Murer: “Guanyàrem zero a dos. En acabar el partit, jo anava xerrant amb l’àrbitre, Jaume Ripoll, que era de Sóller, com la meva família. Aleshores una persona del públic va tirar una botella de vidre de Pepsi-Cola, que va pegar a la cama del jutge de línia, Rufino Fuentes, que anava amb nosaltres. No li passà res. La botella li fregà la cama, però començaren a dir que jo li havia pegat. De seguida vaig anar a agafar la botella per donar-la a l’entrenador, Jaume Brondo. Un jugador del Campos, però, li pegà una coça i la botella acabà rodolant fins a la paret del camp. Quan ja era a punt d’agafar-la, un espectador la tirà a l’altra banda de la paret, on hi havia un sementer”.

El tumult que capturà la càmera d’Huguet es produí just en aquest moment. “Jo –continua Timoner– vaig botar la paret, que era baixa, i vaig recollir la botella. De sobte em vaig adonar que darrere tenia una quinzena de persones que m’encalçaven. Jo només corria amb la botella a la mà, no sabia què em deien. Després vaig saber que hi havia un home que tenia alçada una cadira plegadissa de platja. Jo, però, ni m’hi vaig fixar. En fer un gir, un dels que m’encalçava caigué estès a terra. Aquella corredissa durà menys d’un minut. Ningú no em va tocar. Em deixaren de perseguir en tornar a botar la paret. Llavors em vaig dirigir a l’àrbitre per ensenyar-li la botella. N’aixecà acta”.

Cargando
No hay anuncios

A continuació, Timoner es dirigí tranquil·lament al vestuari: “A fora, però, les dues aficions es començaren a escridassar, sense que hi hagués enfrontaments. Sempre passava el mateix en tots els partits. Llavors cada jugador del Murer vàrem ser escortats per la Guàrdia Civil fins als nostres cotxes. Al vespre vàrem fer un sopar tota la plantilla a Muro. Vaig posar damunt la taula del restaurant la botella de la polèmica i, en acabar, la vaig deixar allà. La degueren tirar al fems”.

Antoni Bujosa, de 79 anys i natural de Campos, també recorda bé aquell incident: “Jo estava entre el públic. En veure Timoner amb la botella enlaire, no sabíem si venia a pegar-nos a nosaltres o a tirar-la al camp. Amb altres aficionats ens posàrem a encalçar-lo. Jo vaig agafar la cadira plegadissa en la qual seia i la vaig alçar per dir-li ‘amolla la botella, amolla la botella’. La hi podria haver llançat pel cap, però no ho vaig fer. Ningú li volia pegar. Si l’haguéssim aturat, tan sols li hauríem pres la botella. Quan tornà a botar la paret, ja el deixàrem en pau”.

Cargando
No hay anuncios

Quaranta-nou anys després, Bujosa confessa que se li regira l’estómac cada pic que torna a sortir publicada la foto de la polèmica: “Em sap molt de greu el que va passar. Jo sempre vaig tenir bona relació amb en Damià. Justament va capturar el moment en què vaig alçar la cadira. No ho hauria d’haver fet, però ho vaig fer. És injust que tothom parli de mi i, en canvi, no diguin res de l’altre protagonista de la foto: la persona que l’intenta agafar amb els braços. Era en Llodrà, de Manacor. Vaig passar una bona temporada sense tornar a anar al camp del Campos”.

Bujosa assegura que, abans d’enviar la foto al Diario de Mallorca, Huguet demanà permís per publicar-la al president del Campos: “Aquest va dir que sí. Després, en veure el mal que va fer per al nostre poble, em va reconèixer que s’havia equivocat de cap a peus”. El vespre posterior al partit i, per tant, un dia abans que es publicassin, les instantànies de la sèrie s’havien exhibit ja revelades al cafè Es Riskol, que funcionava com a punt de trobada dels seguidors del club de futbol. Així ho assegurava la vídua d’Huguet, Magdalena Ballester, en una entrevista el 18 de juliol de 2012: “Tothom que era allà les va veure i les valoracions no eren dolentes. El problema va ser quan varen ser publicades”.

Enrenou mediàtic

L’investigador campaner Montserrat Alcaraz coneix bé l’enrenou mediàtic que generà la famosa foto del seu paisà. Un dia, rebostejant per un mercat de llibres de segona mà de Palma, es trobà un dossier amb la seqüència de les fotos i retalls del Diario de Mallorca. L’abril del 2011 presentà l’estudi d’aquella descoberta en unes Jornades d’Estudis Locals de Campos. Un dels escrits que recull és de Juan Lladonet Escalas. “La persona –deia– que hagi enviat aquesta foto al periòdic ha demostrat molt ganxo periodístic i fins i tot pot ser que li donin algun premi més endavant, però amb la seva vanitat i ceguesa ha causat un terrible dany als habitants d’aquesta vil·la en haver jutjat els incidents des del punt de vista subjectiu i sensacionalista”. Lladonet no nega que la violència sigui intolerable. Amb tot, insisteix que qui prengué foc a la metxa va ser el jugador del Murer.

Cargando
No hay anuncios

L’endemà de la publicació de la foto, el Diario de Mallorca ja va rebre una carta d’una dotzena de subscriptors que sol·licitaven donar-se’n de baixa. Argumentaven que l’entrenador de l’equip visitant havia practicat també la violència “pegant una coça al jugador local Jaume [...], per la qual cosa el jugador va ser tret en braços dels seus companys”. Així, lamentaven que Huguet, en haver obviat això, “ha presentat el poble de Campos com a instigador, agressor i únic culpable, quan és tot el contrari”.

Timoner no es va saber avenir de tant d’enrenou: “Aquells dies el telèfon de casa no deixà de sonar. Fins i tot va cridar a l’Ajuntament de Muro un murer que feia de missioner a Nova York. Demanà què havia passat, perquè la foto havia sortit a la portada del New York Times”. Al cap d’una setmana, el governador civil ordenà al jutge de pau de Campos prendre declaració a les parts implicades. “Amb l’entrenador del Murer –afirma Timoner– ens posàrem d’acord per no inculpar ningú. Com que no m’havien fet res, jo no vaig voler perjudicar ningú. Després d’aquell incident, vaig tornar a jugar al camp del Campos sense cap problema”. En sortir de la citació, les dues parts se n’anaren a fer un beure. “En acabar –recorda Bujosa–, vaig acompanyar Timoner fins al seu cotxe. En arribar-hi, hi havia un municipal posant-li una multa perquè l’havia deixat mal aparcat i jo li vaig demanar que ho deixàs estar”.

Cargando
No hay anuncios

Huguet, boicotejat

Huguet tenia 24 anys quan va fer la foto que tant el marcaria. Feia tan sols dos dies que havia estrenat paternitat. Biel, el primogènit, no va descobrir la instantània fins que tingué 23 anys. Va ser mentre preparava una exposició d’homenatge al seu pare, mort el 19 de juliol de 1996, a 50 anys. “A casa –diu– no en parlàrem mai”. Després, Biel anà investigant el perquè de tant de secretisme: “Mon pare va amagar la foto no per vergonya, sinó perquè li feren la vida impossible. Rebé telefonades anònimes de gent de Campos. Fins i tot hi hagué persones que li deixaren de comprar a la seva fàbrica de rajoles del poble. Mon pare, que havia estat un dels primers jugadors del Campos, no tornà a trepitjar el camp de futbol fins que jo hi vaig començar a jugar a nou anys”.

Biel també sabé que la revista Paris Match es posà en contacte amb el seu pare per comprar-li tota la seqüència de les fotos del Diario de Mallorca: “S’hi negà perquè no volia remoure més el tema”. Timoner mai no va conèixer Huguet. Amb tot, dues setmanes després de veure’s al diari, va rebre una visita especial a la seva casa de Muro: “Em vingué a veure el comptable d’en Damià en nom d’ell. Em regalà una còpia de la instantània. Curiosament ell era un dels que hi surt, amb ulleres de sol, encalçant-me”. L’antic jugador del Murer no atura d’intercanviar impressions amb qui el feu córrer de valent. Ambdós se’n van dels llocs dels fets, satisfets d’haver-se retrobat 49 anys després. S’acomiaden fent broma: “Vist l’impacte mediàtic que tingué la foto, bé en podríem haver demanat drets d’imatge”.

L’intel·lectual incomprès

Damià Huguet va ser corresponsal a Campos per al Diario de Mallorca des del 1968 fins al 1986. Hagué d’anar a declarar davant les forces de l’ordre arran de l’encalçadissa que va retratar el 8 d’octubre del 1972 al camp de futbol de Ses Forques. En el treball Periodista de primera mà (2007), el periodista Sebastià Verd explica com va ser aquella citació: “Damià es va haver d’excusar dient que no havia volgut fer mal a ningú, la qual cosa era absolutament certa, però que tampoc no podia tancar els ulls. Damià guanyà molts de punts com a periodista, però el preu que va haver de pagar fou car: molts de campaners deixaren de saludar-lo i fins i tot alguns vells clients de la fàbrica deixaren de fer-li comandes durant un temps”.

L’investigador Montserrat Alcaraz destaca un poema d’Huguet, que és una referència directa a la polèmica foto. És el penúltim que integra el llibre Carn de Vas (1973-1974) i que es titula ‘Contrapoble’. Els seus quaranta-tres versos són com una mena de catarsi: “[...] Fora del camp la violència era i no era: es convertia en bella imatge./ Ho exigia el temps, la història del país, el sol i la guitarra. [...] Aquell vuit d’octubre del mil nou-cents setanta-dos era diumenge,/ saliva d’ara. A contrapoble en mi, excusa pròpia, exacta,/ jo era l’altre, aquell qui ho veu i ho calla./ Ho reconec, però des de la pell suada. El dolor creix:/ El rancor, si és sincer, mai no s’acaba, exigeix com un home de batalla”. 

Alcatraz destaca sobretot els versos finals d’aquest poema: “S’hi percep un cert orgull del poeta envers la valentia que va suposar haver de fer front als atacs que va rebre”. Els versos en qüestió són els següents: “A contrapoble es veu el mar confús: la mà travada./ Mai no convé desdir-se, sinó obrir la veritat com s’obri un home/ que ha comprès que la passió no és un obstacle: ho significa”. 

L’estudiós campaner no s’està d’elogiar el compromís cívic del seu paisà: “Representa l’arquetip d’intel·lectual incomprès. Sens dubte, amb la seva polèmica foto volia denunciar uns comportaments que distaven molt de ser modèlics. Un bon nombre de campaners, però, el veieren com una mena d’acuseta, d’acusador irresponsable i mal campaner per haver-los mostrat in fraganti, perpetrant un acte indecent i covard. Lluny de reconèixer aquella errada, es varen defensar atacant l’autor de la foto. Després, Huguet també hagué de patir el buit de la gent de Campos per la seva postura ecologista en relació amb la urbanització del Trenc”.