Filosofia discafòbica (i VII)

PalmaA l’Alemanya dels anys 80 del segle XX, Singer va ser boicotejat per grups de persones amb diversitat funcional, que impediren la impartició de dues conferències en què s’interrogava sobre el dret a la vida dels nounats amb discapacitats greus. Singer s’hagué de defensar d’acusacions que situaven les seves propostes d’eutanàsia infantil al mateix nivell que el programa d’eutanàsia (literalment, ‘bona mort’) que va aplicar el govern alemany durant el nazisme entre 1939 i 1941, i que va suposar l’assassinat sistemàtic d’aproximadament 275.000 persones, una gran part de les quals eren nins i adults amb anomalies físiques i malalties mentals. Segons reprodueix el mateix Singer a l’assaig Bioètica i llibertat acadèmica, un dels arguments que utilitzaren els ‘incapacitats’ durant les protestes va ser que “no podem tolerar que la gent discuteixi sobre si hem de viure o no”. Singer es lamenta de la intolerància d’aquestes protestes argumentant que li impediren exercir la llibertat acadèmica d’exposar i discutir les seves idees ètiques que posen en qüestió la dignitat i conveniència de determinades vides. Si hagués tingut l’oportunitat d’expressar-se, hauria defensat la proposta de modificar les lleis alemanyes mitjançant una reforma constitucional per fer possible el reconeixement legal de l’eutanàsia selectiva, i mantenir aquesta ‘solució final’ i la seva aplicació ben allunyada d’accions d’objecció o desobediència que desbordin els marges de la llei.

Aquesta autolimitació jurídica contrasta amb la seva aposta per la desobediència expressada en un altre article, titulat Actuar o no actuar?, en què explícitament manifesta la creença que encara que sigui un gran defensor de la democràcia com a sistema de govern, no creu que es resolgui aquesta qüestió únicament mitjançant l’ús de les regles democràtiques.

Eutanàsia del nounat

Els filòsofs italians Alberto Giubilini i Francesca Minerva, deixebles de Singer, amplien el posicionament favorable a l’eutanàsia del nounat amb discapacitat en un article molt polèmic titulat Avortament després del naixement: per què el nadó hauria de viure?, publicat a la revista mèdica Journal of Medical Ethics, el 23 de febrer de 2012. La tesi dels autors és que s’hauria de permetre l’infanticidi (ells utilitzen l’oxímoron d’’avortament postpart’), en els mateixos supòsits que l’avortament, per exemple, quan existeixen greus deficiències mentals o físiques que no s’han pogut detectar mitjançant proves prenatals. Però, a més, defensen que és èticament acceptable l’assassinat d’un nadó, no com un fet marginal, sinó per raons socials, econòmiques, psicològiques, alienes als seus interessos, com en el cas en què la mare consideri que l’infantó representa una càrrega insuportable per a la seva salut mental, malgrat que no tingui cap discapacitat ni risc vital. Els principals arguments que donen per no reconèixer el dret moral a la vida de la criatura és que encara no és una persona realment existent i que en conseqüència té el mateix estatus moral que un fetus, ja que no està en condicions d’experimentar la mort com a dany ni perjudici ni es pot plantejar cap objectiu vital ni tampoc està capacitat per valorar la seva pròpia vida. Aquests autors estan posant clarament els interessos i el valor de les ‘persones reals’ per damunt del de les persones en potència.

L’enfocament de Giubilini i Minerva favorable a la moralitat de l’infanticidi no és nou, ja va ser anticipat el 1972 per Michael Tooley en un article titulat Avortament i infanticidi publicat a la revista Philosophy and Public Affairs. La tesi principal del text és que ni els fetus ni els nadons tenen dret a la vida perquè no compleixen la condició i el principi moral que hi dona dret i que és el requisit de l’autoconsciència i la possessió del concepte de jo o si mateix com a subjecte conscient d’experiències i estats mentals, juntament amb la voluntat de continuar existint. Quant als discapacitats, Tooley es mostra convençut que la majoria de les persones preferirien criar infants sense greus discapacitats físiques o intel·lectuals i apostarien per l’infanticidi.

Harriet McBryde Johnson, misser i activista nord-americana pels drets dels discapacitats i afectada per un trastorn neuromuscular que li impossibilita poder moure’s sense l’auxili d’una cadira de rodes, publica el relat Les converses inclassificables el 16 de febrer de 2003 en el New York Times, en el qual adopta una gran emotivitat i aporta la seva experiència personal com a testimoni valuós per contrarestar les idees de Singer i situar el debat més enllà dels arguments lògics i racionals. Concretament, reprodueix dues converses amb Singer, a qui presenta com el “filòsof que la vol morta” per la seva condició de discapacitada, i es dirigeix a ell amb aquestes sentides paraules: “Ell insisteix que no em vol matar. Senzillament pensa que hauria estat millor haver donat als meus pares l’opció de matar l’infantó que una vegada vaig ser”. En un altre passatge, l’activista confessa que gaudeix de la vida, malgrat tenir la columna vertebral deformada i no poder moure’s sense una cadira de rodes. Es posa de contraexemple per desmentir que la discapacitat vagi unida necessàriament a un estat d’infelicitat. Diu que accepta viure dins les seves limitacions i que “gaudeix dels plaers de què també gaudeixen altres persones, i d’altres plaers propis”. Es queixa de l’opressió i la invisibilització a la qual són sotmesos els discapacitats. Al llarg del text manifesta la seva sorpresa per l’empatia i respecte de Singer cap als animals i la fredor i distància sentimental que caracteritza el seu pensament sobre els discapacitats. Johnson rebutja la legalització del suïcidi assistit dels discapacitats perquè pressuposa acceptar el prejudici que les seves vides són tan miserables que tots els que comparteixen aquesta condició volen morir. Tampoc no accepta que siguin persones no discapacitades les que decideixen allò que els convé i és bo. En el fons, sent compassió per Singer i interpreta que les seves idees sobre la mort dels discapacitats no tenen el seu origen en l’odi, sinó en una benevolència mal informada i basada en una sèrie de prejudicis, com creure que els discapacitats són “pitjors”, “pateixen” i tenen “menys possibilitats de ser feliços”. Johnson acaba l’escrit amb la proclamació del seu compromís amb la lluita pel reconeixement de la seva humanitat.

Prejudici de la inferioritat

Malauradament, el discurs dominant encara està molt contaminat de les categories discafòbiques i capacistes i el seu univers de significants pejoratius que contribueix paradoxalment a perpetuar l’enfocament basat en el prejudici de la inferioritat i el poc valor. La discafòbia s’ha de superar filosòficament a través de l’ús d’un llenguatge més respectuós i inclusiu, centrat en la noció de diversitat funcional. Des d’aquest nou imaginari simbòlic en construcció, la discafòbia no s’ha d’entendre com un fenomen aïllat, sinó com una manifestació sistèmica de prejudicis capacitistes, és a dir, d’actituds prereflexives que discriminen les persones amb diversitat funcional per considerar-les incapacitades per dur a terme una vida normal, independent i autònoma. El capacitisme representa una actitud discriminadora de caràcter sistèmic contra la diversitat que s’ha de combatre i superar políticament i socialment, de la mateixa manera que s’ha de lluitar per suprimir el sexisme i el racisme.