Filosofia discafòbica (V)

PalmaEn el segle XIX, la filosofia eugenèsica d’Ernst Haeckel assenyala el camí d’extermini i eliminació dels dèbils que ha de seguir l’estat alemany si vol mantenir la puresa i superioritat biològica de la raça ària. El darwinisme social favorable a la selecció artificial dels més forts desenvolupat teòricament pel filòsof racista Ernst Haeckel a partir de tesis evolucionistes serà determinant en la política criminal d’extermini massiu contra els discapacitats que aplicaran els nacionalsocialistes per preservar la puresa i el perfeccionament dels aris identificats amb la humanitat sencera.

Haeckel deixa escrit en el tom I del seu extens assaig racista titulat Història de la creació dels éssers organitzats segons les lleis naturals (1868) que s’ha d’aplicar l’eugenèsia sobre els malalts, captaires i discapacitats i dificultar-ne l’expansió a través de la implementació de mesures de control de la natalitat, impedint que es reprodueixin i negant-los qualsevol atenció i tractament mèdic. Haeckel elogia la virilitat, la força i el perfeccionament corporal adquirits pel poble espartà mitjançant l’aplicació d’una selecció artificial en el moment del naixement que permetia matar els nadons dèbils, malalts o amb algun ‘vici corporal’ i deixava sobreviure únicament els més forts i sans. Per a Haeckel, el sacrifici dels nounats practicat pel poble espartà de manera continuada mostra la pràctica social que havia d’imitar el poble germànic si volia aconseguir la millora racial a gran escala. Des del seu punt de vista, és lamentable que la selecció militar exclogui de la guerra els individus amb tares corporals i intel·lectuals en consideració a les seves limitacions i n’afavoreixi, d’aquesta manera, la preservació i multiplicació, en comptes de reclutar-los i enviar-los a la guerra i la mort, i acusa els estats que practiquen aquesta política de ser massa humanitaris. Tanmateix, espera que la influència de la selecció natural acabi beneficiant els més forts i intel·ligents en l’eterna lluita per la supervivència.

Descendència pròspera i exitosa

Un altre filòsof racista, Joseph Arthur de Gobineau, en L’assaig sobre la desigualtat de les races humanes (1853-1855), estableix una jerarquia humana basada en la discriminació racial, en la qual la raça blanca i ària ocupa l’escaló més elevat i la raça negra, el més baix. En el seu llibre, explica la inviabilitat de les races inferiors posant l’exemple de la impossibilitat que un home anormal afectat d’una estranya malaltia cutània tingui viabilitat genètica i doni lloc a una descendència pròspera i exitosa. Per a Gobineau, les anomalies fisiològiques són desviacions accidentals molt allunyades dels trets de l’espècie humana que tenen un caràcter transitori i estan condemnades a desaparèixer sense deixar cap rastre. Parla també de races inferiors a la blanca, i diu que estan formades per criatures horribles i lletges, mancades d’intel·ligència, amb gran proximitat als simis. La manca de credibilitat de les teories sobre l’evolució humana de Gobineau construïdes sobre fonaments imaginaris es confirma totalment amb l’acceptació de l’existència d’una raça de nans màgics, aborígens d’Europa que descriu com unes criatures de llegenda, conegudes també amb el nom de gnoms i pigmeus, existents des de temps immemorials, antecessors de les races inferiors europees, i que relaciona amb la raça groga o asiàtica per la coincidència física i moral i pel fet de compartir el seu aspecte deforme, lleig i monstruós, i als quals atribueix poders sobrenaturals, una gran força i bestialitat. Gobineau caracteritza també aquests nans, des del punt de vista moral, com a extremadament cruels, de caràcter servil, dolent i viciós, i fa esment a l’impuls que els du a voler superar la seva inferioritat en relació amb la raça blanca a través del costum de robar nins humans i bescanviar-los per algun dels seus fills, amb l’esperança que siguin criats i arribin a creuar-se amb ells i acabin gaudint de les millores racials.

Posteriorment, Houston Stewart Chamberlain, en Els fonaments del segle XIX (1899) depura les tesis de Gobineau i estableix els fonaments racistes de l’ideari nazi, anticipant que l’evolució històrica duria a l’aparició d’una raça de superhomes. El filòsof de Hitler, Alfred Rosenberg, dona continuïtat a les idees racistes de Gobineau i Chamberlain. En El mite del segle XX (1934), exposa la seva teoria racial de la història, segons la qual els discapacitats són considerats subhumans, idiotes i dements, i la seva criança esdevé un perill potencial de contaminació racial que proposa impedir amb la finalitat última de preservar la puresa de la raça ària, en oposició a la doctrina de la moral cristiana de caràcter protector desenvolupada pel papa Pius XI en l’Encíclica Sobre el matrimoni cristià de principis de 1931, favorable al dret d’aquestes persones a casar-se i tenir descendència. Rosenberg denuncia que aquest pensament compassiu afavoridor dels individus contrafets, malalts i malsans representa una amenaça real per a la salut de la nació ària perquè permet tenir descendència a éssers inferiors i imperfectes, a més de ser un dret antinatural i antialemany, i de dur al caos racial. Consegüentment, reclama que tots aquells europeus que desitgen una “Alemanya sana i forta anímicament han de rebutjar amb apassionament aquesta encíclica papal que propugna la cria de la subhumanitat”, i han de lluitar per evitar que neixin “idiotes i malalts incurables”. Dins l’àmbit de l’art, interpreta que l’essència de les ànimes inferiors i esclaves ha quedat immortalitzada per sempre en una sèrie de personatges contrafets, amb defectes físics molt visibles, com els nans i guerxos de Velázquez i el tipus racial representat pel personatge rabassut i sancallós de Sancho Panza de Cervantes. La intenció que mou Rosenberg és exemplificar l’existència d’un art inferior i una estètica humanitària, mentre desenvolupa les bases ideals d’una estètica de la bellesa racial heroica, que defineix el model d’heroi protagonista a partir de la figura esvelta i vigorosa i ulls clars de l’ari nòrdic.

Superació d’un art jueu

Rosenberg confia en el renaixement de l’art essencialment alemany i en la superació d’un art jueu que només sap representar “treballadors amb cares contrafetes i distorsionades”. A partir de l’exemple d’un cec de naixement estableix que la ceguesa és un càstig que s’han cercat els individus que han comès males accions en alguna vida anterior i que en cap cas és el resultat de circumstàncies externes desfavorables ni de l’infortuni, com defensa el cristianisme eclesiàstic. La seva proposta per conservar els vincles entre raça i sang passa per evitar que els discapacitats es puguin reproduir implantant la tecnologia de la castració clínica.

Les teories discafòbiques i eugenèsiques de Haeckel i Rosenberg i dels filòsofs protonazis anteriors esmentats es completen amb la construcció d’un marc pseudocientífic proporcionat per la teoria de la higiene racial d’Alfred Ploetz, que convida a eliminar els “nins minusvàlids, malalts o dèbils”, i a la qual donen suport altres biòlegs i higienistes socials citats per Yvonne Sherratt en un llibre de lectura molt recomanable titulat Els filòsofs de Hitler (2013).