PalmaEl pare de la modernitat filosòfica, el pensador René Descartes, seguint la tendència utilitarista de Bacon, reprodueix la desconfiança envers la filosofia especulativa a l’hora d’incrementar el progrés humà i dona la màxima importància a la filosofia aplicada i a la seva capacitat per proporcionar coneixement útil per a la vida i el benestar. El poder del vessant més pràctic de la filosofia està expressat en el llibre Els Principis de la Filosofia (1644), dedicat a Isabel de Bohèmia, a través de la metàfora de l’arbre del coneixement, les arrels del qual simbolitzen la metafísica; el tronc, la física, i les branques, les ciències aplicades, la medicina, la mecànica i la moral. Per Descartes, la intervenció tècnica sobre la naturalesa converteix les branques d’aquest arbre en la part més productiva de la filosofia, perquè dona els seus fruits aportant el màxim grau de saviesa i felicitat. Aquest esperit pràctic i tècnic el fa extensiu a la reflexió sobre la investigació de la naturalesa en la sisena part del Discurs del mètode. El punt culminant per entendre la relació destructiva de l’home amb la natura és el moment en què Descartes planteja la necessitat d’orientar les investigacions naturals cap a l’obtenció de coneixements útils per convertir els homes en ‘amos i senyors’ de la naturalesa. Descartes proposa orientar els coneixements físics sobre la naturalesa per a la fabricació d’artefactes que alleugereixen el treball humà i permetin augmentar les comoditats i conservar i millorar la salut. El filòsof francès confia especialment en els avenços que es realitzaran en les ciències de la salut, i està convençut que el que se sap és gairebé insignificant en relació amb el que se sabrà en un futur. Pensa també que el coneixement científic de la naturalesa proporcionarà els remeis per posar fi a un gran nombre de malalties del cos i la ment, sempre que es formi una comunitat científica que actuï de manera unitària i informi dels progressos aconseguits. Descartes descriu un pla d’investigació experimental centrat en l’estudi de les causes a partir dels efectes que disposi de tots els mitjans materials per sotmetre els cossos naturals, amb la finalitat de proporcionar els majors descobriments d’utilitat pública. La filosofia d’aquest pla està determinada per la màxima utilitarista que res serveix si no és útil, fins al punt de subordinar la veritat a la utilitat, i que es veu encara més accentuada per la seva visió productivista i economicista del temps, que ha d’impedir orientar els esforços cap a la realització d’experiments inútils.
En la secció cinquena del Discurs, dedicada a la física, Descartes ja ha introduït la seva concepció materialista de la naturalesa, els cossos i els animals, que es concreta amb una descripció del moviment humà i dels animals en termes mecànics, sense la intervenció de la voluntat. De manera que interpreta que tant el cos humà com les bèsties funcionen sense la intervenció del pensament, com a màquines, encara que la gran diferència és que els homes són racionals i ànimes pensants. Descartes nega que els animals, a diferència dels humans, tinguin emocions i sentiments. Aquesta distinció filosòfica deixa els animals i la naturalesa indefensos i sense cap mena de valor, reduïts a simples objectes i mitjans a disposició de la voluntat humana per ser explotats sense límit, i es despreocupa dels danys que puguin patir. El projecte modern de dominació de la naturalesa és inseparable de la supremacia de la ment humana sobre els cossos i de l’eficàcia dels invents i artefactes per corregir els defectes naturals, i es podria pensar, a través de la metàfora cartesiana de l’arbre, dient que les seves arrels més profundes es troben en la confiança cega en la raó i el desenvolupament tecnocientífic.
En el segle XIX, August Comte s’inspirarà en Francis Bacon i René Descartes per desenvolupar la seva filosofia positiva. La filosofia positiva de Comte interpreta de manera evolutiva el coneixement humà a través del trànsit de tres estats mentals (el teològic, el metafísic i el positiu). Segons Comte, la humanitat està en camí d’assolir un estat positiu, una positivitat racional, en la qual el conjunt de les ciències i el coneixement humà aconseguiran articular-se de manera unitària entorn d’un saber històric capaç d’explicar la totalitat del passat humà. L’estat positiu suposa la culminació absoluta del procés de perfeccionament humà, en un sentit històric. Comte diu que la totalitat del saber humà assolirà aquest estat positiu quan s’hagi socialitzat i universalitzat el saber científic, la imaginació hagi perdut la seva superioritat mental en favor de l’observació i la previsió racional dels fenòmens. Aquest estadi culminant està pendent de la positivització de la ciència sociològica i les teories ètiques i polítiques. La filosofia positiva té com a objectiu satisfer les necessitats mentals i pràctiques de la vida humana.
Intervenció en la natura
En el seu Discurs sobre l’esperit positiu (1844), Comte defensa que la vida industrial pròpia de l’esperit positiu ha d’encaminar el desenvolupament de les ciències i els esforços individuals i socials cap a la millora de la condició humana a través de la intervenció contínua i permanent en la natura. Comte justifica la necessitat d’orientar l’activitat humana al millorament de la naturalesa perquè l’ordre natural és imperfecte. Ara bé, en la línia baconiana, cal conèixer la naturalesa i les seves lleis per transformar-la de manera eficaç i extreure’n algun tipus de profit. En el cas que l’aplicació pràctica del saber científic no sigui possible a causa de les limitacions de l’acció humana, com en els fenòmens celestes, accepta que el més convenient és adaptar-ne la conducta. La positivitat d’aquest estadi evolutiu està associada a la utilitat. No es tracta d’ampliar els coneixements pel simple plaer de satisfer la curiositat, sinó de sistematitzar-los, unificar-los i ordenar-los en una filosofia positiva que en garanteixi l’aplicació pràctica i doni satisfacció a les necessitats humanes. El progrés positiu s’ha de dirigir, en primer lloc, cap al perfeccionament humà, que consisteix a accelerar l’evolució de la naturalesa humana i d’aquelles facultats que humanitzen els individus i l’espècie en detriment dels instints animals. És clau que la filosofia afavoreixi el desenvolupament de la intel·ligència i la sociabilitat, els atributs racionals sobre els quals es fonamenta la superioritat humana, perquè l’acció de la humanitat sobre el món natural sigui més eficaç. El positivisme de Comte se sosté en la superioritat de la humanitat en relació amb l’ordre natural i en el destí d’elevar la dignitat humana a través del seu perfeccionament. Aquesta superioritat de la positivitat racional sobre la naturalesa es manifesta en la jerarquització del saber científic i en la subordinació de les ciències naturals a les ciències socials i històriques.
