PalmaDurant el franquisme, les dones tingueren el seu particular servei militar a través del Servei Social Femení (SSF). Fou una petició que el 1937 feu la Secció Femenina de la Falange a Franco per tenir més voluntàries per a l’Auxilio Social. Es tractava d’una organització d’assistència pública que havia creat el bàndol insurrecte en plena Guerra Civil. El 1939, amb la victòria feixista, es decretà que el SSF fos un ‘deure nacional’ que es presentava com el complement perfecte a les Escoles de la Llar. Sota l’empara del nacionalcatolicisme, eren centres dedicats a instruir les joves en les tasques considerades pròpies de la ‘bona muller i mare’ (cuina, puericultura, costura, infermeria...). Curiosament, la cap de la Secció Femenina, Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, fundador de la Falange, mai no es casà ni tingué fills.
El Servei Social Femení s’inspirava en programes assistencials de l’Alemanya nazi. Estava dirigit a fadrines d’entre 17 i 35 anys, que, en funció de l’època, havien d’estar sis mesos al servei de la causa. Durant els tres primers se solien formar en les Escoles de la Llar i els tres restants col·laboraven en entitats benèfiques, sis hores diàries. En un principi era una prestació voluntària, però acabà sent obligatòria per a aquelles joves que volguessin accedir a una feina a l’Administració, obtenir títols professionals, el passaport o el carnet de conduir i estar afiliades a una associació. En quedaven exemptes les que tenien un problema de salut, les casades, les vídues amb fills, les grans de vuit germans, les filles grans de vidus o vídues, les religioses, les serventes i les germanes i filles de ‘caiguts’ de qui depenien econòmicament. Tampoc el feien les dones de classe benestant que no es veien en la necessitat de treballar.
“Pitjor eren les monges”
La palmesana Maria del Pilar Juan Ferrer té 83 anys. El 1961 en tenia 18 quan es va apuntar al Servei Social. “El vaig fer –recorda– per poder-me treure el carnet de conduir. Mon pare em va dir que, en tenir-lo, em compraria un cotxe. Com que al Batxillerat ja havia rebut l’adoctrinament falangista pertinent, només se m’exigia que estigués un mes, el juliol, ajudant en un menjador social de les Avingudes. Aquella experiència em serví per descobrir la gran quantitat de gent en situació de vulnerabilitat que hi havia en la Mallorca del boom turístic. A més, va ser una oportunitat per poder estar més temps amb les amigues”.
Per a Juan, les responsables de la Secció Femenina que tutelaven el SSF no tenien res a veure amb les dirigents del seu col·legi de Mare Alberta. “Les monges eren pitjors, més males persones i classistes. Feien més cas a les filles de metges que a les que procedíem de famílies humils. Només sabien infondre’ns por amb la idea del pecat”. La por arribava a nivells paranormals. “El 1959 ens digueren que el 1960 es produiria la fi del món i que, per tant, ens havíem de portar bé. La nit de Cap d’Any ho vaig passar fatal perquè em pensava que aniria a l’infern per haver ballat”.
Qui també guarda molt mal record de les monges és Núria Forteza-Rey, de 84 anys. “Jo vaig anar a la Puresa de Palma. Si ens sentien parlar en català ens feien pagar cinc pessetes com a càstig”. El seu Servei Social fou diferent. “El 1959, a 17 anys, ma mare volgué que l’anàs a fer en un alberg de la Secció Femenina als afores de València, on les voluntàries estaven internes durant tres mesos. Mon pare hi estava en contra. Ell havia hagut d’anar a fer la guerra a la Península i no podia veure ningú del règim. Sempre deia que tot el que ens explicaven a l’escola era mentida”.
Un bon exemple d’aquelles ‘mentides’ era el llibret Economía doméstica para Bachillerato y Magisterio, que el 1958 edità la Secció Femenina. “Si el teu marit –consignava– et demanàs pràctiques sexuals inusuals, sigues obedient i no et queixis. És probable que el teu marit caigui aleshores en un son profund”. Aquell mantra es repetiria encara més a l’alberg de València. “Hi vaig partir –diu Forteza-Rey– en vaixell tota sola. Era la primera vegada que sortia de l’illa. Allà no hi havia cap mallorquina. La meitat de les internes eren falangistes i l’altra meitat, voluntàries com jo del Servei Social. De bon dematí fèiem gimnàstica i ens feien cantar el Cara al sol. La resta del dia teníem Formación del espíritu nacional i classes de costura. La directora del centre, però, era molt amable. Els diumenges ens deixava anar a fer una volta en grup fins a la capital”. Llavors la jove palmesana no era conscient de ser adoctrinada. A l’hora de casar-se, però, a 27 anys, li sortí el seu esperit rebel. “A la cerimònia, el capellà, amb qui tenia confiança, havia de dir que m’havia de comprometre ‘a ser dòcil i a obeir el meu marit’. Jo el vaig avisar que, si em llegia aquell tros, no em casaria. I em va fer el favor de no llegir-lo”.
Capellans controladors
Una altra ‘víctima’ d’aquella atmosfera alienadora va ser Antònia Torrens Bestard, una llubinera de 77 anys. El 1966 en tenia 17 i ja havia acabat Magisteri per la via ràpida del Batxillerat superior. “Per a les alumnes –diu– que havíem fet aquesta carrera, el Servei Social consistia a passar el mes de juliol de campament, en el meu cas a La Victòria, a Alcúdia. Fèiem esport i participàvem en xerrades, en les quals capellans ens donaven pautes per ser dones i mares exemplars en el futur. Jo llavors era una nina del tot innocent i no tenia cap consciència que aquella gent em pogués manipular. Els caps de setmana em venia a veure un inquer amb qui ja festejava”.
Al cap de dos anys, Torrens va haver d’assistir amb altres parelles a uns cursos prematrimonials per poder-se casar. “Un metge i la seva dona ens parlaven del mètode Ogino per identificar els dies fèrtils per no quedar embarassada. També ens insistien que el respecte era la base d’una bona convivència”. Un cop casada, la llubinera encara se sentí més controlada. “Un dia em vaig anar a confessar i el capellà em demanà sobre aspectes de la meva vida íntima. Eren preguntes compromeses que em molestaren molt. Em vaig aixecar i el vaig deixar plantat. Jo ara no vull saber res de l’Església”.
La inquera Francisca Truyol Truyol, de 76 anys, també feu el Servei Social en un campament com a complement als seus estudis de Magisteri. “L’estiu del 1965 vaig estar a Son Serra de Marina (Santa Margalida). Semblàvem dels Boy Scouts, amb una falda vermella i una camisa blanca. Per poder tenir el títol d’Instructora elemental de hogar y juventudes haguérem d’entregar un menudall, que són les primeres robes que es posen a un nadó”. Truyol acceptà amb naturalitat aquella formació. Al cap d’un any, però, li caigué la bena dels ulls. “Vaig tenir l’oportunitat d’anar a Bourdeus (França) a visitar una amiga. Allà vaig veure llibres que a Espanya estaven prohibits. Va ser llavors que em vaig adonar que jo vivia en una dictadura”. La inquera es casà a 22 anys i, a diferència d’altres companyes de carrera, no deixà de fer feina de mestra quan fou mare de tres fills. El seu DNI, per tant, era diferent de la majoria, que tenien ‘S.L.’ (Sus labores) a l’epígraf ‘Professió’. Aquesta informació es mantingué en els documents d’identitat fins al 1985.
Insubmisa
La felanitxera Miquela Vidal Joan, de 66 anys, formà part d'una de les darreres promocions del Servei Social. “El 1976 –recorda– el vaig haver de fer per tenir el passaport per poder anar al viatge d’estudis de COU a París. Hi hagué companyes que el feren en tornar del viatge. Abans de partir, els seus pares hagueren de signar una declaració jurada amb aquest compromís”. En el seu cas, la prestació també fou diferent. “Durant prop de tres mesos, cada dia, en sortir de l’institut de Felanitx a les cinc de l’horabaixa, anàvem unes hores a l’Escola de la llar del poble. Ens feien fer canastillas, uns conjunts de roba per a nadons que repartíem un pic a la setmana entre la gent més necessitada”.
Aquelles activitats es completaven amb les lliçons pertinents. “Unes germanes fadrines ens parlaven de les nostres obligacions amb els nostres futurs marits. Tot era molt absurd, però jo m’ho vaig passar molt bé. Era com una espècie de club d’esplai”. Una de les poques insubmises del Servei Social va ser la poetessa palmesana Antonina Canyelles. “Em va bastar –recorda avui a 83 anys– fer-lo durant una setmana. Les dirigents de la Secció Femenina semblaven de la Gestapo. Em vaig negar a seguir amb la prestació i vaig renunciar a gaudir dels drets que donava. Així, vaig haver d’esperar a la seva supressió el 1978, a 35 anys, amb la restitució de la democràcia, per tenir el passaport per poder viatjar. De carnet de conduir mai en vaig voler tenir. I tampoc no em va interessar treballar a l’Administració”. En total, el SSF estigué en vigor 41 anys. El 2022 s’aprovà la seva computació perquè les dones poguessin accedir a la jubilació anticipada. Era un dret que ja tenien els homes que havien fet el servei militar o la prestació social substitutòria.
L’Institut Femení de Palma
Durant el franquisme, les al·lotes de classe humil estudiaven Batxillerat a l’Institut General i Tècnic, prop de la coneguda plaça del Tub de Palma. El setembre del 1936, un cop Mallorca estigué sota control dels insurrectes, el centre passà a dir-se IES Ramon Llull per fer-ne oblidar els valors liberals dels liceus francesos en què s’inspirà el 1916. Llavors s’abandonà la coeducació de la Segona República i s’aixecà un mur que separava la primera i segona planta, destinada als al·lots, de la tercera, que acollí l’Institut Femení. El 1966 les al·lotes passaren a l’edifici del davant, l’antiga Escola Normal de Mestres, que acabaria dient-se IES Joan Alcover.
El 1945 Antònia Rosselló Perelló tenia 10 anys quan començà a estudiar a l’Institut Femení. “Va ser –recorda avui a la norantena– un oasi enmig de la dictadura. El seu director nomia Bernat Suau Calders, professor de Llatí, i no era tan dur com el de l’IES Ramon Llull, el prevere Bartomeu Bosch Sansó, que també era professor de Llatí, concretament catedràtic”. Entre els dos directors hi havia una forta rivalitat. Suau era falangista, mentre que Bosch, franquista i president de la comissió depuradora d’ensenyament secundari i professional.
Rosselló era filla d’un mestre que, a l’inici de la guerra, va estar prop d’un any empresonat a Can Mir. “A través de mon pare, vaig saber que molts professors de l’Institut Femení provenien de la Península, on havien estat represaliats. També en vaig tenir de mallorquins, com Eusebi Riera, pare de l’escriptora Carme Riera. De professores només n’hi havia tres”. Aquella jove estudiant tampoc s’escapà de la influència de les dones de la Falange. “Teníem una assignatura en què ens ensenyaven a cosir i a fer altres ‘labores’. En general, però, tot i l’ambient conservador, vaig quedar molt satisfeta amb la formació que vaig rebre”.
El 1953, en sortir de l’Institut Femení, Rosselló es casà a 18 anys. “Al meu carrer hi havia un jove que em festejava, Miquel Àngel Llauger Llull. Era nou anys més gran que jo i ja feia feina com a enginyer de camins. Va anar a mon pare a demanar-me en matrimoni [fins a la Constitució del 1978 la majoria d’edat començava a 21 anys i no a 18]”. En estar casada, la palmesana no hagué de fer el Servei Social. Els seus plans, però, no implicaven ser un submís ‘àngel de la llar’. “Malgrat tenir sis fills, no vaig voler deixar d’estudiar. Amb l’ajuda de ma mare, vaig fer la carrera de Filosofia i lletres a l’antic centre de Son Malferit, que aleshores depenia de la Universitat de Barcelona. A la quarantena, quan els fills ja estaven surats, vaig començar a fer de professora d’Història al col·legi de Sant Pere. Al cap de poc temps ja n’era directora. Ho vaig ser durant nou anys”. Marcada per la història familiar, Rosselló no s’està de parlar de memòria històrica als seus alumnes amb Franco encara viu. També va ser de les primeres professores del centre que feu les classes en català. “A les parets del departament sovint hi apareixien pintades en contra del català com a protesta”.