Històries espigolades
Societat 09/04/2022

“Els falangistes varen matar l’arbre, però en varen deixar la llavor”

Els falangistes que es varen endur Antoni Frau i Sans varen viure sempre ben a prop de la seva família, els veien i els trobaven encara que no ho volguessin

Sílvia Portell
4 min
Antoni Frau i Sans en una imatge cedida per la família.

PalmaAntoni Frau i Sans va néixer al barri del Terreno de Palma l’any 1885. Es creu que, en casar-se amb Magdalena Planas, se n’anà a viure al barri de Santa Catalina. Allà varen néixer els seus dos fills, n’Antoni i en Ferran. Era impressor i secretari del Partit Socialista de Palma i president de la Federació Socialista del mateix barri de Santa Catalina.

Tenia una gran sensibilitat i passió per la cultura. De fet, fou director de teatre i de cors i l’apassionava la sarsuela. El seu objectiu era donar a conèixer la cultura i les arts escèniques a tota la població. Per a ell, fer arribar, compartir i acostar aquestes coneixements a les classes populars era gairebé una obligació. I amb cos i ànima es desvivia per posar a l’abast del poble la cultura del teatre i la música. Tenia una companyia de teatre pròpia que assajava i actuava al teatre de Santa Catalina i al del Terreno. 

Diuen d’ell que assistia al Montepio de Santa Catalina per acompanyar el doctor Albertí a passar consulta a les persones sense recursos. “El metge els curava el cos i el meu padrí, d’alguna manera, l’ànima”, diu la seva neta Rosalia Frau.

Detenció i assassinat

Poc després del cop d’estat del juliol del 1936, Frau va començar a sospitar que el seguien, que podia ser objectiu dels falangistes. Per protegir la seva família, va decidir deixar la feina i tota casta d’actes públics i gairebé no sortia de casa. Tenia por que la seva presència pública pogués comprometre altres persones. 

Malgrat totes aquestes precaucions, el 25 de novembre del mateix any 1936, a mitjan horabaixa, tres homes es presentaren a casa seva, al carrer d’en Mir, per endur-se’l. Eren dos falangistes veïns del barri del Terreno i un altre que vivia ben a prop de casa seva, a la plaça del Progrés.

Quan hi varen arribar, a la casa familiar s’hi trobaven el mateix Antoni Frau, la seva dona, la seva mare, una tia i un oncle seus i el seu fill petit, en Ferran, un infant que, en veure que els falangistes s’enduien son pare, s’hi aferrà amb totes les seves forces. Aquest gest no va frenar l’objectiu dels tres homes d’emportar-se’l, ans el contari: amenaçaren la família que si no desaferraven l’infant de son pare, se l’endurien a ell també. 

La seva dona, a la desesperada, va sortir darrere els homes intentant aturar-los. A un va aconseguir tocar-lo amb un cop de peu, i fins i tot va intentar aturar el cotxe negre on l’havien ficat. S’agafà a les manetes del vehicle i només es deixà anar quan els falangistes ja l’havien arrossegada per mitja plaça del Progrés.

Trobar-lo

Immediatament després que se l’enduguessin els tres homes, tota la família es posà a cercar-lo. Remogueren cel i terra per saber on havien duit Frau. No perdien l’esperança de trobar-lo viu, de tornar-s’hi a reunir, però no fou així.

Poques hores després que se l’enduguessin els falangistes, Antoni Frau i Sans fou trobat assassinat al cementeri de Palma. La família creu que fou una sort arribar-hi a temps per evitar que el seu cos es tiràs a la fossa comuna, una fossa que a hores d’ara encara es considera impracticable i molt difícil de poder obrir i recuperar tots els cossos que s’hi varen mal enterrar a l’època.

Frau i Sans va poder ser enterrat en una tomba familiar d’un oncle seu que era capellà. 

La transmissió familiar

La seva viuda, Magdalena Planes, des de l’assassinat d’ell, asseguren que envellí prematurament. Seguí la seva vida, però sempre més va ser una dona molt trista.

A la casa familiar, es procurava no parlar gaire de tot plegat. Els fills tenien una espècie de consigna de no parlar-ne fora de la llar. Una consigna que va passar també a les netes. Tot i que una d’elles, na Rosalia, des de molt petita va començar a saber detalls de la història, no en parlava amb ningú que no fos de la família. I ho feien seguint fil per randa les instruccions de la seva padrina, na Magdalena, que els demanava que no diguessin res a ningú, que ells no sabien res de la mort del padrí Frau i Sans.

No eren els únics que tenien por: alguns veïns en tenien tanta que els feien el buit. Altres, en canvi, varen voler fer costat a la família durant tota la vida. 

Els botxins

Com en molts altres casos, els assassins d’Antoni Frau eren coneguts de la família. De fet, un d’ells n’era pràcticament veí. Ho era i ho va continuar sent fins entrats els anys 70 del segle passat, quan va morir. No només l’havien de veure al barri, el veien també dins de la seva propia casa quan, com a tècnic de Gesa, hi acudia a fer les lectures del comptador de la llum. 

Deien d’ell els seus descendents que, poc abans de morir, aquest assegurava que se li apareixien tots els noms i cares dels homes que havia assassinat. 

L’herència

Antoni Frau va ser assassinat quan el seu fill gran tenia només 14 anys. Tot i aquesta curta edat, i les indicacions de no sortir-se mai del camí marcat, l’infant va seguir les passes del seu pare. Professionalment ho feu a la impremta, com ell, però a més a més, i des de ben jove, va dedicar el seu temps lliure al teatre i a la sarsuela. Per a ell, el seu pare va ser sempre un referent. 

Però amb el seu fill no va acabar la passió familiar pel teatre. A dia d’avui, el seu besnet, Xavi Frau, s’hi dedica professionalment i és una de les cares més conegudes de l’escena teatral de casa nostra. Per a la seva neta, na Rosalia Frau, aquest fet és una clara mostra que els falangistes “varen matar l’arbre, però en varen deixar les llavors”.

stats