LES FONTS per a un columnista són a tot arreu. Al carrer, a les pàgines del propi diari, a les notícies i articles que publiquen els altres mitjans, però també a la columna del costat. És un deure que tenc amb les persones que tuitegen més o menys sovint confessar que no una ni dues, sinó moltes vegades les seves paraules han estat la força necessària per afrontar la columna en blanc. El ritme de treball d’un mitjà de comunicació és molts de dies frenètic, com ha de ser per fer un seguiment de l’actualitat. Atents a la realitat propera, però també atents a la que reconeixem transcendent que ve de qualsevol punt del món, quan una aconsegueix asseure’s davant l’ordinador i obrir la caixa de text que li correspon, es veu obligada a aturar-se, a pensar en tot allò que ha vist, escoltat, llegit, i decidir què és el que més la mou a expressar-se i també què creu que hi té a dir. Aturar-se davant una columna en blanc, si no has tingut temps de pensar-hi prèviament, a vegades resulta fatal, és qualque cosa així com quan, rebentats, deim allò de “si m’assec, ja no m’aixecaré”. Per això, trobar-te al costat una columna com el ‘Vist al Twitter’ és un regal. Hi tens els temes que, durant el dia, han trobat més ressò. Hi tens, sobretot, l’opinió espontània que, sense desmerèixer la més reflexiva, moltes vegades és la més sincera i la més encertada (no hi ha ningú que tregui una frase al vol que no hagi fet ja niu al seu pensament, o almenys no és freqüent). Els vostres tweets són, sobretot els dies més esgotadors, la punxada per desenvolupar una idea o per discrepar-ne. O simplement, com avui, que llegir la piulada d’Emili Gené (“Soler deixa el PP que l’havia deixat a ell fa un munt de temps”) m’ha duit a escriure tot això. I agrair-vos els tweets de tot cor.