Escoltes que feren país

PalmaSer escolta marca una manera de viure la vida. Així ho considera Sebastià Vallbona, un excursionista entusiasta de 55 anys, natural de s’Alqueria Blanca. Té gravat en foc un dels moments clau de la seva formació: “Era el 25 de maig de 1986. Tenia 19 anys. Va ser el dia que vaig fer la promesa escolta seguint els postulats de l’artífex del moviment, el britànic Baden Powell: ‘Procurau deixar aquest món una mica millor de com l’heu trobat i, quan us arribi l’hora de la mort, podreu morir feliços pensant que no heu malgastat el temps, sinó que heu fet tot el que heu pogut’”.

El primer contacte de Vallbona amb l’escoltisme va ser a 18 anys: “De petit ja havia estat molt vinculat al món del lleure. D’adolescent vaig decidir fer-me seminarista. Aleshores m’enviaren al grup d’escoltes del col·legi Sant Josep Obrer de Palma. Allò va ser una gran descoberta. No era un moviment tan lúdic com el dels clubs d’esplai, però estava molt ben estructurat amb una metodologia amarada de filosofia humanista. Els seus tres principals eixos eren: fe, país i educació. Són els eixos que han determinat el meu compromís amb la cultura catalana”.

Un altre antic escolta de Sant Josep Obrer fou Bernat Sureda, de 69 anys, avui catedràtic de Teoria i Història de l’Educació de la UIB. El 2006, juntament amb Miquel March, publicà amb l’editorial Disset el llibre 50 anys d’escoltisme a Mallorca (1956-2006). “Tanmateix –assegura–, la llavor d’aquest moviment se sembrà molts anys abans. A final del segle XIX ja s’estengué per tot Europa i els Estats Units un corrent de renovació pedagògica anomenat Escola Nova. Tenia un caire elitista, ja que només s’aplicà en centres privats. S’inspirava en l’educació naturalista de Rousseau, que el 1762, en el seu famós llibre Emili o l’educació, apostava per donar plena autonomia d’aprenentatge als nins”.

Antiga vocació militar

Aquell nou corrent pedagògic agafà un nou impuls a final del segle XVIII arran de la Revolució Francesa, que concedí un major protagonisme a l’individu. “Amb la progressiva escolarització de totes les capes socials –continua l’investigador–, l’educació deixà de ser una simple corretja de transmissió de coneixements per passar a ser una eina perquè els nins poguessin desenvolupar les seves pròpies capacitats. Tot plegat coincidí, a principi del segle XX, amb l’eclosió de l’higienisme, que prestà especial atenció a la salut per combatre les altes taxes de mortalitat infantil”.

D’ençà de la Revolució Industrial engegada al segle XVIII, els infants de les grans ciutats s’havien convertit en una prioritat per a les institucions. “Eren víctimes –apunta el catedràtic– d’unes condicions d’insalubritat penoses. A més, desplaçats del món rural, els menors ja no podien anar tant per lliure. De sobte, es trobaren cenyits a uns horaris que imposava l’escolarització. Va ser aleshores quan sorgí la preocupació d’assegurar la socialització de la població infantil durant el temps lliure que els quedava fora dels col·legis”.

Enmig d’aquest context, el 1908 Robert Baden-Powell, un veterà general de l’exèrcit britànic de 57 anys, va fundar l’escoltisme, derivat de l’anglès scout (‘explorador’). Al cap de poc temps, la seva germana Agnes en crearia la secció femenina amb el nom de Guiatge. “En un principi –diu Sureda–, en l’ambient de tensió bèl·lica previ a la Primera Guerra Mundial, fou una eina per formar els joves en la defensa del país. D’aquí ve l’origen dels seus uniformes, insígnies i cerimonials tan característics. Ben aviat, però, el moviment va perdre aquesta vocació militar i es va concebre com un mètode per educar els futurs ciutadans en principis com l’autonomia personal, el respecte i la solidaritat. I la natura era el millor entorn on fer-ho”.

L’escoltisme no passà desapercebut als totalitarismes que es propagaren per Europa a partir dels anys vint: “Mussolini, Hitler i Franco el volgueren aplicar a les seves agrupacions juvenils. Els agradava la seva part de disciplina i d’exaltació dels valors patriòtics. Mussolini fins i tot va intentar captar per a la causa feixista la pedagoga Maria Montessori, la cap visible a Itàlia de l’Escola Nova. L’escoltisme, però, sempre rebutjà aquesta apropiació inadequada dels seus postulats”.

Eladi Homs

Els primers escoltes procedien de les classes mitjanes dels nuclis urbans. “Era una oferta de lleure –afirma l’investigador– que implicava un fort compromís per part de les famílies, que cada setmana havien d’estar pendents que els seus fills seguissin les activitats previstes. Aquest compromís era més difícil que es donàs entre els sectors més populars”. A Espanya, l’Església no trigà a interessar-se també per aquell moviment, que veia com un bon mitjà per fer proselitisme de la fe cristiana. Durant el franquisme només sobrevisqueren aquells grups d’escoltes que estigueren sota la seva protecció. Així, emparats per Déu, s’erigiren en el contrapoder del Frente de Juventudes, l’organització juvenil de la dictadura.

Durant aquells anys grisos, a Mallorca, l’escoltisme tingué un nom propi: Eladi Homs Zimmer (1922-1998). Era un català que el 1954 aterrà a l’illa per qüestions professionals. La seva passió pel món del lleure li venia de petit. El seu pare era Eladi Homs i Oller, l’ideòleg de la política pedagògica de la Mancomunitat de Catalunya, inspirada en Montessori i en les experiències de l’Escola Nova als EUA. “El fill –assegura Sureda– havia conegut l’escoltisme anterior a la Guerra Civil i havia col·laborat en la seva recuperació a la Catalunya de la postguerra”. El 1956 Homs Zimmer ja fundava a Palma el grup d’escoltes Ramon Llull. Dos anys més tard, la seva dona, Maria Ferret, també catalana, en creava la branca femenina, l’Agrupament Reina Constança. Aquell moviment, que progressivament fou unitari, possibilitant la mescla de nins i nines, tingué el suport entusiasta del filòleg Francesc de Borja Moll i la seva filla Aina. També hi hauria futurs dirigents polítics que es vestiren d’escoltes. Fou el cas de Maria Antònia Munar, d’UM, i Jaume Matas, del PP.

Aviat la lluita antifranquista suposà un problema per a l’escoltisme que acollia l’Església a les seves parròquies. “Alguns locals dels escoltes –apunta el catedràtic– s’havien convertit en espais de debat polític i social i cada cop era major la militància esquerrana dels seus membres. Això creà desconfiança entre sectors del clergat, que foren més exigents amb el compromís confessional dels scouts”. Aquell nou condicionant portaria a una escissió dins del moviment: “Els més laics, liderats per gent com Pere Carrió i Tomeu Quetglas, formaren els seus propis grups, els coneguts grups d’esplai. Alguns d’aquests grups es crearen amb l’ajuda de l’Obra Cultural Balear (OCB), fundada el 1962. Una altra de les seves motivacions per prendre un nou camí era aconseguir que el món del lleure també s’obrís a les capes més populars, com podien ser els immigrants”.

Can Tàpera

A partir dels anys setanta, el principal epicentre dels clubs d’esplai fou Can Tàpera. Aquesta finca, situada a la barriada palmesana de Sant Agustí, havia estat adquirida el 1929 per la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Balears, més coneguda com Sa Nostra. La intenció de l’entitat era convertir els terrenys, d’unes 38 quarterades, en un centre de colònies d’estiu per als nins més desafavorits. El 1936, però, l’esclat de la Guerra Civil truncà aquell projecte educatiu i el recinte passà a mans dels colpistes. No va ser fins al 1970 quan Sa Nostra recuperà l’administració directa del complex, ja equipat amb tota mena d’instal·lacions. Des de la seva obra social, recuperaria les antigues colònies d’estiu, aquesta vegada al servei dels clubs d’esplai.

Aquella nova etapa a Can Tàpera s’imbuí de l’esperit de renovació pedagògica impulsat per la primera Escola d’Estiu de Mallorca, que se celebrà el setembre de 1968 a imitació de les que es feien a Catalunya. Molts dels seus joves monitors acabarien sent docents. Un d’ells va ser el mateix Sureda. Idèntic camí seguí Sebastià Vallbona, avui professor del CIDE. El 1995, quan tancà el recinte palmesà, s’havia convertit en el monitor més veterà, amb 13 estius consecutius a les espatles: “S’hi respirava un ambient fantàstic. Cada setmana un centenar de nins de tot Mallorca es trobaven per viure una experiència única. Estava molt bé de preu perquè darrere hi havia Sa Nostra”.

Vallbona assegura que el moviment escolta i les seves variants són un complement imprescindible a l’educació de l’escola i de la família. “El problema –lamenta– és que avui cada pic hi ha menys escoltes. Abans, quan no hi havia l’actual explosió digital, els nins no sabien què fer els caps de setmana i a posta les famílies els apuntaven a un grup escolta o a un club d’esplai. Ara no els crida tant l’atenció perquè tenen massa distraccions. Els pocs que hi van és perquè solen tenir pares que de joves ho foren. Ara el món del lleure és més necessari que mai per sortir de la tirania de les pantalletes”.