Societat 27/02/2022

Meg Lowman: “A les escoles de negocis no ensenyen que els arbres ens mantenen vius”

7 min

L’ONU ha informat aquesta setmana que el món pot entrar en una crisi d’incendis forestals el 2050 perquè, com més baixa sigui la humitat, més llargues seran les temporades de focs, com hem vist a Roses fa pocs dies. Si hi ha una especialista mundial en arbres és la doctora en biologia Margaret Meg Lowman (Nova York, EUA, 1953), que ha estat a Barcelona convidada per l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Lowman, que es dedica a enfilar-se a la copa dels arbres, s’anomena arbornauta, igual com els anys 50, quan es va inventar l’equip de busseig, van aparèixer els aquanautes, i els anys 60 els astronautes. Lowman desprèn aquella vitalitat jovenívola dels sèniors nord-americans que a la setantena encara continuen a la recerca de finançament per als seus projectes i que no perden l’ocasió de promocionar la seva marca personal. I sempre tenen una floreta a punt: "Em sento molt afortunada de ser a la ciutat de Gaudí, l’expert mundial en arbres de pedra".

Què hi ha a la copa dels arbres?

— Encara que sembli mentida, la meitat de les espècies del planeta viuen a les copes dels arbres. Així que, si les explores, segurament hi descobriràs moltes espècies noves, perquè gairebé ningú les ha explorat abans.

Quina va ser la seva hipòtesi quan va començar a enfilar-s’hi?

— Jo era una nena que construïa cases als arbres, m’hi enfilava sempre. De petits, ja se sap, tots tenim aquesta fase, però de més gran vaig fer la meva investigació doctoral sobre els arbres perquè tenia curiositat per les fulles com a fàbrica d’energia, i per saber quantes n’hi ha, com estan estructurades i potser les preguntes que s’hauria fet Gaudí: hi ha milions de fulles? Viuen un any, dotze o quant de temps? I quan vaig pujar a un arbre per mirar les fulles, hi vaig veure bestioles per tot arreu, menjant-se-les. I totes aquestes criatures em van sorprendre. I això em va portar a descobrir, juntament amb altres col·legues, que hi ha moltíssims éssers que viuen a la copa dels arbres, en un entorn de gran concentració d’espècies. És com anar a l’àtic de l’edifici, oi? I totes les festes són allà dalt.

Com s’ho fa per arribar al cim?

— Espero que la meva mare no m'escolti ara [riu]. Al principi vaig cosir-me un arnès amb algunes corretges de cinturons de seguretat i vaig fer una fona amb un tros de metall per poder passar una corda per l’arbre i després estirar-hi una corda d’escalada. Amb els anys he fet servir globus aerostàtics inflables, que són estructures molt útils, i hem construït uns senders molt bonics a les copes dels arbres, muntats sobre fustes perquè hi puguis caminar i aconseguir veure totes les bestioles i les fulles d’una manera molt segura. I ara tenim drons d’alta tecnologia d’imatges per satèl·lit que són útils, però mai et donen el nivell de detall que ser-hi tu mateix.

Com és construir una passarel·la a la copa d’un arbre?

— La primera passarel·la que vaig ajudar a dissenyar va ser a Queensland, a Austràlia. Estava ensenyant a un munt d’estudiants i de voluntaris a enfilar-se als arbres amb les cordes, treballàvem en un allotjament turístic ecològic i el propietari es va posar nerviós: “Meg, si aquesta gent cau de la corda tot serà culpa meva”. Ens vam asseure amb una ampolla de bon vi australià a la taula i ens vam dir: “¿I si poguéssim fer un sender a través de les copes dels arbres perquè la gent pogués caminar entre les fulles i no hagués de grimpar per la corda?” I vet aquí el primer disseny, del 1985. Tenia uns 90 metres de llargada, la forma era triangular i era preciosa. I ara n’estic construint més arreu del món, des de l’Àfrica fins a l’Amazones. Estem construint-ne una a Madagascar, a Alemanya... M’encantaria construir-ne una als afores de Barcelona.

¿Podria esmentar un parell de les vivències més sorprenents que ha viscut dalt dels arbres?

— En aquesta passarel·la d’Austràlia hi vaig veure les precioses roselles carmesí australianes i coales i tot, els teníem cara a cara. Perquè els animals de les copes dels arbres no s’espanten dels humans perquè, òbviament, no s'esperen que hi siguem, així que és un lloc meravellós per veure’n molts de prop. He vist moltes aus fabuloses menjant-hi cucs, fins i tot lleopards menjant-hi les preses. Ja li dic que és un lloc força concorregut.

Així que els animals se senten segurs a la copa dels arbres...

— Sí, i suposo que els nostres avantpassats també, els primats potser se senten més segurs a la copa dels arbres perquè arran de terra hi ha molts més depredadors. Jo anomeno la vida a la copa dels arbres el vuitè continent, perquè hi pots trobar el 50% de les espècies, la majoria de les quals no hem vist mai abans. És un lloc nou per descobrir. Estem explorant on ningú ha estat abans. I li puc prometre que si s'exploren les copes dels arbres de fora de Barcelona, hi haurà nous descobriments. Podria ser extraordinari. Fins i tot a Amèrica del Nord porto els estudiants als roures i pins, que són molt comuns, i tots hi descobreixen noves espècies.

Què ens diuen els arbres?

— Els arbres són una màquina fabulosa que pot viure sense nosaltres. Prenen diòxid de carboni, donen oxigen, nodreixen milions d’espècies, estalvien aigua, produeixen energia. Quin problema tenim? Miri, al llarg de la meva vida [uns 70 anys] la meitat dels arbres del món han estat talats, així que és un moment força aterridor per als nostres fills i nets. Hem de salvar els arbres, hem de plantar arbres, però també hem de salvar tots els arbres grans. Els més grans del bosc són realment importants, perquè són els que fan la major part de la feina.

Ara els arbres han de lluitar contra la desforestació i el canvi climàtic.

— Els arbres s’adapten molt ràpidament a les sequeres llargues i a la pressió de la calor extraordinària, per la qual cosa de vegades perden les fulles i les arrels es moren i, a sobre, les activitats humanes els pressionen molt. Hem de pensar més en protegir els arbres, perquè és com protegir les nostres galeries d’art preferides. Si tombem els arbres, eliminem la gran biblioteca genètica. Què ens passa ara? Que l’ecosistema no té humitat. Ho explico així als meus alumnes: “Si tens una esponja amarada d’aigua i la deixes tota la nit, quan el llevis al matí continuarà molla. Però si la talles en cent bocins, s’assecarà en deu minuts”. I el mateix passa amb el bosc. Hem tallat el bosc a trossos, per la qual cosa cada tros aïllat és més sec perquè els arbres mantenien la humitat junts. Per això tenim molts més incendis forestals.

Doncs no és un futur gaire falaguer.

— Sí, estic molt deprimida perquè sense arbres no podem sobreviure. I el problema és que la majoria de la gent no n'és conscient. A les escoles de negocis no ensenyen que els arbres ens mantenen vius.

On estan sent més agredits, els arbres?

— A l’Amazones, que és el bosc més important del món perquè hi creixen el 50% dels nostres grans arbres. Però hi ha força països dels quals no sentim a parlar: Etiòpia té menys del 3% dels seus arbres i Madagascar també, o sigui que els preciosos lèmurs, aquests animals tan bonics d’ulls grossos, també estan amenaçats perquè necessiten els arbres per poder continuar vius. És difícil recuperar tots aquests animals un cop el bosc ha desaparegut. En el cas de l’Amazones, podrien passar milers d’anys no només per recuperar els arbres, sinó també per recuperar tots els animals que hi vivien.

Els arbres es comuniquen?

— Són grans comunicadors. Tenen sistemes d’arrels que es connecten per compartir aigua i nutrients. Tenen fulles que emeten substàncies químiques volàtils quan els insectes els ataquen, i envien missatges als altres arbres: “Compte, els insectes són aquí!” I aleshores tots produeixen substàncies químiques que protegeixen les fulles.

Què creu que podrien dir uns arbres plantats en una avinguda d’una gran ciutat?

— Probablement diuen: “On és el sol? Només tenim llum solar dues hores al dia”. I també: “On són tots els ocells i les bestioles que haurien de viure a les nostres copes?”

Pateixen, els arbres de les ciutats?

— Sí i no. Les palmeres són una bona elecció per plantar als carrers perquè creixen força ràpid. Són força senzilles. De fet, no són arbres. Són herbes grans. Però alguns arbres tindrien més problemes per créixer a les voreres, perquè no tenen prou aigua per a les arrels i perquè moltes espècies creixen millor envoltades d’altres arbres. Per a algunes espècies és força difícil créixer soles. Però si es planten els arbres adequats, és meravellós per a la gent de la ciutat sentir el preciós aire de l’ombra dels arbres. Alguns terrats podrien ser bonics amb grans testos d’arbres, potser es podria obtenir mel de les abelles, es podria aconseguir una vegetació preciosa. És només una idea, però potser es podria fer un concurs de boscos als terrats.

Les cases de fusta són el futur?

— Hi ha moltes oportunitats per a l’explotació sostenible de la fusta i hi estic molt a favor, però el que no faria és talar els últims grans arbres nadius. Si som curosos amb el planeta i pensem en la generació vinent, podem continuar extraient fusta de manera sostenible. La fusta és un material meravellós que continuem necessitant.

Fent recerca sobre vostè he llegit el següent: “Ha portat una vida d’exploració científica mentre criava els seus dos fills, Edward i James Burgess”. No crec que hagués trobat un article com aquest si es tractés d’un científic home.

— És veritat. Era l’única noia al meu programa de postgrau, i sovint era l’única dona entre cinquanta homes en expedicions al Camerun o Etiòpia. Passa que vaig ser mare soltera durant força temps i de vegades portava els meus fills als viatges, que, per cert, eren els millors ajudants, perquè trobaven bestioles, tenien bona vista i s’enfilaven molt bé pel tronc i per les branques, i això va fer les expedicions més divertides. A mi em va ajudar a entendre els arbres a través dels ulls d’un nen, i molts col·legues van començar a portar-hi els fills també. Potser per això vostè ha trobat aquesta referència. Ara intento ser un model per a les nenes, perquè crec que tothom necessita tenir dones grans a qui admirar.

stats