Ramon Mulet: “No volia morir, el que volia era deixar de patir i no trobava altra sortida”

Funcionari i membre d’AFASIB que va intentar llevar-se la vida 

La seva vida podria haver acabat quan tenia 28 anys. Ara, Ramon Mulet mira enrere i sent alegria i agraïment pels 20 anys que han passat després d’aquell dia i els que li queden per viure. Aquest funcionari i membre de l’AFASIB, l’Associació de Familiar i Amics per Suïcidi de les Illes Balears, fa una crida a visibilitzar aquesta problemàtica i a posar recursos per prevenir-la.

Com d’important és la prevenció del suïcidi?

Les xifres són les que són: el doble de morts que per accident de trànsit. Si grates en el teu entorn, segur que hi ha una persona amb una conducta suïcida. Es destinen recursos per a la prevenció dels accidents de trànsit i per lluitar contra la violència de gènere, cosa del tot necessària, però no entenc que no se’n destinin per prevenir el suïcidi. Moltes persones que es troben en aquesta situació no tenen suport o no saben com encarar el que viuen i passen per un mal moment que no veuen que s’espassarà.

Quina va ser la vostra experiència?

La meva experiència és doble. Fa poc més de dos anys vaig perdre un dels meus familiars per suïcidi i em vaig adonar de la necessitat d’orientació a les famílies que passen per aquesta situació. També ho vaig viure en primera persona quan tenia 28 anys. Estava feliçment casat i la meva dona va decidir prendre un altre rumb. Això em va desfigurar tota la vida i vaig entrar en la dinàmica de la depressió. Al principi plorava molt tot el dia. No acceptava la realitat. Arribava a casa i estava sol, intentava animar-me amb uns i amb altres. D’ençà que vaig començar fins que vaig intentar llevar-me la vida, varen passar tres o quatre mesos.

Com va ser aquell dia?

Vaig escriure una carta de comiat per als meus pares i els meus germans, perquè vaig pensar que no podia continuar així. Deia que em sabia greu, que els estimava i que no havien de culpabilitzar-ne la meva ex, que jo no ho feia. Record que no volia morir, el que volia era deixar de patir i no trobava altra sortida. No desitj ni al pitjor dels meus enemics un dia de depressió com el d’aquells tres mesos. El que és impressionant és que quan vaig deixar d’escriure la carta, vaig desconnectar. Es va produir un bloqueig, fins que em vaig veure a punt de llevar-me la vida. Vaig aturar de cop i em vaig dir: què estic fent? Jo no vull morir-me, i em vaig posar a plorar desesperadament.

I llavors?

Vaig prendre consciència del que anava a fer i vaig pensar en la meva família. L’endemà, vaig començar a anar al psicòleg i vaig seguir un tractament farmacològic. D’això, en fa vint anys. Ara estic molt bé, no he tingut cap conflicte, ni depressió, ni recaiguda, ni res de res.

Com va ser el procés per tirar endavant?

Va durar dos anys. Per sort, vaig tenir el suport de la família i dels amics. Vaig seguir el tractament i tenia una feina que m’apassionava. Al cap de quatre mesos, el meu germà i després un amic varen venir a viure a casa amb excuses que jo em creia, perquè, malgrat que jo no havia explicat res, em veien malament. Tenir-los allà i que em diguessin bon dia al matí va ser un matalàs molt important. Quan ja vaig estar bé, volia tornar a viure sol. I des d’aleshores, els darrers vint anys els he gaudit moltíssim. Perdre’m el benestar que he tingut en tots els aspectes de la meva vida hauria estat una pena immensa. La vida té tant valor i bellesa que sé que vull viure fins a 100 anys.

Com vàreu conèixer AFASIB?

Em vaig assabentar de la seva existència per una conferència al mes de març. Ja havien passat vint anys del meu intent, però el suïcidi del meu cunyat em va fer pensar que alguna cosa havia de fer. Ell era una persona molt alegre, però en quatre o cinc mesos va caure en un procés de depressió. Es va intentar tractar, però no va ser suficient. No som conscients de la dimensió que té aquest tema. La meva dona ha parlat molt amb mi i ho ha pogut integrar. Són moltes les famílies que queden destrossades i, per això, és important l’associació.

Què cal fer perquè la gent no arribi fins a aquest punt?

Cal parlar. Com que sembla que el suïcidi no existeix, si hi ha una persona que té els indicadors que et farien sospitar, no ho saps. També ha de parlar la gent que ha passat per aquests processos, però, com m’ha passat a mi, quedes dins de la closca. Jo he tardat deu anys fins que ho he explicat. Cal posar el tema damunt la taula i explicar que és més freqüent del que sabem i que és molt important cercar ajuda professional quan no et sents bé i lluitar per una millora dels recursos.

Fins on arriba l’estigma?

Quan una persona mor després d’un càncer llarg, la gent diu que ha lluitat, que és un campió, i tot són lloances. De les persones que se suïciden no se’n parla així ni prop fer-hi, i hi ha gent que pateix molt, amb una depressió de mesos o d’un any, i que ha intentat trobar sortida amb tota la seva ànima fins al final. En els dos casos la persona ha lluitat dia a dia, minut a minut, i el desenllaç és el mateix: la mort. També hi ha molt d’estigma amb la salut mental, amb els psicòlegs, etc.

Hi ha relació amb el tipus de societat en la qual vivim?

En les societats industrials, capitalistes, hi ha més suïcidis que, per exemple, a l’Àfrica. Vivim en una autèntica fal·làcia, que és la felicitat. Per mi s’ha de desmitificar, perquè no existeix. El paradigma ha de ser el benestar. N’hi ha de diferents: l’emocional, l’econòmic, el laboral... Si tens un mínim cobert, ja pots funcionar. Però, com que ens venen que hem de ser feliços, l’índex de frustració és enorme. Estam programats per sobreviure, no per ser feliços. Jo puc tenir un mínim de benestar, la feina em va bé, la parella no tant o no en tenc, però tenc un benestar. A partir d’això, visc i sobrevisc. Però si pretenc que tot em vagi fantàstic i no és així, hi ha pel·lícules mentals que et poden dur a la depressió.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF