Maria Magdalena Brotons: “Es mira la UIB com si no tingués res a veure amb la societat, i n’és el reflex”

PalmaDes del juny passat, és vicerectora de Projecció Cultural i Universitat Oberta de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Maria Magdalena Brotons Capó (Palma, 1972) ha dedicat la seva vida professional a la docència –com a professora que és del departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la UIB–, però també a la investigació i difusió de la cultura, especialment en els àmbits de les arts plàstiques i del cinema. Ens reunim al seu despatx, a la Riera de Palma, per conèixer les relacions entre cultura i universitat.  

Quin lloc diríeu que ocupa la cultura a la UIB?  

— Als estatuts de la nostra universitat, la cultura és la tercera pota, juntament amb la docència i la recerca. Si parlam de la projecció cultural –que és la responsabilitat que tenc–, entenc que les activitats d’aquest vicerectorat han d’anar relacionades amb la recerca que es fa a la UIB. Hem de contribuir a donar difusió a tot aquest coneixement de manera divulgativa, generant pensament i debat al voltant. La UIB és una font de cultura. I em referesc a cultura en tots els àmbits. Per cultura no entenc l’art o la literatura, que també.  

Gairebé sempre es lliga la cultura als estudis d’Humanitats. Vós mateixa sou doctora en Història de l’Art i professora universitària d’aquesta matèria.

— La veritat és que passa això. Sembla que s’ha entès que la cultura havia d’estar associada a les Humanitats, però jo no ho compartesc, de cap manera. La meva intenció és col·laborar a difondre tota la recerca que es fa en qualsevol camp del coneixement dels que hi ha al campus, ja sigui biologia, física, matemàtiques… No cal dir-ho, la ciència també és cultura.

I quin pes cultural té la UIB entre la societat?

— Qualsevol referència que facis a la cultura de les Illes, d’una manera o una altra, hi ha coneixement que surt de la UIB. En quasi totes les activitats culturals hi trobam implicats titulats nostres. Ara bé, sovint es fa difícil la connexió entre el que es fa al campus i la societat. Hem d’intentar tenir una relació més intensa. 

Què estau fent per treballar en aquest sentit?

— Ben aviat els estudiants de grau tindran el passaport cultural, una targeta amb un codi QR personalitzat que podran validar cada pic que assisteixin a una activitat cultural no acadèmica –un concert, una obra de teatre, una conferència... Això els farà sumar punts, i cada ics punts sumats es traduiran en un crèdit, fins a un màxim de sis crèdits per carrera de grau, és a dir, màxim una assignatura. La intenció és promoure la formació transversal i la participació activa de l’alumnat. La meva experiència anterior en gestió cultural –des de fa 15 anys col·labor amb el cicle de Cine d’autor– és que és difícil que els alumnes participin en activitats que no els compten. Facem que els comptin.

No haurien de tenir interès a formar-se al màxim?

— Tot ha canviat molt. Quan jo estudiava, si m’interessava una conferència, no anava a classe. Amb el pla Bolonya, l’ensenyament més pràctic “obliga” a assistir a classe. També hi ha una mentalitat més finalista d’anar a aprovar les assignatures, per això crec que si tenen un al·licient potser seguiran més les propostes culturals. Si això serà així o no, ho podrem avaluar un any després d’haver posat en marxa el passaport cultural.

En quines altres línies treballau?

— Preparam una sèrie d’activitats relacionades amb cultures del món, per obrir el coneixement de cultures que no siguin l’occidental. Ara bé, eminentment la UIB ha de fer activitats al voltant de la nostra cultura. Si l’any que ve és el 50è aniversari de Can Lis d’Utzon o el centenari de Costa i Llobera, aprofitarem aquestes efemèrides per fer activitats al voltant.

Quina escletxa li queda a la UIBen l’acció cultural que no facin altres institucions? 

— Entenc que la universitat no és un centre cultural. Hi ha activitats que ja fan altres espais i que no han d’estar en la nostra línia. No tenim estudis de Belles Arts, així que crec que no hem de fer exposicions si no és un projecte molt especial i puntual. Si m’he presentat és perquè tenc ganes de fer coses diferents de les que es feien. No em vull limitar a acceptar propostes de fora, hem de ser propositius. I establir llaços culturals, col·laborar amb altres entitats, com el conveni que hem signat amb la Fundació Toni Catany. El dia que el Centre Internacional de Fotografia sigui una realitat, podrem fer-hi coses, com en feim amb la Fundació Mallorca Literària i la Fundació Joan March.

Quin pressupost teniu per a projecció cultural?

— No ho sé. Ara tenc el romanent del vicerectorat anterior. El pressupost nou s’està treballant ara.

La presència del català a les classes de la UIB dona dades preocupants. Què en pensa fer aquest rectorat?

— Intentarem incentivar que l’ensenyament sigui en català, però hi ha llibertat de càtedra, com sabeu. No es pot obligar a fer classes en català. A més, hi ha una internacionalització dels estudis a través d’Erasmus, ens arriben estudiants estrangers i molts diuen que desconeixien que aquí es parla el català. I m’ho crec, que ho desconeixen… Llavors, la situació és complexa.

No es pot informar que la llengua pròpia és el català?

— Es requereix una tasca constant de comunicació dels coordinadors d’intercanvis d’alumnes. En tot cas, jo als Erasmus els faig classes en català i mai no he tingut cap queixa, mai, de cap alumne. S’ha d’incentivar els professors, però jo en docència no tenc competències. Les activitats culturals les feim en català.

Els universitaris avui tenen un posicionament menys polític? 

— És un error pensar que la UIB és un bolet que creix al quilòmetre 7,5 de la carretera de Valldemossa. Es mira la UIB com si no tingués res a veure amb la societat, i n’és el reflex.

La universitat no intenta transformar la societat?

— Aquesta és la voluntat. Consider que la meva feina és intentar transformar-la a través de la cultura, cosa que necessita molta persistència durant molt de temps. No crec que sigui fàcil, però ho intentarem.