Antoni Llabrés Fuster: “Per primera vegada, un servei vetlarà pels drets lingüístics dels ciutadans de les Balears”

PalmaAntoni Llabrés Fuster (Palma, 1968) ha estat professor titular de Dret Penal a la Universitat de València (UV) durant molts anys. Fa poc, s’ha incorporat a la Universitat de les Illes Balears, al Departament de Dret Públic. Va ser director del Servei de Política Lingüística de la UV. Ha dirigit un Vocabulari de Dret i ha traduït al català el Codi Penal.

De què parlam quan parlam de drets lingüístics?

Els drets lingüístics són drets subjectius dels ciutadans reconeguts per un marc legal. No se’n pot parlar en abstracte. Depenen de l’estatus jurídic de la llengua en un ordenament jurídic determinat. La declaració d’oficialitat és el màxim nivell de reconeixement legal possible. Quan una llengua és reconeguda en una constitució i declarada oficial, automàticament se’n deriven drets.

Quins són?

El dret d’ús: els poders públics et garanteixen l’ús de la llengua sense por de represàlies ni coaccions; el dret d’aprenentatge: els poders públics han de posar mitjans al teu abast perquè puguis aprendre la llengua, i el dret d’opció lingüística davant les administracions públiques, que és el dret de poder dirigir-me a l’administració en la meva llengua de preferència i de ser atès o correspost per part de l’Administració també en la meva llengua de preferència.

La situació del català, tant a les Balears com a l’estat espanyol, és problemàtica o està problematitzada.

La comunitat lingüística catalana està fragmentada en estats i en comunitats autònomes. Els nivells de reconeixement legal, per tant, són diversos, des del no reconeixement del català a la Catalunya Nord dins l’estat francès fins als diferents nivells de reconeixement dins l’estat espanyol -els 70.000 catalanoparlants de l’Aragó tenen menys drets que els de Catalunya. I després hi ha els catalanoparlants d’Andorra, que gaudeixen dels màxims drets perquè el català hi és l’única llengua oficial.

El castellà és un factor determinant.

Aquí partim d’una posició de desigualtat entre llengües. El català no gaudeix d’una oficialitat plena, la seva és una oficialitat devaluada. El règim entre català i castellà és asimètric. La Constitució només preveu el deure de coneixement del castellà, i la interpretació restrictiva que el Tribunal Constitucional ha fet del model lingüístic constitucional ha impedit que els estatuts d’autonomia puguin preveure un deure correlatiu envers les altres llengües. Aquesta diferència jeràrquica a favor del castellà en relació amb les altres llengües també es deu a l’abast territorial divers de l’oficialitat. Els ciutadans no poden adreçar-se als òrgans constitucionals i altres organismes amb seu a Madrid en la resta de llengües, a diferència del que passa en altres estats plurilingües com el Canadà i Bèlgica. Les Corts Generals, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional mantenen un funcionament monolingüe.

El supremacisme castellà ho condiciona tot.

El problema fonamental és el model lingüístic constitucional de l’estat espanyol, que les poques vegades que ha assumit la diversitat lingüística ho ha fet de mala gana. Per a l’Estat, la diversitat lingüística és una nosa. Això és així avui i també ho era durant la Segona República. Els dos únics moments històrics d’aquests darrers 300 anys en què hi ha hagut un cert reconeixement de la diversitat lingüística han estat dos moments de canvi de règim. Es venia de dictadures militars en què la persecució de les llengües no castellanes havia estat molt intensa i l’acceptació del plurilingüisme es feia quasi inevitable. Des de fa uns anys, l’Estat està tornant cada vegada més a la seva posició natural respecte de les llengües no castellanes, una posició d’acceptació resignada de la realitat plurilingüe -en el millor dels casos- i d’hostilitat -massa sovint.

La creació de l’Oficina de Drets Lingüístics quins efectes tindrà?

Per primera vegada en la història, disposarem d’un servei dedicat específicament i exclusivament a vetlar pels drets lingüístics dels ciutadans de les Balears. És cert que no té capacitat sancionadora i té una naturalesa d’intermediació, però pel que s’ha vist en altres països, aquestes oficines són efectives només pel fet d’existir i actuar. És clar que tenim els límits que tenim, i més en el sector privat, d’on arriben moltes de les queixes i on gairebé no hi ha drets lingüístics reconeguts -excepte els propis de qualsevol consumidor de no ser discriminat en l’accés a productes i serveis.

Digueu-me un efecte clarament positiu i perceptible de l’Oficina.

És una eina que dona seguretat lingüística al parlant. El ciutadà necessita saber que si els seus drets lingüístics són vulnerats en la seva interacció amb l’Administració o amb altres ciutadans, hi haurà una reacció institucional que reforçarà la seva tria de llengua. Només per això, ja paga la pena la seva creació.