Societat 25/09/2022

Les emergències sanitàries, des de dins: així és un dematí amb el 061

Acompanyam una de les unitats de suport vital avançat de què disposa el SAMU, un servei que enguany compleix 30 anys

4 min
L'equip del SAMU  a punt de traslladar el pacient a Son Espases.

PalmaSona l’avís a l’aparell: “Home de 54 anys, convulsions” i l’adreça exacta on s’haurà de desplaçar l’equip. “Rebut”, respon José Alberto Franco, tècnic d’aquesta ambulància. Són les 8.30 h i està berenant a la terrassa d’un bar prop de la central de coordinació del SAMU061, juntament amb la metgessa Yolanda Grajera, l’infermer Sergio Martínez i l’estudiant de Medicina que avui els acompanya, Paula Castillo. Els cafès acaben d’arribar a la taula quan arriba l’avís. Des de llavors, les presses i la concentració ho mouen tot: beuen uns glops de les tasses mentre recullen les coses i corren cap al vehicle. Llums, sirena, i en marxa. Aquesta és una ambulància de suport vital avançat, que s’encarrega de les emergències vitals. Sempre formen l’equip un tècnic, un metge i un infermer.

“El que ens preocupa és arribar ràpid, sobretot a les patologies en què el temps és fonamental: infarts, ictus, accidents de trànsit...”, apunta Grajera. En aquests casos, hi ha el que s’anomena ‘l’hora d’or’, durant la qual, “si no es fa res, augmenta molt la morbimortalitat”, continua la metgessa. El temps d’arribada depèn de si la cridada és a Palma o la Part Forana, la dificultat per accedir al lloc, però la mitjana està en devers 8 minuts a Ciutat i entre 15 i 20 min als pobles. També preveuen com a ítem de qualitat estar menys de dos minuts des que la central rep la telefonada fins que són dins l’ambulància llestos per anar-se’n.

En aquest cas, en pocs minuts han arribat al domicili. Un primer pis a què els sanitaris han pujat amb tot l’equipament. Entre els essencials: un maletí amb material per atendre tot allò relacionat amb l’aparell respiratori, un altre de medicació, la botella d’oxigen i el monitor desfibril·lador. Quan arriben el pacient ja no convulsiona, però continua estirat al llit, molt confús. És epilèptic. “Què ha passat? Com es diu?”, li demanen repetidament els professionals, però l’home manté la mirada perduda i no respon. És la seva mare, ja anciana, qui en dona una mica més d’informació. Diu que ha mogut frenèticament els braços entre cinc i deu minuts, que creu que pren la medicació (però la metgessa no n’està segura perquè la capsa està gairebé plena) i que el darrer episodi va ocórrer fa dues setmanes. Grajera decideix fer una primera intervenció in situ, amb una analítica, i traslladar-lo a Son Espases. Desmunta el mite que sempre s’ha de marxar ràpid: “Això no és un ‘carrega i corre’. El nostre objectiu és que el pacient surti de la situació crítica, estabilitzar-lo i dur-lo en les millors condicions a l’hospital”, concreta.

José Alberto Franco condueix l’ambulància cap a l’hospital. Fa més de 25 anys que s’hi dedica. Va començar als 16 anys (“era un nin!”, diu) i en tot aquest temps ha “vist de tot”. Assegura que hi ha casos que no s’esborren mai, “sobretot el primer mort”. Ara, els vehicles duen una equipació puntera, però quan va començar recorda que no disposaven ni de cadires per davallar el pacient i duien llençols com a cinturons. “Ha evolucionat moltíssim, ara a la pública estam bé”, valora. Circula amb els llums d’emergència, però no corre, perquè el pacient està estable i no fa falta més velocitat:“Allò primer és arribar i arribar segurs”.

El tècnic José Alberto Franco i l'estudiant de medicina Paula Castillo durant la guàrdia.
L'equip preparant el trasllat del pacient, després de la intervenció al domicili.

Filtratge i coordinació

Darrere del que tothom veu –l’ambulància corrent per salvar una vida– hi ha una plantilla de més de 700 treballadors que es coordinen perquè s’arribi a temps i amb els recursos adequats. “Tots els llocs són importants”, recalca Grajera. Primer, els telefonistes reben la cridada i fan el primer contacte amb un qüestionari bàsic per saber la situació i el lloc. En situacions crítiques, no sempre és fàcil. “Depèn molt de l’alertant: ens trobam des del que et diu que ‘ho he vist, però no m’he aturat’ i el que no s’hi vol apropar fins al familiar, que sí que et dona més informació”, detalla l’infermer Sergio Martínez. La cridada també passa al metge o infermer regulador i, segons el tipus de demanda, els locutors activen una unitat o una altra. Tot això, en qüestió de segons o minuts. Des que es va posar en marxa el 061 –enguany fa 30 anys–, el servei s’ha expandit molt. Per exemple, el 1997 varen rebre 144.423 telefonades, i el 2020 es varen superar les 780.000.

Yolanda Grajera va entrar fa 11 anys i des del primer moment va saber que aquest era el seu lloc –una vocació que es fa evident quan una la veu en acció. La metgessa remarca la formació constant, l’experiència i una bona condició física com a claus indispensables per a aquesta feina. I reclama que les emergències i urgències siguin, per les seves peculiaritats, una especialitat mèdica. Ella té l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, però la feina a la Primària “no m’acabava d’omplir: realment volia veure patologies i a la consulta potser eren un 10% de tot el que veia”, recorda. El més gratificant és “veure que això que fas té una repercussió immediata. Veies que estava anant molt malament i ets capaç de reconduir-ho”, apunta. Altres vegades, ha d’acceptar que no és possible: “Saps que per molt que facis i et rompis el cap, no anirà bé. I això es queda. Ho dus a la motxilleta”.

stats