Tomeu Canyelles: “Les drogues no només han estat materialment accessibles a les Balears, ho han estat culturalment”

Palma“L’estudi de les múltiples expressions de la marginalitat a les Balears és un terreny poc transitat des de la perspectiva històrica”, diu l’historiador Tomeu Canyelles (Pòrtol, 1984) a l’inici del seu darrer llibre, on confirma la seva voluntat de capgirar aquesta tendència. Amb Cavalcar l’abisme: la cultura de la droga a les Illes Balears (Lleonard Muntaner), recorre la història recent –i no tan recent– de l’Arxipèlag a partir de l’impacte que hi han tingut substàncies com la cocaïna, l’èxtasi i l’heroïna, en els àmbits econòmic, social i cultural.

D’on us ha sorgit la voluntat d’investigar aquesta qüestió? Ve d’un dels vostres llibres anteriors, Ahir enterràrem un nin a Ciutat, dedicat a José Esteves de la Concepción –més conegut com Chocolate, considerat el primer mort per sobredosi a Mallorca?

— Sí, és clar. Encetar aquella història va ser revelador per mi, perquè implicava parlar d’una Mallorca de la qual ningú m’havia parlat mai. Em vaig adonar que molts d’aquests episodis no havien estat mai radiografiats, o que se’ls considerava fins i tot menors, i vaig pensar que valia la pena gratar-hi més. Fa dos anys vaig ser beneficiari d’un ajut de l’IEB d’investigació, que he dedicat a treballar sobre la crisi de l’heroïna a les Balears, i que d’alguna manera també es complementa amb aquest llibre que surt ara, que ofereix un marc més general, un context.

Un context vinculat a un tema que generalment és tabú, tot i que al llibre queda clar que té repercussions econòmiques, socials i culturals.

— He volgut entendre els mecanismes que hi ha al voltant de la droga i que no només tenen a veure amb el consum, ni de bon tros. Els nascuts als anys 80 hem tingut tota la informació des del principi, però m’interessava explorar les lògiques que hi havia darrere de tot això.

Com per exemple?

— Des de com arriba la droga fins aquí, les grans xarxes que duen determinades substàncies a les Illes, fins a l’impacte que té en les diferents classes socials: des de les elits que consumeixen a la recerca d’una determinada idea de cosmopolitisme, fins a les dinàmiques que s’estableixen quan s’escampa entre les classes desfavorides. A les Balears, com a bons mediterranis, som molt bons per no parlar de certes coses i construir grans silencis, però per mi tot això té una repercussió en la nostra història com a poble que no podem ignorar.

Al vostre llibre queda molt clar que les Balears tenen una història particular, en relació amb la cultura de la droga.

— És que l’impacte real de les drogues no ve del fet que fossin accessibles materialment, a les Illes, també ho eren culturalment. Parlam d’una economia expansiva, d’un circuit de discoteques, de molts doblers implicats. Perquè no hem de perdre de perspectiva que certes drogues comencen a escampar-se primer per dalt, a les Balears, i després van baixant, i és aquí on sorgeix el conflicte. La cocaïna i l’heroïna no eren cap problema mentre afectaven només les elits, que podien pagar-se tractaments o partir a la Península. El problema és quan arriba a les classes baixes i es genera una sensació d’inseguretat i de descontrol que acaba d’esclatar amb l’alarma de la sida.

Així i tot, de la crisi de l’heroïna encara queden moltes pàgines per escriure: és un tema que encara ara és molt incòmode.

— I que genera molta sensació de culpabilitat. Molta gent no me n’ha volgut parlar, i jo ho entenc, però és que fins i tot és difícil posar-hi xifres: les que tenim ens diuen que hi havia 3.000 heroïnomans el 1985 i que, presumiblement, havien arribat a 5.000 el 1987. Però quants varen morir a causa d’això? Quants n’han patit seqüeles tota la vida? Les agulles han estat molt demonitzades, de llavors ençà, però això no ha impedit que la cocaïna s’hagi convertit en part de la realitat dels nascuts als 80 i 90. És cert que no ha provocat tantes morts com l’heroïna, però sí altres danys.

Just fa uns dies el crític literari Nadal Suau publicava a El País un article on parlava de la normalització de la cocaïna a la literatura recent, i David López Canales n’ha escrit un assaig, titulat ¿Una rayita?

— Són passes molt interessants per comprendre què ens passa com a societat. El psiquiatre Amador Calafat em deia que a les societats del sud d’Europa tenim una menor capacitat per sancionar l’ús de certes substàncies: l’infant a qui li donen el cigarret en fer la comunió, els al·lots que a 12 o 13 anys comencen la seva fascinació per l’alcohol… Hi ha un relat que associa la masculinitat amb l’atreviment i que és inseparable de certes substàncies, que per estar prohibides tenen una eròtica reforçada. I aquest relat encara impera.

I, com tot a la història recent de l’Arxipèlag, el turisme també hi està connectat, en tot això.

— Hi havia cocaïna a les Balears abans de l’arribada del turisme? Sí, i al llibre se’n parla. Però és cert que l’arribada del turisme va ajudar a demostrar les nostres contradiccions com a poble davant els costums externs. I fins ara s’ha explorat des de moltes perspectives, com el relat moral, les noves maneres de relacionar-nos o l’estètica, però quedava pendent el tema de les substàncies.

Tanmateix, cada illa ha tingut la seva pròpia història amb les drogues, com bé deixau clar a Cavalcar l’abisme.

— Sense dubte: cada illa va tenir els seus ritmes. Mallorca capitalitza aquesta història, per extensió, durant la primera part del segle XX, però a partir dels 60, amb l’arribada dels hippies a Eivissa tot canvia, es va convertir en una base de distribució, realment, i això va tenir moltes repercussions. Parlam d’un moment en què hi havia una economia en expansió, però també unes infraestructures, i una manca de coneixement: els agents d’aquí rebien formacions de la DEA [l’Administració de Control de Drogues dels Estats Units] perquè no en sabien res, d’aquestes substàncies, ni de la manera de fer-hi front.

Així i tot, al llibre també recolliu com l’arribada oficial de l’èxtasi a les Balears va lligada a una discoteca eivissenca, Amnesia.

— I una altra vegada s’ha de parlar del reforç cultural, també a través d’una cultura audiovisual que ajudà a crear i promoure certs estereotips. En tot cas, ara tenim molta més informació, que no vol dir que tothom en faci ús. Jo conec dues persones, nascudes com jo als anys 80, que estan completament destruïdes per culpa de les drogues, i tots hem tingut accés a la mateixa informació.