Dies tranquils a la plaça d’en Coll

Un pintor de carrer pinta un quadre a l’oli que representa la plaça d’en Coll de Palma, assegut a la plaça d’en Coll de Palma. És a dir, pinta el paisatge in situ, com diuen que feien els pintors romàntics, els bohemis de París i com fan encara ara els pintors d’estampeta que surten a les pel·lícules. Després, un dels fotògrafs de l’ARA Balears, Ismael Velázquez, fa una foto de tot plegat i el resultat s’acosta a un trompe l’oeil, una d’aquestes imatges (sigui una pintura, un dibuix o una fotografia) en què es juga a rompre la quarta paret i, per tant, s’esfuma la línia entre l’artifici i la realitat. La plaça real és la que el fotògraf retrata, o la que pinta el pintor? El pintor mateix és real o és un personatge d’una ficció servida a través d’una imatge que conté una altra imatge, a la manera de les nines russes? Les tensions que planteja aquesta foto recorden les que es produeixen a l’obra de Martin Parr, un cèlebre fotògraf anglès que sovint fa fotos de persones que fan fotos (és prou recomanable I am Martin Parr, el documental sobre aquest artista que podeu trobar a filmin). I elevant encara més l’abast de la comparació, tal vegada Velázquez (Ismael) ha volgut picar l’ullet al seu homòleg Velázquez (Diego) i ens ofereix no un quadre dins un quadre, com a Las Meninas, però sí un quadre dins una foto (per acabar d’arrodonir la comparació, la imatge de Velázquez hauria de reflectir-se en algun punt al fons de la imatge: un mirall, o tal vegada un vidre. Ens referim a Velázquez Ismael, però si la imatge reflectida fos la de Velázquez Diego, en un vidre de la plaça d’en Coll, l’efecte seria prou contundent.

A la mateixa plaça d’en Coll li passa que no se sap si ha deixat de ser real i ha passat a ser fictícia, en el sentit que ho són, de ficticis, els decorats que s’utilitzen en algunes representacions visuals: la fotografia mateixa, el teatre, el cinema i altres llenguatges concomitants. Quan es vol, per exemple, que una escena tingui lloc (ens sembli que té lloc, encara que sapiguem que és mentida) a un desert, la convenció recorre a una duna d’arena, un cactus i un cel blau amb una claror forta del sol. Tant se val que l’arena hagi estat duita expressament des d’una pedrera, que el cel sigui dibuixat damunt d’una tela i que el cactus sigui fals. Som en temps d’intel·ligències artificials, però la nostra intel·ligència natural continua deixant-se impressionar pel cartó pedra, ben igual que d’ençà de fa molts d’anys.

La prova és el poder d’atracció turística que tenen les nostres places esdevingudes decorats, com la d’en Coll. Anys enrere aquesta encara era una plaça habitada per picapedrers, estudiants, joves professors, carnisseres, professionals més o manco liberals i una colla d’italians que obrien negocis i que ràpidament es convertien en veïns i amics dels que ja vivien al barri. També hi havia gitanets que tocaven la guitarra, les nits d’estiu, i la plaça era tranquil·la, però tenia a tota hora un aire de festa major i d’estar bé els uns amb els altres. Ho sé perquè ho he vist, alguns hem vist coses que vosaltres no creuríeu mai de la vida.

Abeurador per a guiris

L’actual plaça d’en Coll és un menjador o abeurador per a guiris, asseguts a les terrasses que ofereixen paelles precuinades i altres plats incomestibles. Paella i sangria, i altres elements que les guies d’internet i els reportatges de la tele identifiquen amb l’estiueig espanyol, perquè estan convençuts que quan són a la plaça d’en Coll, a Palma, és ben igual que si fossin a la plaça de Doña Elvira, a Sevilla: no hi veuen diferència. I en realitat per a ells no hi ha diferència, perquè només es tracta de disposar d’un decorat per a fer la seva selfi, per capturar –i després penjar a les xarxes– una imatge en què sigui cada vegada més difícil aclarir si els personatges que hi surten són reals o imaginaris. Els pintors romàntics no tenien encara estudis dissenyats per arquitectes capdavanters, com els d’ara, sinó que sortien a pintar a l’exterior (que per a ells era una forma d’expressar el seu interior, una cosa una mica envitricollada). Els pintors bohemis de Montmartre fa temps que són una atracció turística més aviat casposa, i els del cinema són un arquetip, una simple convenció. El més probable és que la plaça que pinta el pintor de la foto no existeixi, i que tampoc el pintor mateix no sigui real. Però la plaça d’en Coll sí que existeix, va existir. Alguns la vam veure.