Fan feina a Eivissa, però viuen en un campament: 130 persones esperen el desallotjament

EivissaEl pròxim 21 d’abril cau en dimarts; dia feiner normal per als habitants d’Eivissa, dia marcat en roig als despatxos de l’Ajuntament, dia crític per als habitants de l’assentament irregular de la Joveria. El campament es troba entre el recinte firal i el primer cinturó de ronda d’Eivissa, a només 20 minuts a peu del centre de la ciutat. En les darreres setmanes la Policia ha visitat totes les tendes del poblat i ha lliurat als habitants, un per un, l’avís: dia 21, a les 10 del matí, està prevista “l’entrada i desmuntatge de l’assentament, previ llançament de les seues persones ocupants”. El batle d’Eivissa, el popular Rafa Triguero, ha parlat dels assentaments ‘il·legals’ amb contundència en les darreres setmanes; la paraula ‘fermesa’ ha sonat en diverses ocasions.

Els ocupants de la Joveria no pareixen gaire impressionats. “Hem arribat a un límit que ja tot ens és igual”, assegura Ahmed, un dels residents més veterans, que parla un castellà excel·lent. “Ens és igual morir”, afirma seriós. Ràpidament s’ha format al voltant d’Ahmed un cercle d’una dotzena d’ocupants; tots tenen entre 20 i 35 anys, tots són d’origen saharià. De fet, bona part dels 130 habitants de l’assentament (estimació de l’Ajuntament d’Eivissa) procedeixen de l’antiga colònia espanyola. Al contrari que a altres poblats, aquí pràcticament no hi ha famílies; tots són homes, quasi tots tenen feina, i els que no, la tenen en perspectiva. Ahmed treballa durant tot l’any “de jardiner, a la construcció, del que sigui”. Un altre dels ocupants, Ibrahim, ens mostra amb el mòbil la pàgina web d’una constructora, com a prova ‘material’ del seu lloc de feina; Haydan ens explica que treballa “de dur gent” –condueix un Uber–; un altre afirma que fa feina en un hotel del grup Palladium...

Del poblat de la Joveria se n’ha parlat molt en les darreres setmanes, davant de l’imminent desallotjament; els seus ocupants asseguren que l’assentament ja té quatre anys, i que, a l’estiu, ha arribat a allotjar 400 persones.

Quaranta infrahabitatges

Ara mateix, la Joveria està integrat per una quarantena d’infrahabitatges, tendes d’aspecte més o menys inestable, fabricades amb materials diversos; restes de tendals, matalassos, teles, conglomerats, plàstics, palets... Des de fora l’aspecte sempre és precari, com una caseta de conte que el llop podria tombar d’una bufada. Quan hi entres t’adones que potser has comès un error de percepció. En una de les tendes, el terra està sòlidament construït amb palets, i l’interior, distribuït en diverses àrees; tot separant l’espai de dormir del de cuinar. Les parets es drecen rectes, cobertes amb teles que funcionen com a aïllant. Són les 12 del migdia; a fora, el sol eivissenc ha començat a avisar que s’acosten l’estiu i la temporada alta. A dins, la temperatura fa l’efecte que baixa un parell de graus. Un home prova de descansar a la zona de dormitori. A la cuina, el gas blaveja davall d’una olleta de tagín, que deixa anar un excel·lent aroma. Quan vas a un assentament irregular, la darrera cosa que esperes és que et pugui arribar a pegar gana.

Can Misses

La Joveria és només el primer dels dos desallotjaments que té prevists el Consistori durant aquest mes d’abril; dia 29 les excavadores entraran també a l’assentament de Can Misses, devora el camp de futbol de la UE Eivissa, on es calcula que hi viuen unes 80 persones. Segons fonts de la UGT, almenys una part són treballadors de l’hoteleria.

L’Ajuntament d’Eivissa vol evitar que la ciutat quedi encerclada per assentaments i, sobretot, que s’arribin a crear grans nuclis com el de Can Rova 2, que l’estiu passat va arribar a allotjar 300 persones. “No podem permetre que es consolidin situacions que impliquen condicions indignes i riscs per a les persones”, expressa el Consistori en un comunicat. “L’Ajuntament actuarà amb fermesa, però també amb sensibilitat, i oferirà suport als que es trobin en situació de vulnerabilitat”.

En el cas de la Joveria, els habitants –molt més cohesionats que a altres assentaments, per qüestió d’origen i d’edat– no pareix que estiguin disposats a acatar la sentència. “Què passarà dia 21? No ho sé, no tenim res previst”, contesta Ahmed. “Ningú està en aquest poblat per gust; si ens en fan fora, haurem de cercar un altre lloc per viure, si veiem una casa buida, l’haurem d’ocupar...; ens tracten com si fóssim escombraries”, es lamenta. Durant la conversa, Ahmed treu a col·lació el passat espanyol del Sàhara diverses vegades, “la província número 53”. “I ara Espanya ens tracta com si fóssim delinqüents”.

Costa entrar i sortir del poblat de la Joveria: les tanques que ha posat l’Ajuntament en barren el pas a una part; a l’altra banda un tractor –o una retroexcavadora– ha ‘llaurat’ una àmplia franja del solar el més profundament possible, de manera que pràcticament no s’hi pot ni caminar. Però per damunt dels solcs, el trepig repetit de les sabates ja ha traçat un corriol ben visible.

A la carretera, mentre condueix de tornada a casa, una furgoneta negra amb el logo d’Uber em passa a tota velocitat. No em costa imaginar Haydan al volant, transportant els primers turistes de la temporada a la seva vil·la amb piscina.