Me’n recordo nítidament. Era al bar de la facultat fent un cafè amb una persona que de periodisme hi entén molt més que jo. Em va parlar d’un projecte de nou diari en català, ja en curs. “¿Un diari de paper?”, vaig preguntar amb incredulitat. La persona que els comento va assentir amb un gest que també era una mica escèptic. Aquesta va ser la meva primera notícia de l’ARA, que aquest mes fa quatre anys. Estic molt orgullós de col·laborar-hi: és un producte estrany en el millor sentit de la paraula, perquè fa coses que ningú més fa. Però com que en sóc jutge i part, i tinc un cert sentit del ridícul, no continuaré l’article amb un reguitzell d’elogis, sinó que els parlaré de com es preveia que seria l’ARA fa tot just... 40 anys. Ja sé que tot plegat sona insensat, però l’article d’avui tracta justament d’això.
L’agost passat vaig buscar algun material de lectura a la bigarrada biblioteca de la meva sogra, que ho conserva tot. Vaig ensopegar amb un volum que em va semblar irresistible. Va ser escrit a Alemanya fa 40 anys, el 1974, per Ulrich Schippke, i traduït i editat al castellà el 1975 amb el títol Futuro, imagen del mundo del mañana (Círculo de Lectores). Parla de com serà el món del futur, és a dir, de com és el que tenim ara davant nostre. En algunes coses l’encerta de manera sorprenent, i en altres, en canvi, reprodueix els tòpics de la ciència-ficció d’aquell moment. Qui s’aferra a aquests llocs comuns sol equivocar-se, encara que sembli el contrari: hem anat a la Lluna, sí, però no amb el mètode absurd que va proposar Jules Verne (un canó gegantí). Qui no sap establir una diferència clara entre moda i tendència també acaba dient grans rucades, ara i sempre. Aquest volum no constitueix cap excepció en aquesta mirada distorsionada cap al futur; però pel que fa a la descripció de com seria al cap de 40 anys el diari ARA, diu coses magníficament argumentades. Parin atenció a la següent descripció, que fa quatre dècades tenia per força un punt delirant (les teles encara eren en blanc i negre, per resumir-ho ràpid): “La televisió de paret de demà serà com un mirall màgic. En combinació amb una computadora, que per la seva banda estarà connectada a una xarxa internacional, s’hi podran projectar continguts d’arreu del món. I els diaris ja no entraran a casa per les bústies, sinó que arribaran a nosaltres a través de la pantalla, al minut. També hi haurà un servei paral·lel de bancs de dades i magatzems literaris, i es podrà enviar el correu de casa a casa. Diu el professor Bruch: «Dictarem cartes a la computadora, que les traduirà a senyals només intel·ligibles pel computador receptor. Després es convertiran en text [...] sense necessitat de carters»” (p. 107).
En aquest món del futur -que és el nostre d’ara- hi sobrava molta gent: des dels carters fins a infinitat d’oficis i professions que ja no tindrien sentit. De fet -i això resulta molt significatiu-, gairebé al final del llibre, a la plana 203, s’afirma amb rotunditat: “Al món del futur hi haurà moltes persones amb treball temporal i ocasional”. I així, doncs, ¿què en fem, avui, dels periodistes professionals? I dels diaris de paper com l’ARA? La resposta la tenen davant seu, tant si estan llegint l’edició digital com la de paper. L’ARA és un diari de paper que resultaria incomprensible sense la seva edició virtual. Les dues edicions són diferents i complementàries: l’una no exclou l’altra. De la mateixa manera, l’exercici professional del periodisme no resulta incompatible amb la presència d’un altre tipus d’informació, com ara el que podem trobar en un blog. Que tot això, ara mateix, és turbulent i incert, no ho negarem pas. Però tampoc podem negar que la ràdio no va acabar pas amb la premsa tradicional, ni la televisió amb la ràdio, ni internet amb la tele, etc. Les coses semblen obeir a una lògica més complexa.
Un diari de paper? Com a aficionat a la música, he vist formats d’emmagatzemament de tots colors. En recordo algun que prometia molt però que va durar només un parell de tardes, com el Laser Disc (o Laser Vision, segons la marca que va enregistrar Philips). Ara la gent es baixa les cançons de l’iTunes, sí, però la cosa no acaba aquí: a les botigues de discos cada cop hi ha més vinils. Fa una dècada, aquest retorn resultava literalment inimaginable. Són moviments que l’any 1974 el senyor Ulrich Schippke no va tenir en compte: tot té un flux i un reflux, i aquest sol ser més aviat imprevisible. Cada cop que algú decreta la fi de la premsa de paper, jo li recomano que posi un disc de vinil editat l’any 2014 per relaxar-se de tants vaticinis precipitats.