“Després de 35 anys de ser violada per tres capellans, vull justícia”

PalmaLes mans de Catalina (nom fictici) es mouen damunt la taula com si fos un piano. A vegades tamborinegen amb els dits; d’altres queden suspeses en l’aire, quietes, cercant unes tecles que no existeixen. “M’ajuda a calmar-me”, diu abans de començar el seu relat, que és el que segueix. Va aprendre a tocar l’instrument quan era nina. De llavors ençà, repassar escales mentalment o imaginar música li serveix per ordenar el renou interior. També ara, mentre espera un judici que no va pensar mai haver d’afrontar.

Catalina té 55 anys. Des de fa mesos, el seu cos ha deixat de respondre com abans. Els metges parlen d’una dessincronització neuronal d’origen emocional. Hi ha funcions bàsiques que no s’hi activen. “El meu cervell deixa, per exemple, d’enviar informació a la bufeta o crea imatges visuals inexistents. Són seqüeles irreversibles”, explica.

Durant 35 anys, Catalina va ser violada per quatre homes que exercien autoritat sobre ella. El primer, son pare. Els altres tres, religiosos vinculats a l’Església catòlica: dos jesuïtes del col·legi Monti-sion de Palma (que responen a les sigles L.A.S. i F.M.R.) i un capellà de la diòcesi de Mallorca (J.C.V.), tots entre 20 i 25 anys més grans que ella. Enguany, l’Audiència Provincial de Palma jutjarà els tres sacerdots per delictes d’agressió sexual continuada. El procés arriba amb Catalina en tractament oncològic per metàstasi i anys després que el seu cos començàs a expressar el que durant dècades no va poder ni tan sols anomenar. “Vull justícia”, resumeix. “I que no torni a passar-li a ningú més”.

“Això era normal”

Va créixer en una família acomodada, conservadora, catòlica i “molt autoritària”. A ca seva no hi havia opció de qüestionar res. Obeir era una obligació i el silenci, part de l’educació. El “bona nit” de son pare incloïa tocaments des que era nina. “Vaig créixer vivint-ho com si fos normal. Si me’l trobava pel passadís, em ficava la mà davall la camisa i m’estrenyia els mugrons”.

La primera vegada que la va violar va ser al veler familiar. Tenia 15 anys. “Posava el vaixell en pilot automàtic i ja sabia què m’esperava. Ho feia a plena llum del dia. Acabava, em llançava uns tovallons i em deia: ‘fes-te net, puta’”.

En tornar a casa, Catalina va tancar la porta de l’habitació i li ho va explicar a sa mare. “Es va limitar a dir-me: ‘A ton pare se l’ha d’obeir. Mai l’abandonaré perquè la seva posició econòmica és molt elevada. Si ho expliques, diré que dius mentides. És un secret de família. Els passa a totes. No ho pots contar a ningú. No vull deixar de ser rica a Palma’”, relata. “Mon pare m’havia dit que no em mogués mentre estava dins meu perquè, si ho feia, em pegaria. I ma mare ho acceptava. Una vegada sí que li va demanar què m’havia fet i ell va respondre que només unes pessigolles. Ella va dir: ‘si li fas el mateix a la petita, et mat’. Protegia la meva germana, però a mi m’havia deixat en les seves mans. Sempre m’he demanat per què jo”.

A casa i fora d’ella

Era 1985. No existien campanyes institucionals ni cap llenguatge compartit per anomenar la violència sexual dins la llar. “Qui m’havia de dir que mon pare no podia fer-me això? Ho vaig normalitzar. Estava convençuda que totes les al·lotes de la meva edat passaven pel mateix”, continua. Va entrar a la congregació mariana del col·legi Monti-sion de Palma, on va conèixer el jesuïta F.M.R. el 1986. “Em va demanar si em venia de gust cantar a la coral, em va mostrar l’habitació del piano. Jo sempre estava a un racó, callada. Ni tan sols em record així, però després he sabut que a les meves professores els preocupava el meu aïllament”, confessa.

En les entrevistes espirituals, F.M.R. li demanava com estava, com vivia la fe, què la preocupava. En aquell clima de confiança, Catalina li va contar la seva situació a casa. “Es va repetir la història. Va abusar de mi i va començar a violar-me al despatx del col·legi de Monti-sion, a Son Moix. Jo només pensava que si mon pare ho feia, per què aquest capellà no?”.

El religiós va ser destinat a Saragossa el 1988, però la va requerir diversos estius perquè acudís a uns campaments infantils a Las Hurdes (Extremadura). “Va dir a tot el grup que havia de dormir a la mateixa habitació per vigilar que no em suïcidàs, i em violava cada nit envoltada d’infants. Un dia vàrem fer una festa de disfresses. Em va robar roba i, vestit com jo, es va posar esparadrap a la boca, com a burla i per fer-me saber que estava muda. Jo callava. Em va demanar fotografies del meu cos nu fins al 2021”.

El substitut de F.M.R. al col·legi religiós a partir del 1988 va ser L.A.S. El seu mètode d’apropament a Catalina, segons relata, va ser idèntic: clima de confiança, figura de poder i sotmetiment. Les violacions no varen trigar a arribar, al despatx del delegat pastoral de Primària de Monti-sion, a Son Moix, el mateix del seu predecessor. “Jo no qüestionava res. De fet, a vegades citava diverses dones i havíem d’esperar les seves ordres. Em consta que mantenia relacions amb altres. Una vegada li vaig demanar si ser sacerdot no li ho impedia. Em va respondre: ‘No passa res. Arrib a Monti-sion, ho dic a un company i m’absol. Són dos segons’. Es justificava amb la confessió mentre em violava amb l’excusa que jo tindria beneficis amb Déu”, rememora.

Silenci

Els abusos iniciats en l’adolescència de la víctima es varen repetir durant anys, sempre en el mateix context de silenci. “Vaig acabar els estudis, vaig trobar feina i em vaig independitzar a 24 anys. En aquell moment, em violaven tres homes: mon pare i els dos jesuïtes”. En deixar el domicili familiar, va aconseguir escapar del progenitor, però varen començar les visites del pare J.C.V. i, amb elles, els abusos. “M’havia vist néixer. Era el capellà de la família. Ens visitava una vegada al mes. De petits, ens impressionaven les seves històries com a missioner i capellà castrense. Quan acabava les reunions a la parròquia em deia: ‘Vine, m’expliques com et va i sopam’. En arribar només m’oferia aigua. Abusava de mi, em deia ‘gràcies, reineta’ en acabar, i tornava a ca meva tan traumatitzada que em ficava al llit amb l’estómac buit”, recorda.

“El que em feien quedava com en un món fictici, paral·lel a la vida real, al qual entrava i sortia. Vivia en una dualitat en què acudia a la crida del violador: anava i tornava amb les promeses de sempre, que Déu em tenia en un lloc preferent i que vetllaria per la meva felicitat gràcies a la seva mediació. Vaig traslladar la norma segons la qual la figura d’un pare equivalia a silenci”, explica.

Per suportar el dolor i el buit, el cervell de Catalina es desconnectava. “Posava el pilot automàtic. Em quedava immòbil, morta. Obeïa les seves ordres. Era com un moble, com si el meu cos no fos meu. Notava el dolor, però no sentia res. Només desitjava que tot acabàs”. El mecanisme psicològic, conegut com a dissociació, es va convertir en una constant.

El cervell que s’apaga

Segons explica la psicòloga sanitària Anna Sala, que ha tractat Catalina, el que descriu és habitual en víctimes de violència continuada durant la infància i l’adolescència. “La dissociació és un mecanisme de defensa davant una situació extrema. Permet desconnectar-se del dolor quan no hi ha possibilitat de fugida”, assenyala. “En contextos d’abús sexual, especialment quan l’agressor és una figura de referència o autoritat, el cervell aprèn a apagar-se per sobreviure”.

Aquest mateix mecanisme pot facilitar que l’abús es reprodueixi en l’edat adulta. “Quan el trauma s’instal·la tan prest, es normalitza. No hi ha un límit clar entre el que està bé i el que està malament. Si, a més, l’altra persona té poder, es genera una obediència tàcita”.

Els diagnòstics varen arribar tard: trastorn d’estrès posttraumàtic, trastorn límit de la personalitat. Seqüeles cròniques que travessen totes les àrees de la seva vida. “És un trastorn que no es limita a un record”, assenyala la psicòloga. “Impregna la manera de vincular-se, l’autoestima, la capacitat de posar límits. Afecta tota la persona. Després, terapèuticament, no t’has de quedar amb la ràbia per poder avançar i viure en pau”. Per a Sala, Catalina “ha fet molts de canvis, gràcies també a la seva capacitat intel·lectual i artística; és una altra persona”.

Alguna cosa no encaixava

Durant dècades, Catalina no va saber posar nom al que li passava. Només sabia que alguna cosa no encaixava. “Jo no deia que estava trista”, recorda. “Deia que em sentia malament. Però mai deia per què”. Mentrestant, els intents de suïcidi se succeïen –el primer, a 27 anys–, el pas per la unitat de Psiquiatria, els trastorns alimentaris, les teràpies. Però els fets després del dolor no sortien de la seva boca.

Fa vuit anys li diagnosticaren càncer de mama i la malaltia psiquiàtrica. “A cap dels tres [religiosos] els va importar. Sabien quin era el meu estat i varen continuar. J.C.V., per exemple, va venir a la clínica on estava ingressada. Va esbrinar quina era la meva habitació valent-se de la seva condició de capellà. Amb l’alçacoll, em va donar la comunió, va retirar els llençols, em va aixecar la camisa de dormir i em va violar. Jo tenia els sèrums de la químio. El meu bloqueig m’impedia pitjar el botó per cridar la infermera. Són malalts sexuals. Em varen arribar a dir que parlarien amb Déu perquè em curàs el càncer. Tots tres han dirigit el meu cos per obtenir-ne més plaer”.

El despertar

Després d’anys en mans d’experts, el punt d’inflexió per a Catalina va arribar a 50 anys. “Estava en una sessió de musicoteràpia, tombada, relaxada, i vaig veure que un capellà m’estava violant. Després, vaig veure que n’eren dos més. Tot el puzle començava a encaixar. Si em demanen què degué fer clic al meu cap, diria que va ser quan el sacerdot diocesà es va presentar a ca meva la darrera vegada. Jo tenia tot el tors embenat després de la reconstrucció mamària per una doble mastectomia, estava plena de punts i va voler arrencar-me les benes per tocar-me els pits. Vaig explotar. Per primera vegada, no vaig obeir. El vaig fer fora”. Després, Catalina va expressar en un taller terapèutic les seves vivències a través de l’art: “Aquí vaig poder dir en veu alta: el meu pare em violava. Quan ho fas, tot canvia. Ja no ho pots tornar a amagar”.

Denunciar

Després de dècades de silenci, Catalina va acudir primer a la justícia eclesiàstica el 2020. “Ningú no va dubtar del que contava”, sentencia. En l’àmbit canònic, tant la Companyia de Jesús com el Bisbat de Mallorca varen reconèixer l’existència d’abusos, varen emetre cartes de disculpa públiques i a la mateixa Catalina, i varen adoptar mesures disciplinàries contra els tres capellans implicats, entre elles la prohibició d’exercir el ministeri en públic, restriccions en la seva activitat pastoral i l’obligació de sotmetre’s a una avaluació psicològica. A Roma, el papa Francesc va dictar la pena màxima contra el capellà de la diòcesi de Mallorca. El Bisbat va decretar que la pena màxima era l’expulsió del sacerdoci, però J.C.V. va contractar un advocat privat. Va recórrer i va guanyar.

Finalment, cap d’ells va quedar fora de l’Església. “Després d’haver-los denunciat, varen enviar F.M.R. a un campament amb al·lots de 15 i 16 anys. Va venir un jesuïta a demanar-me disculpes per això. Em semblava increïble”, protesta Catalina, qui va demanar explicacions a l’Església sobre el fet que els mantinguessin: “Em varen dir: ‘si els expulsam com a sacerdots, llançam delinqüents a la societat; llavors, és millor deixar-los en els nostres convents’”.

La via penal

La resposta de l’Església, limitada en termes sancionadors, va motivar que la víctima decidís dur el cas davant la justícia ordinària, per la via penal. “No existeix la figura de la víctima d’abusos adulta en el dret canònic”, explica el lletrat de Catalina, Nacho Gutiérrez, del despatx Gutiérrez Nadal Abogados. “L’Església jutja des d’una altra lògica. Això en deixa moltes persones fora”, protesta ella.

La investigació ha estat complexa. El sumari supera els 600 folis. La causa s’instrueix en el Jutjat d’Instrucció número 5 de Palma. Els tres religiosos, pròxims als 80 anys, estan investigats per presumptes delictes d’agressió sexual continuada i el procediment penal continua obert. Els delictes del pare de Catalina han prescrit. No els dels tres sacerdots: “Nosaltres defensam que els abusos es varen mantenir fins fa cinc anys. Cal demostrar que es varen produir. És una qüestió de prova”, explica Gutiérrez. Però la tenen i l’han presentat davant el jutge. Els acusats tenien prohibit contactar amb la víctima i L.A.S. ho va fer. Catalina va veure la trucada perduda. La hi va tornar i va gravar la conversa. “No ho hauria d’haver fet”, respon quan la víctima li demana explicacions sobre els fets ocorreguts entre 1988 i 2020. De la mateixa manera, ella li recorda un episodi concret, molt explícit: “Recordes que hi havia dies que F.M.R. i tu em violàveu el mateix dia i que em tallava els mugrons?”. El querellat respon: “Record que una vegada hi havia sang als teus mugrons”.

En la seu judicial, dos dels investigats han declarat haver mantingut contacte íntim amb la denunciant, però limitat a carícies i petons, i sostenen que va ser consentit. La investigació s’ha prorrogat, abans que pugui dictar-se l’obertura de judici oral. “No els vaig denunciar per doblers. Volia que els retirassin per sempre, perquè altres al·lotes no passin el que vaig passar jo. Ells van darrere les febles, les que són a un racó, com hi estava jo, perquè hi havia alguna cosa darrere”, explica Catalina.

Restaurar l’oblit

Catalina es pren amb cautela l’acord aconseguit entre el govern de l’Estat i l’Església perquè indemnitzi víctimes com ella sota la tutela del Defensor del Poble. “En form part, de la llista. L’oblit no me’l restauraran. La malaltia no me la curaran. Però almenys que tinguin la decència de cobrir-me de manera vitalícia les despeses que tot això m’ha generat. M’han revisat la discapacitat: en tenc un 79% i un 28% de mobilitat reduïda. Tenc metàstasi i un diagnòstic psiquiàtric crònic. Continuu en tractament psicològic. Encara lluit contra la idea del suïcidi. I sí, per descomptat, que vull justícia”, sentencia. Ara, amb els punys tancats sobre el piano imaginari.