Del 24-M al 27-S: el procés afronta la fragmentació i el gir a l’esquerra

Cap de PolíticaDiumenge passat a mitja tarda ja es flairava que alguna cosa grossa passaria. La participació havia pujat: més joves i més vots als barris populars. Eufòria continguda a l’esquerra alternativa, angoixa a CiU, preocupació a ERC (la papereta d’Alfred Bosch amb una munió de sigles i petits logos despistava els votants) i resignació al PSC i al PP. Una setmana després la marea ha baixat i es fa evident que les municipals han introduït noves variables de cara a la cita del 27 de setembre. Uns comicis en els quals Artur Mas s’ha ratificat malgrat la derrota a Barcelona i que haurien de servir per conèixer la voluntat dels catalans i posar o no fil a l’agulla cap a la independència. Un procés que conviurà amb un altre amb el dubte de si seran paral·lels o convergents. Si xoquen o s’ignoren, el risc de descarrilar augmenta.

Fragmentació sobiranista

Sense llista de país i gestionant el tomb cap a l’esquerra

Que el procés patís per fer-se lloc a l’agenda de campanya no va impedir un resultat numèricament bo per al sobiranisme. 700 regidors més entre CiU, ERC i la CUP, del 39% al 45% dels vots i el control assegurat de les diputacions i de la immensa majoria dels consells comarcals. És difícil (i esbiaixat) extrapolar el resultat d’unes municipals a unes nacionals, per començar perquè els sobiranistes han obtingut tradicionalment més vots a les segones que a les primeres. El context admet també poques comparacions amb el de les locals del 2011 perquè aleshores el procés no havia començat. Però diumenge es van fer evidents dos fenòmens als quals tothom s’haurà d’adaptar: un gir a l’esquerra i una fragmentació del sobiranisme. CiU va guanyar, però la seva hegemonia es veu soscavada al territori per ERC, i el gran resultat de la CUP (va triplicar vots) és clau per decantar el bloc sobiranista cap a posicions progressistes.

Això té conseqüències. En primer lloc, els moviments previstos per reobrir el debat de la “llista de país” encapçalada per Mas s’han esmorteït. El president i el seu entorn no volien fer cap pas però confiaven en personalitats de la societat civil i líders d’opinió. Com a mínim, pensaven, els valdria per afeblir ERC. Ara és més difícil i el resultat satisfactori dels republicans -singularment el d’Oriol Junqueras a Sant Vicenç dels Horts- referma l’aposta d’una acció concertada amb llistes separades. El lideratge de Mas es manté, tot i que debilitat, i Junqueras, a qui les enquestes fa un any situaven primer, queda per darrere. Així, s’obre un escenari plausible el 27-S: dues llistes fortes, entorn de CiU i ERC, que estiguin entre 25 i 35 escons (les últimes enquestes donen avantatge a la federació), i una de l’esquerra alternativa entre els 10 i els 20. Uns resultats que assegurarien una majoria sobiranista però que seria poc operativa per governar i amb un lideratge difús, que encara es complicaria més si Albert Rivera obtingués, a més, l’hegemonia a l’unionisme. La debilitat del PP i el PSC permet al líder de Ciutadans, que serà candidat, somiar en els 30 escons i, fins i tot, en la victòria.

El segon moviment ve pel gir a l’esquerra. La hipòtesi compartida és que vincular el procés a les polítiques socials és la via per atreure el vot més allunyat del nacionalisme. Ho té clar Mas quan, dijous, afirmava davant el Cercle d’Economia que cal repartir els beneficis de la sortida de la crisi millor del que s’ha fet amb els sacrificis.

L’ANC fa mesos que treballa amb aquesta idea i, en l’intent d’ampliar majories i recosir l’esquerra alternativa al procés -ni la CUP, ni ICV-EUiA ni Procés Constituent van signar el preacord del full de ruta-, ha passat a l’acció. L’arribada de Jordi Sànchez és en si un missatge i gestos com el suport dijous als impulsors de la ILP sobre l’habitatge i contra els desnonaments, que té 143.000 firmes però no el suport de CiU i el PP, són a l’ordre del dia. El 9-N, 1,8 milions de catalans van votar sí-sí. El 24-M, 1,4 milions van votar CiU, ERC o la CUP. Entre aquests 400.000 de diferència hi ha Colau.

El factor Barcelona

La capital no marcarà la pauta dels pactes municipals

CiU governava amb 14 regidors. Colau sospesa fer-ho amb 11 de 41 o pactar, compartint o no el govern, amb ERC i el PSC. La cap de llista de Barcelona en Comú passa de l’activisme de carrer a ser un actor polític de primer nivell. Un cop paeixi la derrota, Mas haurà de buscar complicitats amb qui està al capdavant del principal motor econòmic del país. Colau té un discurs dur però el programa toca més de peus a terra i la necessitat d’aliances el suavitzarà. En cap cas serà, però, la ciutat business friendly de Xavier Trias. La llista de l’exportaveu de la PAH és multipartida (poc tenen a veure l’horitzó nacional de Podem i el de Procés Constituent) i hi ha temes en què és ambigua, com el procés. CiU i ERC van acordar, amb l’ANC i Òmnium de fedataris, bastir majories sobiranistes on fossin possibles. No és el cas de Barcelona, on l’alternativa a Colau liderada per Trias que desitjaria l’ establishment necessitaria el PSC i el PP. El conflicte pels incompliments de l’acord -ERC no va voler comprometre l’autonomia de les seves seccions locals- es limitarà a casos concrets com Balaguer o la Bisbal del Penedès, on CiU i el PSC han desallotjat els republicans. Els republicans faran govern d’esquerres on CiU té un paper accessori (Badalona) i en la resta apuntalaran la federació o faran oposició. CiU vol el suport automàtic d’ERC per conservar les quatre presidències de diputació, però Junqueras aspirarà almenys a una pel seu creixement en diputats. Aquest pot ser un nou focus de tensió.

La salut dels partits

El calendari i les ombres del resultat juguen en contra

La proximitat del 27-S, i el seu quasi encavalcament amb les generals del novembre, no deixa temps a CDC per a la refundació que el cas Pujol va fer imprescindible. Els resultats a les europees i municipals no han apagat els llums d’alarma. On CiU no partia de l’hegemonia i ha buscat independents ha punxat: Miquel Sàmper a Terrassa (de 9 a 3 regidors) o Albert Abelló a Tarragona (de 7 a 4 actes) en són la mostra més crua. Els resultats a l’àrea metropolitana desaconsellen l’autocomplaença. La resolució del debat intern a Unió serà una bona notícia. Bé perquè els democristians pugin per fi al carro del procés o perquè, apartant-se’n definitivament, Duran deixarà de posar en qüestió la credibilitat de Mas.

ERC està satisfeta, especialment a comarques, però és lluny de tenir la batuta del procés i d’aconseguir grans alcaldies, tal com pretenia. L’èxit de l’esquerra alternativa a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Badalona els manté a la middle class i Junqueras no es podrà fer fotos amb cap gran alcalde republicà.

Sí que se’n podrà fer Miquel Iceta a Lleida o Tarragona. El PSC segueix baixant, evita l’autocrítica (fins i tot a Barcelona) i busca pactes que els evitin més pèrdues de poder institucional i els permetin preservar el seu delmat aparell. I, com ERC, tampoc és alternativa municipal Ciutadans, que, a més, malgrat ser present als grans ajuntaments, no decantarà majories.

A l’esquerra alternativa sí que hi ha moviment. El pla de Joan Herrera ha funcionat i l’èxit de Colau ha donat ales a una aliança amb, almenys, ICV i Podem. El fantasma de la residualització s’allunya. Altre cop, i com ja va fer amb l’eurocomunisme, Iniciativa ha pujat al carro a temps. Falta per veure quin to i discurs tindrà en el camp nacional. Per ara, els ecosocialistes no estan disposats, malgrat els moviments del seu sector sobiranista, a aliar-se amb Procés Constituent i la CUP i no amb Podem. Pablo Iglesias, però, no abonarà una coalició plural que, en una campanya marcada pel procés, el situï al bloc independentista a les portes de les generals.

La corrupció, altre cop

Arma llancívola entre partits al Parlament

La corrupció ha sigut tema de campanya. El xou dels casos que afecten el PP al País Valencià o a Madrid s’ha fet notar a les urnes i els nous partits n’han fet causa. A Catalunya, desgasta CiU i el PSC, que aquesta setmana tornaran al seu viacrucis amb la represa al Parlament de l’activitat de la comissió del frau fiscal. Poca cosa hi pot fer la Generalitat, però l’assumpte seguirà sent una arma llancívola. I més ara que el jutge ha ordenat embargar 15 seus de CDC pel cas Palau, que, per sort per a Mas, no es jutjarà fins l’any que ve.