Daniel Oro: “La guerra entre sexes per controlar la reproducció no acabarà mai”

PalmaDaniel Oro és professor i investigador del CSIC a l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea). Dimecres que ve, dia 26, dissertarà sobre Mites i realitats en la sexualitat del regne animal: sense mariscada no hi ha sexe en el CaixaFòrum de Palma. La seva conferència servirà per concloure el cicle Històries del Mediterrani, que al llarg de diverses setmanes han organitzat l’Obra Social de la Caixa i la delegació del CSIC a Balears.

Ja som a primavera, l’època de reproducció del món animal. Ha arribat el moment de cercar parella o no tot és de color rosa?

No és gens de color de rosa perquè trobar parella no és gens fàcil, i menys encara trobar una parella de qualitat, que és allò que els animals cerquen! A més a més, tothom cerca el mateix i no tothom té la mateixa energia, la mateixa força ni la mateixa experiència en aquesta fase vital de l’existència, de manera que tornarà a ser una primavera plena de tensió.

Sense mariscada no hi ha sexe? Cal deduir que el manual d’instruccions del festeig animal inclou una sèrie de passes de compliment obligat?

En moltes espècies animals, els mascles han d’oferir regals a la femella, moltes vegades en forma de menjar. I si no hi ha regal, simplement la femella no accedeix que hi hagi còpula. Això obliga els mascles d’aquestes espècies a ser especialment eficaços a l’hora d’aconseguir menjar, i no qualsevol menjar: les femelles triaran els mascles que portin més menjar i també de més bona qualitat. Aquest menjar, al final, té una utilitat extra, i és que servirà per fabricar els ous o els fetus. Tornant a la metàfora, té més tirada convidar a una mariscada que a un entrepà de fast food. Primer de tot, és un indicador d’estatus social, perquè el marisc és car, i després té propietats afrodisíaques, que poden predisposar la dona a ser més receptiva.

El manual també diu que els mascles han d’impressionar les femelles, o això és un tòpic cultural dels humans?

Solen ser les femelles les que trien la parella i no els mascles. La raó és fisiològica, ja que les femelles estan limitades perquè fabriquen un nombre petitíssim d’òvuls, mentre que els mascles produeixen milions d’espermatozoides.

Totes les parelles estan predestinades a trobar la seva mitja taronja o també hi ha animals fadrins?

No hi ha predestinació, sinó lluita i competència. Entre trobar la parella ideal i la solteria hi ha un ventall d’opcions intermèdies i relativament exitoses, perquè la prioritat és reproduir-se. És a dir, allò òptim seria trobar una parella perfecta, però si no ho aconseguesc em conformaré a fer-ho amb una parella ‘corrent’. Quedar fadrí no és, doncs, la millor de les opcions.

La sexualitat del món animal també pot ser pura química, com en el cas dels humans?

És clar! Són mecanismes que funcionen de manera inconscient. I aquests senyals químics circulen invisibles per l’aire enviant informació: “ara som fèrtil i cerc parella, i som aquí”. Alguns senyals poden funcionar a molta distància!

Però també hi ha espècies que fan sexe per sexe?

Sí, són mecanismes per reduir la tensió social, similars a la desparasitació o els comportaments de submissió. I, a més, és sexe sense intercanviar gàmetes, perquè produir espermatozous i òvuls és energèticament costós i està adreçat a la reproducció. No convé mai malbaratar energia, és un principi bastant universal.

La promiscuïtat en el regne animal és un avantatge o més aviat un inconvenient?

Ni una cosa ni l’altra. La promiscuïtat és el resultat lògic de la cerca de la millor parella. Resulta, doncs, de l’inconformisme, quan un animal creu que una altra parella pot ser millor que la seva. Sempre se cerquen els millors gens per compartir-los amb els teus i tenir la millor de les descendències. El matís moral no existeix fora dels humans, perquè l’engany no és tal: cadascú va a la seva, amb les excepcions de les espècies socials, en les quals és el grup el que va a la seva.

Per què la mida dels testicles és tan diferent entre les espècies? Per cert, les mides sí que importen?

Les mides dels testicles no solen ser utilitzades com a indicador de qualitat. Moltes espècies tenen els testicles interns, fora de la vista de les femelles. El que sol passar és que els individus amb grans testicles generen més testosterona i, per tant, són més agressius i amb més opcions de dominar sobre els altres mascles. I després hi ha diferències entre espècies: com més gran és un animal, sol tenir els testicles més grans, però la relació no és lineal. Ara sabem que com més promíscua és una espècie, més grans té -en proporció- els testicles, perquè els mascles estan sotmesos a una forta pressió de selecció per fabricar molts espermatozous.

Com és que hi ha espècies els mascles de les quals fan la bugada, van de compres i fan d’au pair i, en canvi, n’hi ha d’altres que després de la còpula desapareixen per sempre més?

L’evolució té una varietat molt alta de solucions per resoldre els mateixos problemes; cada espècie ha seguit un camí diferent i cada un d’aquests camins presenta avantatges i desavantatges per a cada sexe. En algunes espècies guanyen els mascles i en d’altres les femelles, però són batalles que encara estan actives, perquè la guerra entre els sexes per controlar la reproducció no s’acabarà mai! En aquelles espècies en què els mascles han de fer un gran esforç durant la fase prèvia a la reproducció, per exemple construint un niu molt elaborat per atreure les femelles, o durant la mateixa reproducció, per exemple aportant menjar a les cries, les femelles han guanyat la batalla quant a la inversió que fa cada sexe en la reproducció. A l’altre costat, per exemple en molts felins, els mascles són els que la guanyen perquè no han de “convidar a cap mariscada” i després de la còpula desapareixen i tota la feina queda per a la femella.

Els sistemes insulars poden condicionar d’alguna manera la reproducció?

Si l’illa és petita, pot representar un problema afegit trobar parella, perquè les poblacions estan compostes per pocs individus i això incrementa molt la competència per accedir a la reproducció. La majoria d’ocells volen i poden escapar fàcilment d’aquesta situació! No passa el mateix amb les sargantanes endèmiques de les Illes Balears, que habiten petits illots i que estan sotmeses també a la limitació dels recursos tròfics.

Des del laboratori d’Ecologia de Poblacions de l’Imedea, que vós dirigiu, s’estudia l’afectació dels ecosistemes. La tudada d’aliments per part dels humans és un problema o una sort per als animals?

Diguem que és una sort, perquè estalvien molta energia en la cerca de l’aliment i això els permet reproduir-se més vegades i amb més èxit. Per exemple, les gavines de Mallorca, en lloc de cercar els peixos activament, aprofiten els descarts de les barques de pesca, i això permet als mascles estalviar temps a l’hora de trobar un ‘regal’ per a les seves femelles i dedicar aquest temps a romandre en el territori, vigilant que aquestes femelles no els facin el salt amb altres mascles. Aquest menjar tudat permet també l’accés a la reproducció d’individus malalts, amb tares o socialment subordinats, mentre que en condicions més naturals aquests individus moririen o no tindrien oportunitats de reproduir-se.