La cultura explica el País Basc després de l’adéu a les armes

Barcelona“L’ambició de tota cultura és comunicar-se amb la resta de cultures del món d’igual a igual”, diu l’escriptor i editor Xabier Mendiguren. I què és el que vol comunicar la cultura basca actual? Ni més ni menys que el mateix que qualsevol altra: el present. En aquest cas, és un present marcat per una agenda social i econòmica que no viu aïllada de la resta d’Europa. Com diu el músic Jabier Muguruza, es tracta d’anar “al fons de la condició humana”, amb tot el que això implica, com fa la pel·lícula Loreak, un film de Jon Garaño i Jose Mari Goenaga sobre la pèrdua dels afectes en una societat en crisi, un tema ben present en la cultura europea actual.

Per tant, és fàcil trobar en la literatura, el cinema o la música que es fan al País Basc les mateixes preocupacions i mirades que en altres llocs. Hi ha, per exemple, més veus femenines que abans, com ara les escriptores Katixa Agirre, Eider Rodríguez, Karmele Jaio i Uxue Apaolaza. “La irrupció de les dones en la literatura, no només en la basca, és la gran revolució literària dels últims anys”, assegura l’escriptor i músic Xabier Montoia.

Nous registres i noves mirades

Però, com també passa en altres cultures, aquest present té alhora especificitats amb prou pes referencial per ser considerades estructurals. Els estralls de la crisi econòmica són determinants en el cinema grec actual. L’11-S del 2001 s’ha inserit en les manifestacions culturals dels Estats Units. De la mateixa manera, l’adéu a les armes anunciat per ETA l’octubre del 2011 influeix en la cultura basca, i en dos sentits. D’una banda, el final del conflicte armat ha propiciat que guanyin terreny temàtiques i registres que no necessàriament orbiten al voltant d’aquella violència. És cert que ja passava fa anys, quan triomfaven grups musicals com Duncan Dhu i La Oreja de Van Gogh i cineastes com Álex de la Iglesia, però fins i tot en aquests casos el conflicte era present precisament perquè era absent. Avui no hi ha rastre d’ETA en els bestsellers de Dolores Redondo ni en les cançons de Fito & Fitipaldis, però ja no és una absència rellevant. Seria com recriminar a Jaume Cabré que no parlés del procés sobiranista català a Jo confesso. Una cultura monotemàtica està incapacitada per explicar una societat.

D’altra banda, el relat encara incipient de la reconciliació i la pau permet debatre sobre el passat amb noves eines. Segons l’escriptor Iban Zaldua, avui “la sanció social d’escriure sobre el tema és més lleu perquè no hi ha perill que els llibres tinguin conseqüències més enllà d’una crítica positiva o negativa”. Això no significa que el passat recent desaparegui de la cultura, perquè, com recordava Mendiguren, “avui dia la política es viu d’una manera més tranquil·la en el nostre país, però les ferides són recents, no estan cicatritzades del tot i és normal que segueixin apareixent”. Ja ho advertia l’artista visual Alain Urrutia fa uns anys: “Alguns ens retreuen que només parlem d’això. Com les pel·lícules americanes amb la Guerra del Vietnam, no?” O com qualsevol cultura amb el seu passat.

Una de les claus és com apareix el nou país en la cultura, qui l’explica i des de quin punt de vista. “Hi ha una nova generació que viurà en un nou País Basc sense conflicte armat, una realitat que les generacions anteriors no hem viscut”, assegura Fermin Muguruza. Per això és tan important estar pendent del que diran les generacions nascudes a partir dels anys 80. Alhora, cal seguir el que està fent la generació nascuda als 70 i representada per escriptors com Kirmen Uribe i cineastes com Borja Cobeaga, perquè són algunes de les veus que han començat a explicar el País Basc amb uns altres ulls. Uribe, per exemple, alliberat dels discursos èpics, i Cobeaga incorporant l’humor al relat.

Tragèdia + temps = comèdia

Quan es van estrenar Ocho apellidos vascos i sobretot Negociador, una de les preguntes recurrents que havia de respondre Cobeaga era si amb ETA s’haurien pogut escriure aquestes pel·lícules. La història demostra que l’humor era el gran absent. Ara, en canvi, és una eina tant per explicar les cicatrius obertes, com fa Ocho apellidos vascos de manera tangencial, com per abordar el passat, que és el que Cobeaga proposa quan a Negociador reviu amb to de comèdia la negociació entre el govern de Zapatero i ETA.